Joan Alcover, una imprescindible figura literària.

Per

a

El lector, quan ha passat per algun d’aquests textos d’Alcover, ja no el pot oblidar, no el text en sí potser, sinó la descàrrega produïda pel text.
Lluís Solà (1940)

Poemes com “Desolació”, “La relíquia”, “La Serra”, “Col·loqui” són les marques que Joan Alcover deixà definitivament en la llengua. 
Lluís Solà 

Fa temps que els savis callen
i han abdicat els déus dels seus altars tan alts.
Quim Español (1945)

Obre la porta al jorn assoleiat;
prepara’t pel dolent.
Sies humil en la prosperitat,
i en la mala fortuna pacient.
Joan Alcover (1854-1926)

Joan Alcover (1854-1926) fou un poeta, i assagista que va néixer a la ciutat de Mallorca, fill d’una família benestant. Cursà la carrera d’advocat i es llicencià en Dret Civil i Canònic. A Barcelona va conèixer Rosa Pujol i Guarc amb la qual es va casar. De retorn a Mallorca, les desgràcies familiars començaren a produir-se d’una manera gairebé regular. La seva muller, Rosa,  -amb la qual tenia tres fills: Pere, Teresa i Gaietà- morí l’any 1887, només sis anys després d’haver-s’hi casat. Joan Alcover es tornà a casar el 1891 amb una dama mallorquina, Maria de Haro i Rosselló,  i d’aquest nou matrimoni nasqueren dos fills més: Maria i Pau. Però de la seva llarga descendència només l’últim fill, Pau, va sobreviure al seu pare. L’any 1901 va morir Teresa, víctima com la seva mare de tuberculosi, i el 1905 moria de tifus, Pere. Més endavant, l’any 1919, gairebé el mateix dia, Maria i Gaietà van morir a Mallorca i Barcelona, respectivament i el poeta es descriu aleshores com un “home devastat”. 

Aquestes dramàtiques circumstàncies vitals (la mort de la dona i de quatre dels seus cinc fills) influïren decisivament en la seva obra poètica, que estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor, el dol i la tragèdia humana i també en el goig. Alcover, en definitiva, va buscar una poesia lligada a les experiències viscudes en pròpia pell, connectada amb la part més emotiva de l’home.

Joan Alcover també es dedicà inicialment a l’activitat política, on destacava per ser un orador unànimement valorat, però aquesta tasca el va decebre de manera profunda (“vaig comprendre que no hi havia res a fer”) i se’n desentengué, i fou la literatura el gran interès de la seva vida.

Participà activament en les festes del cinquè centenari de la fundació de Miramar per Ramon Llull, un dels seus referents. 

Alcover fou un escriptor de tracte i de gust exquisit, inicià la seva activitat poètica emprant la llengua castellana, i cap a la maduresa només utilitzà com a vehicle literari el català (“A la musa castellana/mos anys millors he donat/d’una altra musa germana/ fondament enamorat”). 

La seva obra en català és curta però d’una gran qualitat, i juntament amb Costa i Llobera, són el punt de partença i els referents de l’anomenada “Escola Mallorquina”.

Ambdós poetes  esdevingueren els més destacats de la Mallorca del seu temps.

Alcover, així com Costa i Llobera, no se sentí atret pel Modernisme, i en canvi s’identificà amb el Noucentisme per tot el que significava de contenció, de classicisme i de rigor. Cap al tard i Poemes bíblics són els seus dos llibres en català, d’una extraordinària qualitat lingüística.

Cap al tard és un llibre divers, un llibre indefinible, inclassificable, un dels llibres mítics de la poesia catalana, en paraules del poeta, dramaturg i assagista Lluís Solà (1940). Conté alguns textos que han estat incorporats definitivament al nostre patrimoni i aplega les poesies en català que Alcover considerava vàlides.  Alguns d’aquests poemes estan perfectament a l’altura de la poesia europea del seu temps.

Poemes bíblics, en canvi, és un llibre profundament unitari, amb un interès peculiar per les figures secundàries de la Bíblia que l’autor revaloritza amb una gran vitalitat, amb una poesia  de gran elegància, amb una musicalitat subtilíssima.

Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades. El cas més popular és “La Balanguera”, amb música d’Amadeu Vives i escollit com a himne de Mallorca, interpretada i editada, entre d’altres, per Maria del Mar Bonet, Els Ocults, Ximbomba Atòmica o Chenoa.

El poeta reconeixia que els seus models literaris eren Horaci, Leopardi i Baudelaire, entre d’altres.

El poeta i hel·lenista Carles Riba (1893-1959) deia que “no existeix en català una poesia més humana que la de Joan Alcover”. Així mateix cal remarcar que l’obra mestra “Nabí” del poeta  Josep Carner (1884-1970) va estar influïda  poderosament pels “Poemes bíblics” d’ Alcover.

