Quan vaig veure el cartell de Castaween, em van caure les castanyes per terra. No hi ha res a fer. Estem condemnats a extingir-nos. Qui perd els orígens, perd la seva identitat, deia en Raimon.
Nens i nenes (i grans també) disfressats de monstres sense cap, de morts vivents, d’assassins, de pallassos terrorífics, de carbasses diabòliques… tocant timbres, assaltant comerços i exigint caramels al crit de “truco o trato”. En castellà. Moltes vegades sense “un siusplau, ni un gràcies”. Armats amb destrals, llances, pistoles, punyals… i una bossa per anar-hi col·leccionant el botí. Ho podríem canviar per “crit o confit” potser?
M’explicava un amic mestre que a l’escola es passen la setmana fent tallers relacionats amb la tardor. Els de tota la vida, vaja: resseguir i pintar fulles seques de plataner, dibuixar castanyes, anar al bosc a trepitjar fulles, fer panellets (la versió barata, no la cara), taller de conèixer els diferents bolets, fins i tot disfressar moniatos… De fet, la memòria em porta a quan fèiem primària i anàvem al Guillem (en el meu cas) i arribava la tardor, el depriment canvi d’hora, les Fires de Girona,… Recordo que esperàvem el divendres més pròxim al 31 d’octubre a la tarda. Era un dia molt significatiu. Unes setmanes abans ens havien repartit un full on s’hi indicaven les instruccions per aquell dia: cadascú havia de portar 12 castanyes amb el tall fet i entregar-les a cada tutora. Aquesta apuntava el nostre nom en una llista i dipositava les castanyes dins d’una caixa gegant que hi havia a cada classe. A última hora del matí, en Moisès (que ja havia passat a primera hora a passar llista de qui es quedava a dinar al menjador i de qui no i a recordar-nos que no es podia anar a jugar al camp de terra (probablement perquè havia plogut la nit abans)) les recollia i se les emportava cap al pati de baix, on hi ha la pista de futbol.
Al migdia, els que anàvem a dinar a casa, ja estàvem nerviosos pel que passaria a la tarda. I és que abans no existia això del Halloween i només fèiem la Castanyada. Ens disfressàvem de castanyers i castanyeres i anàvem cap al cole. Recordo que ens feien seure, per cursos, a la grada de la pista de futbol i, mentre sonava música de castanyada (és a dir Marrameu torra castanyes en bucle) observàvem com en Moisès, equipat amb guants de mecànic, amb un artilugi en forma de barbacoa, però fet amb un bidó metàl·lic foradat i amb una manovella que xerricava d’una manera infernal que segur que va deixar sord a algun gos, anava torrant les castanyes. Llavors, fent files i per cursos, passàvem a recollir cadascú la seva paperina i menjàvem i jugàvem i corríem fins que les mares ens venien a buscar i cap a casa. S’havia acabat la castanyada. Punt final. No hi havia res més.
Però és clar, ara, després d’aquesta setmana llarga de catalanor i tradició, i després de la Castanyada del cole, els nens i nenes arriben a casa, endrecen els pantalons de vellut i les faldilles de quadres, els mocadors de cap i els cistells, i es preparen per la nit dels morts. I, em sap greu reconèixer-ho però la nit de Halloween ha de ser divertidíssima. Si de petits ja ens ho passàvem pipa voltant carrers i tocant timbres, imagina’t fer el mateix però de nit, disfressats de monstres i que, a sobre, et donin caramels. No hi ha remei. No hi tenim res a fer. El Halloween mola molt més.
Per sort, aquest any ha nascut un bri d’esperança pels nostàlgics, i els Indiketes del Montgrí s’han inventat una Castanyada que, els qui hi vam assistir, en vam quedar molt contents: espectacle infantil, punxadiscos i concert al pati del convent de les Clarisses i, naturalment, castanyes. En Bolli em va dir que, si tot va bé, l’any que ve hi tornaran. Espero que sí, perquè va ser tot un encert. Ara només falta que vingui la fred, ja que menjar castanyes a 25 graus, tal com estàvem el dia de la Castanyada, quasi que no ve gaire de gust. Amb l’agradable sensació que un sent quan agafa la paperina calenta de les castanyes per escalfar-se les mans!
Quan es publiqui aquest article, segurament ja serem al desembre, ara bé, al ritme que anem, vaticino un Sant Andreu amb màniga curta. “Per Sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu”. A veure si, a més a més de canviar les tradicions, també haurem de canviar els refranys…
