Davant els milers de ciutadans indignats que han ocupat i acampat a les nostres places, desafiant fins i tot les ordres judicials, i desconeixent encara el seu abast autènticament mobilitzador a llarg termini, m’he plantejat tres consideracions que a mi em semblen indiscutibles:
Indignació sobre temes que tothom veu. Avarícia bancària, els causants de la crisi encara en surten afavorits, les víctimes són els que en paguen la remuntada amb menys benestar social, corrupció política no penalitzada, democràcia segrestada (llistes tancades, justícia polititzada, etc).
No es poden comparar amb les del Nord d’Àfrica. Si fos així, hi hauria enfrontaments amb la policia, deute espanyol pels núvols, assimilació a Irlanda i Portugal –ja no dic Grècia-, adéu turisme, etc, i no sembla que les coses vagin per aquest camí.
Propostes disperses i fins i tot contradictòries. A mi m’esgarrifa veure que a Madrid es reclamen “eleccions amb circumscripció única”. Que només quedin PSOE i PP, vaja. Adéu matisos. Adéu nacionalistes catalans i bascos (ajuden la independència, potser?)
Barcelona, Plaça de Catalunya, maig 2011
Aquestes dues últimes consideracions no treuen valor a la primera. La gent té motius sobrats per estar indignada davant l’enriquiment sense límits d’alguns, la corrupció sense càstig d’altres, les traves per fer una democràcia més autèntica, directa i representativa.
No és gens estrany l’èxit extraordinari que ha tingut aquest començament d’any el llibret de Stéphane Hessel “Indigneu-vos!”, un manifest contra la corrupció, el poder del diner i el cinisme de molts polítics. Hessel té 93 anys, és diplomàtic jubilat, va ser resistent contra els nazis, detingut, deportat a un camp de concentració, i evadit. Va ser secretari de la comissió que l’any 1948 va redactar la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides.
Contra el poder incontrolat de las institucions econòmiques culpables de la crisi i que ara, per resoldre-la, reclamen la reforma del sistema social, Hessel diu: “Tot el sòcol de les conquestes socials de la Resistència és avui posat en qüestió. El poder del diner, tan combatut per la Resistència, no havia estat mai tan gran, tan insolent i egoista, amb els seus servidors directes fins i tot a les més altes esferes de l’Estat”. “L’actual dictadura internacional dels mercats financers amenaça la pau i la democràcia. Cridem les joves generacions a fer viure i transmetre els ideals de la Resistència. Els diem: preneu el relleu, indigneu-vos!”.
Ferran Sáez, (Professor de la URL) en un article del 3 de maig passat, enfronta dos conceptes que sovint es barregen. “Indignar-se” no és el mateix que “emprenyar-se”. “El terme indignació conté en el seu si l’arrel del mot dignitat. Per això ens indignem quan estan en joc coses que tenen a veure amb la nostra dignitat o amb la d’altres persones, i ens emprenyem, en canvi, per coses més prosaiques, puntuals i insignificants. Un s’indigna (amb raó) per la fam al món i s’emprenya (també amb raó) perquè ha trobat un pèl a la sopa. Totes dues actituds estan igualment justificades, però és evident que responen a coses força diferents”.
Diu Sáez: “Stéphane Hessel va presenciar la ignominiosa destrucció d’Europa a començaments de la dècada de 1940 però també l’heroica reconstrucció del vell continent després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta doble perspectiva el faculta a expressar-se com ho ha fet. En aquest sentit, indignar-se no és res més que enyorar una dignitat perduda amb la legítima intenció de recuperar-la”.
Una última reflexió pel que fa a Catalunya i els catalans. Fa força temps va començar a córrer el concepte de “català emprenyat”, proposat per un excel·lent periodista per qualificar l’actitud de molts davant del menyspreu a què ens sotmeten les institucions de l’Estat. Segurament ens ho hem de replantejar. Nosaltres no estem emprenyats, nosaltres estem indignats. És la nostra dignitat la que ha estat trepitjada, i el nou concepte és clar: estem parlant del “català indignat”.