Cada literatura i tota literatura és diàleg, diàleg amb els que ens han precedit, diàleg enèrgic i combatiu amb els nostres contemporanis i diàleg amb el futur que encara no existeix però del qual potser ho esperem gairebé tot, diu Solà.

Cal remarcar també que s’atribueix al periodista i poeta Ferran Agulló i Vidal (1863-1933) la definició de “Costa Brava” a la part de costa que s’estén des de Blanes fins a Portbou, ja que l’any 1908, en un article publicat al diari La Veu de Catalunya titulat «Per la Costa Brava», es va referir per primer cop a aquest tros de la geografia com “Oh, la nostra costa brava, sense igual en el món!”.

Caldria recordar, però, que el poeta Joan Alcover molt abans, entre 1903 i 1905, va escriure les “Cançons de la serra” i les “Elegies” que formaren part del recull “Cap al tard” (publicat el 1909) on ja havia escrit el terme “Costa Brava” en el primer vers del seu poema “Cançó dels pins”, que diu: “De la Costa Brava som la cabellera”, referint-se metafòricament als pins i a la vegetació característica de la costa mallorquina de la Serra de Tramuntana que ell esmentava. No hi ha constància que Agulló hagués llegit o hagués tingut contacte amb Alcover o si va conèixer d’alguna manera el seu poema. Però la coincidència és molt significativa. Cal afegir que el poeta Miquel Costa i Llobera (1854-1922) també publicà prèviament el poema “Costa Brava de Mallorca” escrit a Formentor i a Pollença, l’any 1907. Josep Pla (1897-1981) recordaria sense subterfugis que l’apel·latiu que feia servir Agulló era un plagi, i Pau Vila (1881-1980), com a bon geògraf, no admetia que un sol qualificatiu pogués designar un conjunt de paisatges tan diversos, però la fórmula d’Agulló va acabar imposant-se fins a convertir-se en una denominació icònica indiscutible.

En la commemoració del centenari de la seva mort, cal reivindicar més que mai l’excel·lència de l’obra poètica alcoveriana. La figura de Joan Alcover és la d’un dels grans poetes catalans. Tal com diu Lluís Solà, la seva obra conté alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps.

Referències bibliogràfiques

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

Joan Alcover i Maspons (1854 – 1926)

La relíquia

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut…
Beneïda l’hora
que m’ha duït aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover i Maspons

Cançó dels pins

De la costa brava som la cabellera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la Roqueta la visió primera
que saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llençà la llavor
de la raça nostra qui, dominadora,
pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta;
de la nostra escorça degota salut,
i sota l’espessa verdor onejanta,
pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralegen, la pineda plora;
si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge,
palau de columnes que s’alcen a mils;
van, al clar de lluna, per sota el ramatge,
blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrere,
i, sobre els abismes del mar avançant,
som de la nostra illa la visió primera
que encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris,
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit;
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,
hi consulta l’horari de la nit.

Atreïm a la terra la boira qui passa;
som l’aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una amenaça,
retruny al cor d’un món esparverat.

Joan Alcover i Maspons

Plor d’infants

Si un infant plorar sentia
abans de donar-me’n Déu,
a penes me’n condolia,
com si tingués cor de neu.

Llavors, quan vaig ésser pare,
si d’un nin sentia el plor,
girant cap a ell la cara,
s’endolava lo meu cor.

Des que sa mare no és viva
I els fills meus van endolats,
si el plor d’un infant m’arriba
sent els ulls de plor banyats.

Joan Alcover i Maspons

Cau la fulla, se’n dol sa companyona:
però passa un instant, i la segona
el mateix vent s’endú.

El mort amat és la primera fulla,
i la segona, tu.

¿Per què plor tan amarg ta galta mulla,
si és un alè tan breu
el que separa son morir del teu?

Joan Alcover i Maspons

La vida reposada
es corromp en el llot de la indolència.
Així, en l’aigua embassada,
la quietud engendra pestilència.

Joan Alcover i Maspons (1854-1926)

L’OFRENA AL MESTRE JOAN ALCOVER

A la llum de la nova primavera,
sota l’ombratge dolç de la figuera,
que és arbre de redós patriarcal,
segueix filant, filant, la Balanguera…
Tu vius, oh mestre, en nostre cor lleial.

Òrfens de ta presència que ens fou cara,
t’hem seguit per l’estela de claror
que no pogué extingir la mort avara,
l’àmfora alabastrina del dolor.

Mestre enyorat, passat d’aquesta vida:
l’àmfora és plena — i a vessar—de plors.
Accepta-la, l’ofrena dolorida,
amb aquella benèvola acollida
que era guardó suprem del nostre esforç.

Maria Antònia Salvà (1869-1958)

LUPA DE PRECISIÓ

No és bo per a ésser lliure qui a servitud s’avesa.
Joan Alcover

Caçaré el llamp
L’escorxaré amb cura quirúrgica
Perquè totes les vibracions
Elèctriques
M’alimentin
Biel Mesquida (1947)

, ,
Adrià Arboix

Adrià Arboix