Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007), excapellà, professor, activista i filòsof, un mite polèmic, radical, rebel, astut i coherent, ho preparava tot a consciència. Referent de la no-violència i la pau, amb la feblesa era compassiu, però amb el poder era implacable. Amb la novel·la Sis nits d’agost, l’escriptor Jordi Lara (Vic, 1968) -segons el crític literari Esteve Plantada (1979), una de les veus més robustes i elegants de la literatura catalana actual- es proposa narrar i ens explora la història de la mort volguda, singular i misteriosa de Xirinacs. Lara recupera la memòria de Xirinacs a partir dels seus escrits, dels retalls i cartes que va deixar abans de morir, de les converses que manté amb les persones del seu cercle més íntim.
[bs-quote quote=”El centre és la posició dels diplomàtics, dels còmodes, dels covards o dels enzes. Els savis i els sants han estat sempre uns exagerats. Jesús va ser un exagerat per amor.” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Lluís Maria Xirinacs”][/bs-quote]
Xirinacs va ser un sacerdot escolapi de ment privilegiada i expedient acadèmic brillant. Va fer quatre anys de vicari rural a Balsareny, i després a Santa Maria del Camí. De seguida va combatre la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis. Va ser el primer sacerdot que va refusar la paga estatal als capellans.
Xirinacs era un pacifista convençut que va arribar a fer nou vagues de fam. El governador el volia detenir per dement, però el bisbe se’l va endur a la casa sacerdotal de Vic i després a l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Finalment va estar pres 683 dies a l’Hospital Penitenciari de Carabanchel, on va rebre el premi internacional Pax Christi i va ser per primer cop candidat al Nobel de la Pau.
Amb la desobediència no violenta, les vagues de fam i les plantades, va arribar a ser incòmode als primers partits polítics que pensaven ja en el pastís autonomista després del nou escenari arran de la mort de Franco. Mentrestant va aconseguir la tercera candidatura al premi Nobel de la Pau i l’homenatge d’artistes insubornables com Joan Brossa (1919-1998) o Antoni Tàpies (1923-2012), que li van tributar a la Fundació Joan Miró. Xirinacs era aleshores un heroi antifranquista que es plantava cada dia durant dotze hores esperant la hipòtesi incerta d’una amnistia per als presos polítics. Va ser el senador independent més votat dels primers comicis de la democràcia.
Més endavant, a la primavera del 2000, quan tenia ja seixanta-vuit anys, es va plantar novament, de nou del matí a nou del vespre, davant del Palau de la Generalitat, per convocar la mobilització cívica d’un poble –escriu Lara- que veia adormit a les acaballes del pujolisme en què semblava que res podria fer sacsejar el possibilisme del peix al cove. Una nova aventura quimèrica que reivindicava un model de democràcia participativa de debò en què els polítics no suplantessin el poble. I se’l va apartar per incòmode.
[bs-quote quote=”“Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.”” style=”style-20″ align=”center” author_name=”Lluís Maria Xirinacs”][/bs-quote]
L’onze de setembre del 2002, al Fossar de les Moreres va fer el famós discurs en què el pacifista dispensava la violència si venia de l’oprimit i es declarava amic d’ETA i de Batasuna i que, volgudament tret de context, va provocar el rebuig de molts i el seu empresonament per enaltiment del terrorisme. El paràgraf, però, anava precedit de: “Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic, l’agredit és l’amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta”. Remarcava, per tant, que calia dispensar la violència defensiva del petit agredit davant la violència agressora del poderós.
També el seu independentisme en uns moments en els quals encara era minoritari, s’inspirava en un sentit de justícia pouat dels evangelis, deia. Era independentista perquè era capellà i creia en l’emancipació de totes les nacions, com la continuïtat de l’emancipació de les persones. Deia Xirinacs: “El poble està trinxat, però hi és. Si som madurs, en lloc de cridar independència com un nen que vol la lluna, farem el coet”. Disset anys enrere, havia sortit del sacerdoci i s’havia doctorat en filosofia.
A la Fundació Randa impartia classes de globalisme (Globàlium), el seu sistema filosòfic. El Mode Menor era una versió abreujada del seu globalisme. El Mode Major representa l’enorme llegat intel·lectual de Xirinacs que relliga la religió, la física, la història, el pacifisme, la filosofia i la política. Era un cervell únic, sabia de tot i tot ho lligava.
En el seu dietari hi havia escrit: “Convé que jo me’n vagi perquè arribeu a la veritat plena”, citava de l’evangeli de Joan i afirmava que moriria per a l’alliberament dels pobles oprimits de la terra i “per la natura presonera nostra”.
