Des de la redacció d’Emporion lamentem la recent pèrdua de Tristan Lafranchis. La seva persona i el seu amor incondicional per la natura es mantindrà viu en els nostres records i en els escrits que ens va fer arribar.
Cinquena part
Aclariment: Aquest escrit ha estat publicat prèviament a la revista Milfulles, la publicació digital de Flora Catalana. Flora Catalana és una associació sense ànim de lucre nascuda arran de la il·lusió comuna d’un grup de persones interessades en la divulgació del coneixement de les plantes i els seus usos de forma totalment altruista. Milfulles comprèn un ampli marge de continguts principalment botànics i etnobotànics. L’article que us presentem a continuació és la tercera part del suplement del número 4 de Milfulles, publicat el març de 2020 (http://www.floracatalana.cat/drupal843/milfulles). Els cinc itineraris que el componen s’aniran publicant al llarg dels propers mesos.
Introducció: La recerca de la poc estudiada població de papallones del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (PNMMBT) ha portat Tristan Lafranchis, un naturalista expert i autodidacte, a recórrer cada metre del parc una vegada i una altra, entre el 2014 i el 2019. Durant l’any 2018, diversos llocs d’interès van ser visitats conjuntament amb membres del Grup Local del Baix Ter de Flora Catalana. Aprofitant aquestes sortides, s’han anat trobant espècies de plantes que es recullen en aquest article, especialment interessants per diferents motius. Les consideracions sobre les espècies detectades o no amb anterioritat, es fan en referència a l’estudi monogràfic sobre el poblament vegetal i els hàbitats del Montgrí, les Illes Medes i la plana del Baix Ter, volum coordinat per Lluís Vilar, Xavier Quintana i la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis, que va ser publicat l’any 2014 [1]. Les plantes més interessants s’acompanyen en el text d’una lletra entre parèntesis indicant si no havien estat detectades amb anterioritat (n), si havien estat detectades abans del 1960 però no inventariades recentment [1] i s’han retrobat en aquestes sortides (re) o bé si són plantes molt rares, és a dir, escasses a la zona d’estudi (rrr) [1]. Per tal de fer més amena la lectura, les plantes es presenten distribuïdes en cinc itineraris ordenats geogràficament de nord a sud. En aquesta darrera entrega us presentem el cinquè itinerari.
El cinquè itinerari correspon a la plana al·luvial del riu Ter. Al llarg dels segles el riu Ter, amb molts canvis en el seu curs, ha anat reblint amb sediments una plana que ha esdevingut molt fèrtil. És en aquesta plana que hi trobem zones tan interessants com els aiguamolls de Ter Vell –antiga desembocadura del Ter–, el puig de la Fonollera o l’estany de Boada –antic estany recuperat l’any 1997.
Abreviatures
Per a destacar la importància de la detecció d’una determinada espècie en aquest estudi s’ha indicat entre parèntesis, tot darrere del nom de la planta, seguint les següents abreviatures:
(n) no detectada anteriorment segons l’annex IV [1]
(rrr) molt rara a la zona d’estudi (Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter)
(re) retrobada, espècies detectades amb anterioritat però no inventariades a l’annex IV [1]
Itinerari 5. El Baix Ter: Ter Vell, el Ter, la Fonollera i els arrossars
La Reserva Natural Parcial de Ter Vell, juntament amb els prats i les closes properes (1), acullen nombroses relíquies d’una flora higròfila que havia estat molt més rica. La nadala (Narcissus tazetta) (re) deu a la seva elegància i precocitat haver estat escollida com a planta ornamental des d’antic, si més no, des de l’edat mitjana. Per tant, és molt difícil de dictaminar si les poques plantes que s’han trobat, en algunes zones humides, són o no reductes d’una població espontània anterior: a Ter Vell (dos peus) i als marges del camí entre dos recs just a l’oest del mas Gelabert a Pals (tres peus). La proximitat dels habitatges més aviat fa pensar que són subespontànies. Es varen trobar florides de mitjan gener a principi de març.
