L’11 de febrer de l’any passat, en Joan, de manera sobtada, prematura i totalment inesperada, se’n va anar. Pocs dies abans havíem celebrat els seus setanta-set anys, satisfet per la trobada familiar i content pels bons resultats mèdics que li acabaven de donar. El seu decés ens va trasbalsar molt.
A un home com ell, treballador incansable, en aquests moments la situació de jubilat li provava, tot i que per la seva gran estima a la feina li costava deixar-ho del tot. Per això, a més de buscar-hi moments plaents —“m’agrada molt i m’entreté”, em deia sovint— ho feia per dispensar petites ajudes amb la finalitat de trametre els seus amplis i valuosos coneixements. Va deixar un gran buit i les seves ensenyances persisteixen constantment:
—El pare deia que calia…
—Sí, així m’ho va ensenyar el sogre.
Jo el vaig conèixer arran del festeig de la seva filla Anna amb el meu fill Joan. Des de l’inici, l’entesa, la complicitat i la confiança van estar sempre presents en les nostres relacions: freqüents trobades familiars, celebracions, algun viatge —darrerament La Rioja— amb tot l’equip, sortides a fer algun tiberi els quatre avis, i el grup d’amics amb qui des de feia molts anys es trobaven per a esmorzars i dinars, als quals em va afegir. Tenia la gran capacitat de fer extensiu el concepte d’amistat.
En Joan ha estat un model en l’àmbit familiar. Amb la seva esposa, M. Gràcia, una harmonia de parella molt ben compenetrada donant-se suport en tots els aspectes. Estimulava la filla perquè continués l’ofici amb una manera de fer similar a la seva i el mateix tarannà. Un avi entregat a la nineta dels seus ulls, els seus nets Jan i Laia, sempre exterioritzant l’enorme estima que els tenia, ajudant-los en totes les activitats en què els podia ser útil, que eren moltes.
Com a treballador, era ordenat i meticulós per buscar el bon funcionament perquè tot sortís com la seva exigència li demanava. Inquiet, buscava com millorar productes i, crear-ne de nous (la coca del Montgrí, per exemple). Un home orgullós i satisfet de ser flequer.
La seva absència, el “mai més” que costa tant assimilar, provoca dolor i tristesa als que l’estimen i als qui ell estimava. Enyorança entre els que apreciàvem la seva prudència i sensatesa com a forma de relacionar-se.
El seu record es manté molt viu i l’inflexible pas del temps ens indica que ja fa un any que no el tenim. Una trobada com a homenatge. Està en la nostra memòria.
