Acabada la guerra, a Torroella els vailets ens reuníem en colles per barris, amb les rivalitats corresponents, que de vegades acabaven jugant tots plegats i altres vegades a cops de roc. Coses de la postguerra. Els vespres d’estiu, els de la “colla de la placeta” ens solíem trobar i jugar entre el carrer de Sant Agustí i el carrer Major, davant del cafè de can Marsal o de l’estanc d’en Lluís Matas. A la colla hi recordo en Pere Capellà, en Sebastià Tauler, alguna noia, com la Teresa Gusó, i sobretot em recordo d’en Jordi Plaja, que vivia al carrer de la Porta Nova, el seu pare era sabater, li deien el “sabater coix”. Pocs anys després el vaig perdre de vista, eren temps que a Torroella només tres o quatre estudiàvem el batxillerat, ens havíem d’anar a examinar a l’Institut de Figueres i acabàvem interns en un col·legi de Girona o, en el meu cas, de Figueres. Qui m’havia de dir que, temps a venir, a Torroella hi hauria un institut i que el dirigiria en Jordi Plaja-Aynier, fill del meu vell amic, que fa tants anys que ja no és amb nosaltres.
Parla’m un moment de la teva família
Per la informació que tinc, el meu avi treballava en una bòbila, va tenir un accident que li va afectar seriosament la cama, fins al punt que es va gangrenar i li van haver de tallar. Per tirar endavant va decidir fer l’ofici de sabater, arreglava sabates, posava mitges soles, etc., i també venia calçat, però eren temps de fer durar les coses tant com es podia, la gent tenia pocs diners. Ara, era un home molt agradable, en ser en un lloc molt cèntric tenia ocasió de xerrar amb tothom, els nens hi passaven perquè els donés caramels, tenia un gos llop que anava a ca l’Evaristo a buscar el diari i el portava a la boca fins a casa… L’àvia Assumpció era la intel·lectual de la casa, llegia molt.
A can Nié -can Aynier- era diferent, vivien a dalt de tot de la vila, més enllà del Portal de Santa Caterina, es pot dir que vivien aïllats. L’avi era un pagès que tenia terra per anar tirant endavant, treballant molt, en una economia de subsistència, amb olivar, vinya, un tros de regadiu… L’àvia era molt treballadora i molt enèrgica, ajudava a les feines del camp, carregava el carro d’userda, o el que fos, amb la pala de pues…
I el teu pare?
En una economia migrada com la que et dic, ja de petit va fer diverses feines, servia cafè en un carro per compte d’algun cafeter, repartia La Vanguardia de ca l’Evaristo, i quan va ser prou gran va entrar a can Vert carrosser i després, successivament, a can Narcís Plaja, a can Bassó. Fins que canvià radicalment. Xerrava de tot i amb gràcia, era simpàtic amb tothom, i entrà de viatjant a la fàbrica de bigues de l’Astèrio el meu oncle, anava d’un cap a l’altre de les comarques de Girona, sobretot a les poblacions de la costa… Però tenia un problema de salut que li afectà la vista, i amb la meva germana el vam convèncer perquè ho deixés, va entrar de conserge al pavelló esportiu, on es jubilà, si bé va viure pocs anys més.
Explica’m ara la teva feina. Em pots definir els trets principals de l’Institut Montgrí?
L’Institut Montgrí ofereix els estudis d’educació secundària obligatòria (ESO), de batxillerat en les seves modalitats de Ciències, Humanitats, Ciències Socials i Tecnologia, i un cicle formatiu. Als anys 80 l’edat d’acabament de l’ensenyament obligatori passà dels 14 als 16 anys, així que ara tots els adolescents entre 12 i 16 anys fan quatre cursos d’ESO. A continuació tenen dues opcions: o passar a batxillerat, que consta de dos cursos, o fer cicles formatius de preparació per anar a treballar. En concret, a Torroella oferim el cicle de Comerç i Màrqueting, adaptat al Turisme.
Quants alumnes venen a formar-se a l’Institut?
Als quatre cursos d’ESO la mitjana és d’uns 90 a 100 alumnes per nivell, en total, uns 380. A cadascun dels dos cursos de batxillerat uns 120, en total uns 240. Tots plegats venen a ser, doncs, uns 500. Però els números fluctuen molt i el canvi és permanent, no sé quants n’hi haurà la setmana entrant.