El camí que recorre la reserva -que cal seguir en silenci i cura, en ser una zona d’observació d’ocells- permet observar, a l’abril, l’aristolòquia rodona (Aristolochia rotunda) (rrr) i, a final de maig, la calcida (Cirsium arvense) (rrr). El càrex extens (Carex extensa) (rrr), amb les llargues bràctees escalonades, pobla els aiguamolls costaners i el Ter Vell. El veiem florit al maig. El jonc negre (Schoenus nigricans) (rrr) creix en un prat humit al sud de Ter Vell, acompanyat de la centaura espigada (Centaurium spicatum) (rrr) i del lli marítim (Linum maritimum) (rrr), que també es troba a la prolongació més interior de Ter Vell (2) i que floreix de juliol a principi d’octubre. En aquesta zona, un camí que transcorre enmig d’un llit de canyes ens porta fins al bell Dorycnium herbaceum subsp. gracile (rrr). Aquest és un arbust que també creix a la Fonollera, a la part de darrere la duna i prop dels aiguamolls. Presenta dues floracions: una al juny i una altra que va de mitjan setembre a mitjan octubre. La robusta lisimàquia lútia (Lysimachia vulgaris) (rrr), que floreix al juliol, és força abundant a Ter Vell però, en canvi, és rara als recs propers a Sobrestany.
Una de les asclepiadàcies autòctones que trobem al Montgrí, la corretjola de bou (Cynanchum acutum) (rrr), s’enfila per les tanques de la part litoral del sud de l’Estartit. Una mica més a l’oest, les sèquies de la plana allotgen l’espunyidella groga (Galium verum) (rrr), amb les seves petites però nombroses flors grogues, que apareixen a final de maig.
El marges del Ter (3), molt artificials, constitueixen un terreny favorable per a les espècies invasores, ja siguin herbàcies, arbustives o arbòries. No hi trobem un veritable bosc de ribera però a la mota -nom amb què es coneixen els talussos de canalització del riu- concretament al marge sud, una mica aigües avall del pont, permet afegir a l’inventari local diverses plantes centreeuropees poc adaptades al clima mediterrani: l’allenc (Alliaria petiolata) (n), la cicuta (Conium maculatum) (n) (floració abril-maig), la cagamuja (Euphorbia lathyris) (n) (floració abril), la flor de plata (Lunaria annua subsp. annua) (n) (floració final març-mitjan abril) i l’ortiga morta (Lamium purpureum) (n), de flors roses, que podem veure de mitjan desembre a final de març. També hi creix l’ortiga blanca (Lamium flexuosum) (n), planta ruderal mediterrània de flors blanques (floració febrer-març). En apropar-nos a la desembocadura del Ter, a la zona anomenada “la Gola”, trobem el sanguinyol (Cornus sanguinea) (rrr), també present en una tanca una mica al nord de Sobrestany i al sud de l’estany de Boada (Pals). El podem veure florit de mitjan abril a mitjan maig. Al marge nord del Ter, a l’alçada del mas Ferrer creix, a l’aigua, el creixen silvestre (Rorippa sylvestris) (rrr), que floreix al juliol.
Just al sud de la Gola del Ter, la zona de la Fonollera (4) constitueix un paradís per als botànics, amb un bon nombre de plantes interessants. Una de les joies del parc natural, el coltell marí (Iris spuria subsp. maritima) (rrr) conserva aquí, en els prats litorals, la seva única població important (48 mates censades el 2016). També se n’han trobat alguns peus a l’altiplà del Montgrí (a prop del pou del Mustinyà) i a la plana (mapa 13). Floreix de finals d’abril a mitjan maig. A la sorra gairebé nua, a prop del càmping El Delfín Verde, es van trobar prop de 300 peus fèrtils de Romulea ramiflora (rrr) que florien al febrer. També se’n va trobar una segona població a les sorres de l’est de la Torre Ferrana (itinerari 1).
El puig de la Fonollera (5) és una petita elevació costanera que antigament estava cultivada amb olivars però que ha retornat a l’estat salvatge. Hi hem pogut descobrir, al peu dels arbusts, en unes petites clarianes, una desena de frares blaus (Phelipanche mutelii var. mutelii) (n). També se’n va trobar un sol peu aïllat a la muntanya d’Ullà. La determinació va ser confirmada per Holger Uhlich, expert en aquest gènere, que relaciona la varietat nana amb P. mutelii. Floreix de final d’abril a principi de maig. De la varietat nana, que havia estat citada al Montgrí [1] amb el nom d’Orobanche ramosa subsp. nana, se’n van trobar dos peus al puig de la Fonollera, en una petita clariana a un centenar de metres del grup de plantes de la varietat mutelii. En una altra clariana es van trobar algunes desenes de Valerianella pumila (n), juntament amb V. muricata, en floració de final d’abril a principi de maig.
