Des de la redacció d’Emporion lamentem la recent pèrdua de Tristan Lafranchis. La seva persona i el seu amor incondicional per la natura es mantindrà viu en els nostres records i en els escrits que ens va fer arribar.
Itineraris amb plantes destacables del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter
Segona Part
Aclariment: Aquest escrit ha estat publicat prèviament a la revista Milfulles, la publicació digital de Flora Catalana. Flora Catalana és una associació sense ànim de lucre nascuda arran de la il·lusió comuna d’un grup de persones interessades en la divulgació del coneixement de les plantes i els seus usos de forma totalment altruista. Milfulles comprèn un ampli marge de continguts principalment botànics i etnobotànics. L’article que us presentem a continuació és la primera part del suplement del número 4 de Milfulles, publicat el març de 2020 (http://www.floracatalana.cat/drupal843/milfulles). Els cinc itineraris que el componen s’aniran publicant al llarg dels propers mesos.
Introducció: La recerca de la poc estudiada població de papallones del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (PNMMBT) ha portat Tristan Lafranchis, un naturalista expert i autodidacte, a recórrer cada metre del parc una vegada i una altra, entre el 2014 i el 2019. Durant l’any 2018, diversos llocs d’interès van ser visitats conjuntament amb membres del Grup Local del Baix Ter de Flora Catalana. Aprofitant aquestes sortides, s’han anat trobant espècies de plantes que es recullen en aquest article, especialment interessants per diferents motius. Les consideracions sobre les espècies detectades o no amb anterioritat, es fan en referència a l’estudi monogràfic sobre el poblament vegetal i els hàbitats del Montgrí, les Illes Medes i la plana del Baix Ter, volum coordinat per Lluís Vilar, Xavier Quintana i la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis, que va ser publicat l’any 2014 [1]. Les plantes més interessants s’acompanyen en el text d’una lletra entre parèntesis indicant si no havien estat detectades amb anterioritat (n), si havien estat detectades abans del 1960 però no inventariades recentment [1] i s’han retrobat en aquestes sortides (re) o bé si són plantes molt rares, és a dir, escasses a la zona d’estudi (rrr) [1]. Per tal de fer més amena la lectura, les plantes es presenten distribuïdes en cinc itineraris ordenats geogràficament de nord a sud.
El segon itinerari recorre la Muntanya Gran del massís del Montgrí, un massís format majoritàriament per materials calcaris, procedents del Pirineu, que han estat datats en el mesozoic. L’itinerari s’inicia a la petita carretera que surt de la platja de Montgó (Torroella de Montgrí) –a tocar de l’Escala–, seguidament s’enfila cap a punta Milà, passant per Torre Ponsa, i arriba a l’Estartit. D’allí continua en direcció a Torroella fins a la part alta de la urbanització Torre Vella.
Abreviatures
Per a destacar la importància de la detecció d’una determinada espècie en aquest estudi s’ha indicat entre parèntesis, tot darrere del nom de la planta, seguint les següents abreviatures:
(n) no detectada anteriorment segons l’annex IV [1]
(rrr) molt rara a la zona d’estudi (Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter)
(re) retrobada, espècies detectades amb anterioritat però no inventariades a l’annex IV [1]
Itinerari 2. L’altiplà del Montgrí
Envoltat per les planes al·luvials de l’Empordà, el massís costaner del Montgrí presenta una silueta característica constituïda per dues parts de relleu clarament diferenciades: a l’est trobem una planícia travessada per valls i, a l’oest, les crestes que constitueixen els punts més elevats del massís, amb una alçada de poc més de 300 m. El Montgrí, d’origen pirinenc, està constituït essencialment per roques calcàries del mesozoic. La vegetació de l’altiplà és relativament uniforme, dominada per la pineda de pi blanc (Pinus halepensis) i, a la zona que va ser destruïda per l’incendi del 2004, per la garriga baixa, on l’espècie dominant és el garric (Quercus coccifera). Els marges orientals de la planícia, propers al mar, presenten una vegetació menys densa, on persisteixen retalls de gespes que la major part del temps semblen seques. La presència d’alguns aixarts i de clarianes agrícoles o pastorals contribueixen a enriquir la diversitat florística. Escampats ací i allà, trobem parets i barraques de pedra seca i olivars que són testimoni del passat agrícola d’aquest massís.