I els professors, quants són i quines condicions han de complir?
En aquest moment l’Institut compta amb 54 professors. Tots tenen una llicenciatura. Ara, de vegades els candidats procedeixen rebotats del món laboral, ens hem d’assegurar que responen al perfil docent necessari. Abans nosaltres no hi podíem fer res, havíem de prendre els que ens assignaven basats en criteris d’antiguitat. Però des de fa tres cursos això ha canviat, els equips directius tenim més marge per definir perfils i condicions, i així podem triar d’entre una llista de gent que cerca feina. En un primer pas se seleccionen, d’acord amb la nostra demanda, posem uns 10 candidats, que passen després a una entrevista personal. El resultat és que en aquest moment tenim un equip humà molt potent.
Doneu molta importància als coneixements i a la capacitat per explicar-se?
Donem molta importància a l’actitud. Si el candidat se sent atret pel món de l’ensenyament, si li agrada ensenyar, les altres aptituds venen soles. Classe darrere classe, any darrere any, el professor aprèn constantment.
Com esteu estructurats?
L’Institut depèn del Departament d’Ensenyament i operem amb aquesta estructura.
Un equip directiu format per:
– Director. Em correspon la coordinació de tots els serveis i cobrir personalment els afers no assignats específicament als altres responsables.
– Cap d’Estudis. Organitza l’ensenyament d’acord amb la normativa.
– Coordinador pedagògic. Organitza i controla el dia a dia de les activitats, sortides, etc.
– Secretaria. Porta el control del pressupost i els afers burocràtics.
A més hi ha un equip de coordinació de nivell, són els responsables de la marxa diària d’un nivell, del que va passant amb l’alumnat, les famílies i els professors que treballen amb aquests alumnes.
Quins ingressos i despeses preveu el pressupost?
Aquest any l’assignació del Govern és de 120.000 euros. Les famílies paguen 70 euros de matrícula i material. Amb això nosaltres hem de gestionar el correcte funcionament de l’Institut: subministraments, manteniment, reparacions, neteja, etc.
La procedència dels alumnes deu ser molt diversa. És un problema?
La part més important dels nostres alumnes, el gruix de la nostra matrícula, prové de les famílies torroellenques de tota la vida i un 35% són nois i noies de famílies nouvingudes: del Magrib, de països subsaharians, de Sud-amèrica, de la resta d’Europa, Ucraïna, Romania, Holanda, el Regne Unit…
Aquesta diversitat, per ella mateixa, no és cap problema, són els nous catalans i torroellencs. Com tots els adolescents van en colles d’amics i gairebé ni s’adonen ni donen importància al color de la pell ni a l’origen.
Més complicat ho tenen els nois acabats d’arribar, els que no coneixen la llengua ni la cultura del país. Per a aquests joves tenim l’aula d’acollida, on d’entrada passen moltes hores, unes 20 a la setmana, i on poden estar fins a dos anys. A poc a poc, segons vagi millorant el seu domini de la llengua, van passant al nivell que els correspon. Algun dia podran ser mecànics, fusters, infermers, dur una botiga, enginyers o metges… Com és natural, d’entrada els representa molta feina, però és possible que arribin a ser alumnes brillants.
A molta gent l’impressiona veure la llista de naixements al Llibre de la Festa Major.
Hi ha una gran quantitat de noms i cognoms nous, és cert, però són torroellencs, fills de famílies nouvingudes, i així s’ha fet sempre aquest país. Quan jo repasso aquesta llista conec la majoria dels seus pares, els quals ara també són els nous torroellencs.
Aquí podria passar com a Ripoll, podria haver-hi possibles islamistes radicals?
Malauradament sí, això podia haver passat a qualsevol població de qualsevol país d’Europa.
Durant la nostra conversa ens han interromput diverses vegades professors novells o veterans que han informat el director, li han fet preguntes, han demanat instruccions. En Jordi m’explica que aquesta és la seva funció de cada dia, per això sempre té la porta oberta de bat a bat. M’acomiado, en Jordi m’acompanya fins a la porta de l’Institut, coincidim amb una corrua de nois i noies que venen en direcció contrària, en Jordi els va saludant, nois, noies, rossos, bruns… Xerren, riuen… Sí, aquí hi ha els futurs torroellencs.