Carex liparocarpos (n) es troba molt localitzat en una llacuna seca (mapa 14), concretament a la part superior del puig. Aquesta és una espècie no citada a l’Empordà, segons el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (consultat el 29 de maig de 2018), encara que sí que s’havia detectat a prop de Salt (Gironès). Creix amb el trèvol pelut (Trifolium tomentosum) (rrr), que també es trobà en un erm prop de la Torre Ponsa, a l’altiplà del Montgrí. Floreix de mitjan abril a principi de maig. L’ungla del dimoni (Rhagadiolus stellatus) (rrr) creix a l’ombra d’unes roques del puig i a les llacunes properes (floració de final d’abril a principi de maig). Aquestes llacunes van ser aprofundides per a la reintroducció de la tortuga d’estany (Emys orbicularis), gràcies al projecte Life Emyster (2005-2008). En aquesta zona s’hi van trobar una desena de boneters (Evonymus europaeus) (n) formant una tanca, i segurament, van ser plantats durant els treballs de restauració de l’ecosistema. El mill de sol (Lithospermum officinale) (n), amb els seus curiosos i durs fruits de color blanc d’ivori, compta en aquesta zona amb una població de més de 60 plantes (floració de final d’abril a principi de maig).
Un petit pujol, al sud-est del mas Pinell de Dalt (6), acull una població molt maca d’alfàbega borda (n) de més de cent plantes. També se’n va trobar un grupet amb tres peus en un talús del camí Vell (itinerari 2), a l’oest del mas de la Torre Quintaneta, en el marge d’un camp tractat regularment amb herbicides. La floració té lloc de maig a mitjan juny. En aquesta zona també es va trobar un peu florit de l’heliantem ledifoli (Helianthemum ledifolium) (rrr), el 5 de maig de 2018. Aquesta rara cistàcia té el seu màxim exponent al puig de la Fonollera.
Els arrossars, els marges dels quals pateixen sovint el tractament amb herbicides, són força pobres. Hi trobarem, però, l’aristolòquia clematídia (Aristolochia clematitis) (rrr), encara que hi és rara. També s’hi va descobrir el balcalló (Carex riparia) (rrr) en una rasa humida a la vora de la carretera GI- 651, a l’estany de Pals. Per sobre els marges menys humits, pot aparèixer la rosella borda (Papaver dubium) (rrr). Tot i que és molt estesa, la seva abundància és molt variable segons els anys, com passa amb les altres espècies del mateix gènere: dispersa al llarg del camí Vell entre la urbanització Torre Gran i Torroella, va ser força abundant el 2016, però completament absent el 2018. També es va trobar a la vora del camí, en un terreny elevat a la Pletera i a la vall de Santa Caterina. Floreix de principi de març a final de maig.
L’estany de Boada (7) està envoltat per un petit llit de canyís en el qual creix la cua de rabosa (Galium mollugo) (n). Allí, s’hi van trobar algunes plantes florides, al marge oest, el 13 de juny de 2018. També s’hi localitzà l’aristolòquia rodona (rrr), amb una població força important. Aquesta aristolòquia és igualment present a la Fonollera, a la vora d’un rec just a l’oest de la barraca del Roig, i a Ter Vell (vegeu el primer paràgraf d’aquest mateix itinerari).
Una mica més al nord-oest, al sud de Fontclara (8), en una zona oberta i bastant seca, es va trobar una bona colònia d’abellera olorosa (Orchis coriophora subsp. fragans (rrr), amb més de 40 plantes gairebé seques al juny de 2018. Aquesta zona es troba molt a prop però és fora dels límits actuals del parc, i seria molt interessant que s’hi pogués incloure per tal d’assegurar la protecció d’aquesta espècie.
Bibliografia
[1] Vilar, L., Quintana, X. 2014. Annex II. Catàleg de les plantes vasculars del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. A: El poblament vegetal i els hàbitats del massís del Montgrí, les illes Medes i la plana de Baix Ter. Càtedra d’ecosistemes litorals mediterranis, Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí: 231-252.
[2] Vayreda, E. 1902. Plantas de Cataluña. A: Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, Madrid: ser. II. 10: 491-582.
[3] Pericot, L. 1954. Notas botánicas II. A: Llibre de la Festa Major. Associació del Llibre de la Festa Major, Torroella de Montgrí.
Aixart: Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».
En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».
A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l’estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s’anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d’un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l’arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d’amplada i diversos metres de llargada».