Els vorals de la carretereta que puja de l’Escala cap a l’altiplà del Montgrí (1) són un lloc ben conegut pels aficionats a les orquídies. A part de les espècies més comunes, s’hi han pogut localitzar alguns peus de l’abellera de mirall (Ophrys speculum) (n): tres plantes el 2014, dues en mal estat el 2016 i un peu robust el 2018. El perill és que es troben a pocs centímetres de l’asfalt, fet que les fa extremadament vulnerables. Floreixen a mitjan abril. Una altra orquídia de distribució molt localitzada (mapa 1), que trobem o bé aïllada o bé en grups de dues a tres, és Ophrys araneola. Floreix de mitjan març a mitjan abril. A l’inventari de referència [1] es mencionen dos tàxons del grup de l’abellera aranyosa (Ophrys sphegodes): araneola i garganica. Aquest darrer nom s’havia aplicat a un tàxon italià, però actualment aquest tàxon s’anomena O. passionis (o O. sphegodes subsp. passionis). Sigui quina sigui la classificació taxonòmica, el Montgrí compta amb tres tàxons dins el grup O. sphegodes: araneola, passionis i arachnitiformis. Aquest darrer està representat a l’Empordà per la subespècie occidentalis, amb unes flors molt variables i és, de llarg, l’espècie més comuna del grup al Montgrí (mapa 2). La podem trobar en diversos hàbitats, sobretot oberts, com ara darrere les dunes, els olivars no tractats, les gespes seques, clarianes de pinedes i, de vegades, en jardins. També és l’espècie més primerenca: floreix des de principi de març fins a mitjan abril. Ophrys passionis, amb el seu fosc label, és més rara que O. arachnitiformis (mapa 3) i floreix de mitjan març a mitjan abril. Els vorals de la carretera també acullen la discreta herba camforada (Camphorosma monspeliaca) (rrr), de floració tardana (agost-setembre), que alhora creix a prop de la pineda de l’est de la Torre Gran. En aquests rodals hi podem trobar l’herba rasposa (Cerinthe major) (rrr), que floreix a la primavera (abril).
A la vora de l’altiplà (2), al garrigar baix i obert, veurem l’abellera fosca (Ophrys fusca) la qual podem trobar florida de finals de març a mitjan abril. En aquesta zona també hi creix una petita població de la raríssima anemone palmada (Anemone palmata) (rrr), que floreix cap al març.
Les vores dels camins i les clarianes de Coma Frigola (3), a la primavera, ofereixen una flora de petites espècies de gran interès. Algunes són espècies ben conegudes: l’all menut (Allium chamaemoly), el frare cugot (Arisarum vulgare subsp. simorrhinum) o la llengua de serp (Ophioglossum lusitanicum). El frare cugot que trobem a la part superior del camí que baixa a la cala Ferriol és substituït a la part baixa dels pendents per Arisarum vulgare subsp. vulgare. S’ha localitzat una zona on creixen els dos tàxons barrejats conservant, però, els caràcters propis de cadascun. També hi trobem la gramínia Eragrostis cilianensis (n), amb les fulles folrades de grans glàndules i de cariòpside globular marró. A les parts més argiloses, hi ha el trèvol subterrani (Trifolium subterraneum) (rrr), que té la particularitat d’enterrar els fruits sota terra.
També s’ha estudiat curosament la flora de la costa rocosa del Montgrí. Els voltants de la Foradada (4) recullen les espècies més valorades des del punt de vista botànic per la seva escassa distribució en el territori català. En aquesta zona podrem trobar, a la primavera, la silene sedoide (Silene sedoides), Stachys brachyclada i la lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides).