Aquella seva mort indòmita va aconseguir interpel·lar bona part del país. Va deixar tothom astorat (deixant-se morir tot sol, induint-se un coma i sense infligir-se cap tipus d’autoviolència), al pla de Cal Pegot, terme municipal d’Ogassa, al Ripollès, aquell dissabte dia 6 d’agost de 2007, precisament el dia que complia 75 anys. Ara, allà hi ha un monòlit d’homenatge de l’escultor i escriptor Jaume Rodri.
Xirinacs havia escrit: “Suïcidi és abandonar la vida per por o fàstic de viure. Donar, lliurar o oferir la vida que s’estima i s’aprecia de tot cor és una altra cosa distinta i oposada al suïcidi”.
El seu cos no mostrava indicis de violència i s’hi va trobar una nota manuscrita. Era el dia que coincidia també amb el de la transfiguració cristiana (quan Jesús, que ja ha anunciat que ha de morir, fa un cim amb tres deixebles i davant d’ells li canvia el rostre i el vestit li lluu). No havia patit mai una patologia mental greu ni cap tragèdia personal recent. Xirinacs no encaixava en cap model del suïcida.
Les reaccions varen ser generals amb raons gairebé totes de caire polític. Xirinacs era encara un nom incòmode. El seu compromís com a ideòleg i activista de la causa independentista catalana era present. Partidaris i detractors del fet nacional hi varen dir la seva. Els uns remarcant el seu paper a favor de la democràcia, la pau i l’alliberament nacional. Les institucions autonòmiques catalanes varen presentar el fet com un desenllaç patològic d’un visionari, rebequeria d’un heroi nacional en hores baixes o com a afany insà de cridar l’atenció. Per als contraris a la sensibilitat nacional catalana, aquella mort era l’evidència simbòlica de la derrota de la causa independentista. Es va intentar imposar en l’imaginari col·lectiu a partir de certa premsa predisposada, que era un fanàtic, un boig, un depressiu, un covard, un pacifista decebut, un malalt mental desesperat, un lluitador rendit, un màrtir malaguanyat, ens ho recorda Lara. Però aquella mort va incomodar els uns i els altres, gent de fe, gats vells de la política, partidaris i detractors del fet nacional. També hi va haver qui va lloar-ne la valentia. Jordi Pujol (1930), al qual Xirinacs havia combatut en textos i plantades, va dir: “Ha estat un profeta que ens ha fustigat en vida, i la seva mort ens continuarà fustigant en el futur”.
El funeral a Santa Maria del Mar va ser impressionant, i a rebentar de gent. Acabat l’ofici, vint minuts d’aplaudiments a peu dret amb pell de gallina i amb el fèretre cobert amb una estelada.
[bs-quote quote=”L’amor és dur com la mort.” style=”style-20″ align=”right” author_name=”Lluís Maria Xirinacs”][/bs-quote]
Al calaix del seu escriptori, l’endemà de localitzar-ne el cos van trobar unes ratlles manuscrites amb el títol “Acte de sobirania”, que recordem al final de l’escrit.
Després de l’autòpsia i els funerals, les despulles es varen enterrar a Roques Blanques, un luxós cementiri de gestió privada a l’àrea metropolitana de Barcelona, entre el Papiol i Sant Cugat del Vallès.
Esteve Plantada conclou que Sis nits d’agost, aquesta magnífica novel·la que fa una particular incursió en l’imaginari de Xirinacs amb l’excusa dels seus últims dies, és sobretot una indagació sobre els límits de la llibertat individual i de la llibertat col·lectiva. I Lara ho broda, amb una admirable sensualitat verbal, i jugant amb la veu dels testimonis i la seva pròpia veu. Bernat Puigtobella (1968) escriu que la novel·la de Lara ens retorna un personatge públic que havia quedat esborrat per un desenllaç inintel·ligible i inversemblant.
En definitiva, ens enfrontem amb una novel·la àgil, elegant, ben escrita i compromesa. D’ una gran riquesa verbal, que ens interpel·la, ens sacseja la consciència i no deixa indiferent. Cal llegir-la i gaudir-ne. Paraula.
Agraïment: A Joan Rius per la revisió crítica al present manuscrit.
Referències bibliogràfiques
- LARA, Jordi. Sis nits d’agost. Edicions de 1984, Barcelona, 2019.
- PLANTADA, Esteve. “Xirinacs, la mort com a afirmació col·lectiva”. El Temps, 25 de juny de 2019, pàg. 72-73.
- PUIGTOBELLA, Bernat. “Jordi Lara”. Núvol. Especial 37a Edició de la Setmana del Llibre en Català. Setembre de 2019. Pàgina 8.
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya i França i per Itàlia
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta…
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació esdevé
sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo soc en vosaltres, amics.
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