La garriga, dominada pel garric, cobreix les grans superfícies de l’altiplà i dona lloc a una formació vegetal molt homogènia. Val la pena destacar la presència, a prop de la pista que porta a Roc Ferran (5) -el punt més elevat de la ruta que descendeix cap a Torre Ferrana per arribar fins a Sobrestany- de dos peus de ginesta borda (Coronilla juncea) (n). Aquesta espècie no havia estat citada anteriorment en la zona compresa entre el nord de la província de Tarragona i els voltants de Montpeller (França), per la qual cosa l’origen d’aquestes dues plantes és, a hores d’ara, un misteri. Les podem veure florides de principi de febrer a mitjan març.
Als aixarts de l’altiplà (6), vestits amb una flora més aviat comuna, hi poden aparèixer també plantes rares, com el card de sang (Carlina lanata) (re). Aquest card ja havia estat citat a la zona per Pietro Bubani a principi del segle XX [1] i, posteriorment, va ser retrobat l’agost de 2014. També s’hi ha trobat, tot i que de manera pràcticament excepcional, el malví pelut (Althaea hirsuta) (rrr), del qual només es va localitzar una sola planta florida el 24 de maig de 2016.
Els voltants de Torre Ponsa presenten hàbitats variats amb una flora molt diversa. A la garriga arbrada, just a l’oest dels camps (7), es va trobar un únic peu de l’orquídia botonets de gos (Orchis purpurea) (n), justament finalitzant la seva floració, el 10 de maig de 2014. Aquest peu havia crescut al costat d’un camí que es va eixamplar per facilitar el pas de la maquinària durant els treballs forestals de 2015. Es va buscar el 2016 i el 2018 sense èxit. La seva presència era sorprenent, ja que normalment no es troba a les zones baixes mediterrànies, massa seques per a aquesta espècie. Malgrat aquest cas, els treballs forestals també poden afavorir l’aparició, més o menys duradora, d’algunes plantes. És el cas de la mostassa (Brassica rapa) (n), trobada a la zona de la Pineda Gran, al costat d’una pista remoguda. L’espècie havia florit de final de març a mitjan maig de 2016, però, des d’aleshores, no s’ha retrobat més. Curiós és el cas del seneci viscós (Senecio viscosus), que aparegué a l’altiplà del Montgrí la primavera de 2016. Primerament se’l podia localitzar al costat d’una pista remoguda i, més tard, es va escampar ràpidament cap a la pineda esclarissada. Aleshores no era estrany trobar-lo al final de la plana, cap al Tossal Gros. Però l’any 2018 va esdevenir rar, se’n van trobar només alguns individus al sud-est de Torre Ferrana i, més rarament, al sud-est de Sobrestany. També se’n va localitzar una sola planta al costat sud del Montgrí -sota un grup de pins a l’oest de les Dunes- i un altre peu a la pineda de les Dunes, una mica al nord del mas Subirà. La floració d’aquesta espècie té lloc de mitjan març a mitjan maig.
La composta Hieracium pseudopilosella (rrr) compta amb una sola població coneguda, que forma una gran catifa en un prat a la vall de Santa Caterina. Aquesta població estava en bon estat entre els anys 2014 i 2015, però aviat va ser destruïda pel trepig dels cavalls que acudien a un abeurador que posteriorment hi va ser instal·lat. El 2019, dos anys després que els cavalls fossin retirats de la zona, aquesta espècie va reaparèixer. Val a dir que l’any 2018 se’n van localitzar dues petites poblacions més: una a prop del límit del camp més occidental de Torre Ponsa, situada al marge d’una pineda, i una altra a la vora de l’antic GR, a la garriga, una mica més al sud que l’altra localitat. La floració d’aquesta planta s’esdevé de mitjan abril a juny.
Bibliografia
[1] Vilar, L., Quintana, X. 2014. Annex II. Catàleg de les plantes vasculars del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. A: El poblament vegetal i els hàbitats del massís del Montgrí, les illes Medes i la plana de Baix Ter. Càtedra d’ecosistemes litorals mediterranis, Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí: 231-252.
[2] Vayreda, E. 1902. Plantas de Cataluña. A: Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, Madrid: ser. II. 10: 491-582.
[3] Pericot, L. 1954. Notas botánicas II. A: Llibre de la Festa Major. Associació del Llibre de la Festa Major, Torroella de Montgrí.
