Som diumenge al matí. Quan arribo a l’oficina de turisme de l’Estartit, en Josep Pascual Massaguer ja m’hi espera amb la seva vella bicicleta, a punt per anar al port. Avui l’acompanyaré a recollir dades al mar, una tasca que des de fa cinquanta anys, fa dos cops per setmana. Mentre desamarra la barca que li deixa en Pere Parrí, un amic seu -la seva fa poc que va haver de jubilar-la-, jo busco un lloc on seure a la coberta xopa per la rosada.
“El meu pare i el meu avi eren pescadors i jo sovint els acompanyava amb la barca”, m’explica. “Tenien tres o quatre llocs on anaven a pescar: hi deixaven les xarxes i l’endemà les recollien. Per això havien de saber quin temps faria, per saber on podien calar-les. Era una cosa molt casolana, es fixaven en senyals que veien al cel i al mar, però tots aquells comentaris que feien em van quedar i ja des de jovenet, jo apuntava coses”.
En Josep va començar a mesurar la temperatura del mar quan tenia 15 anys. Ho feia a peu de platja amb un termòmetre, i amb les dades que n’extreia, dibuixava gràfiques. Va ser gràcies a això que va aconseguir els primers aparells de mesura. “Quan vaig anar a estudiar a Barcelona anava sovint al servei meteorològic a veure si em podien deixar algun aparell. Em van donar primer un pluviòmetre, després un termòmetre… hi vaig anar diverses vegades”, riu.
“Un dia, per demostrar-los que m’interessava, els vaig portar una de les meves gràfiques, però l’home que em va rebre estava enfeinat dibuixant sobre un mapa d’isòbares, i ja se la va mirar, però la va deixar per allà damunt de la taula. I resulta que l’endemà, hi va anar un investigador de l’Institut de Ciències del Mar -que en aquella època era el Instituto de Investigaciones Pesqueras-, l’Antoni Ballester, i es va interessar per la meva gràfica. De seguida va voler saber qui era i em va trucar perquè l’anés a veure. Quan li vaig explicar com feia les mesures amb un termòmetre i una pedra per enviar-lo a més fondària, es posava les mans al cap, i em va dir: si vols fer això, et deixaré aparells. I em va deixar uns termòmetres d’inversió. Però em va avisar que no digués res, que oficialment aquells termòmetres encara eren al magatzem”.
En Josep ha après tot el que sap de meteorologia de manera autodidàctica. “Jo volia estudiar topografia, perquè era el que m’agradava, però en aquell temps no ho feien aquí a Catalunya, s’havia d’anar a Madrid”, explica. “Per això vaig fer enginyeria tècnica agrícola, perquè hi entrava l’agrimensura que en deien i és a això a què m’he dedicat”. En Josep ha treballat sempre en el sector agrícola, mesurant i dibuixant camps per ajudar els pagesos a planificar els sembrats. “És una feina que he pogut compaginar fàcilment amb les sortides al mar amb la barca”, diu. “Tot i que alguna vegada he enredat algun pagès perquè just el dia que feia més bona mar havia de treballar”.
Abans d’arribar a la Meda Gran, en Josep atura la barca, és el primer punt on submergirà la sonda electrònica que porta, una CTD que engega amb un petit imant. “A mesura que va baixant va recollint dades de pressió, de temperatura i de conductivitat elèctrica. Cada segon agafa deu files de dades”, m’explica mentre deixa anar la corda perquè l’aparell s’enfonsi. “La conductivitat elèctrica és per mesurar la salinitat de l’aigua. L’aigua d’entrada no és conductora de l’electricitat, però a mesura que hi posem sal, s’hi torna”.
En Josep fa observacions en tres punts diferents: entre la Meda Gran i l’Estartit, just després de la Meda Gran i a una milla de les Medes. “Sempre hi ha un marge de 50 metres”, m’explica quan li pregunto per la precisió dels llocs on s’atura. “Has de comptar que sempre hi ha corrents i que l’aigua que ara és aquí, potser fa deu minuts era 100 metres més enllà. Vaig escollir aquests punts perquè sé que a baix no hi ha roca, que em podria fer malbé els sensors, i també per poder relacionar la temperatura de més a prop de la platja amb la del mig del mar. No és mai exactament igual, a vegades només hi ha una o dues dècimes de diferència, però altres vegades hi ha un grau”.
La temperatura del mar més enllà de l’Estartit
La curiositat de comparar la temperatura del mar en diferents punts, l’ha portat a recollir dades en altres llocs de la costa. Des de fa quatre anys, als estius i de manera puntual, mesura la temperatura també al Cap de Creus amb la barca de vigilància del parc natural. I fa un parell d’anys, va començar a anar a Palamós després de contactar amb el Museu de la Pesca. “Són poques dades, però és interessant veure les diferències de temperatura que hi ha a vint quilòmetres en línia recta, en el cas del Cap de Creus, i a 25 quilòmetres en el cas de Palamós”, diu. “Hi ha dies que la temperatura és molt semblant i altres que és diferent, he trobat fins a dos graus de diferència. Sembla que el cap de Begur fa de barrera dels corrents”.
El primer lloc on va recollir dades per comparar-les amb les de l’Estartit, però, va ser a l’Estany de Banyoles. “Els primers anys de mesurar la temperatura de l’aigua del mar, vaig veure canvis estranys. No tenia gaire sentit que d’un dia a l’altre hi hagués dos graus de diferència, l’aigua no s’escalfa tant amb 24 hores. I se’m va acudir que devien ser els corrents, per això vaig buscar un lloc on no n’hi hagués”, explica. Després de mesurar amb una pedra i una corda quins eren els llocs més profunds de l’estany, va recollir les primeres dades. “Allà sí que era previsible el que passava: si eren dies de fred, la temperatura anava baixant, si feia calor, pujava. No hi havia els canvis que hi ha al mar i que s’atribueixen als corrents”, diu.
Tot i això, l’aigua de l’Estany tampoc té una temperatura uniforme. “En algunes zones, al fons hi ha un llot molt fi, i allà hi ha una temperatura diferent”, explica en Josep. “Vaig trobar que tot i que a la superfície la temperatura és més o menys igual a tot arreu, al fons, al llot i a les surgències per on entra l’aigua, cada forat es comporta de manera independent, és molt curiós. Ara estic desitjant que plogui tres dies seguits i entri l’aigua per sota a veure què passa”.
Al cap d’uns minuts, en Josep recull la sonda i torna a arriar la barca. En els dos primers punts només agafa dades amb la sonda, al tercer, en canvi, hi submergeix també tres termòmetres d’inversió. “Els termòmetres són més precisos”, diu, “a la sonda s’hi ha d’aplicar un quocient per ajustar les dades i els termòmetres em serveixen per fer-hi correccions”. Mentre els col·loca dins d’una Ampolla de Nansen, m’explica com funcionen: “Quan fa cinc minuts que els tens a vint metres perquè agafin la temperatura, deixes anar un pes que es coneix com a missatger i fan la volta de campana per retenir la temperatura d’aquella fondària. A més, hi ha un altre termòmetre petit per fer correccions, perquè tot i que es trenqui la columna sempre pel mateix punt, amb el canvi de temperatura que es produeix entre que la reté i la llegeixes, podria ser que es dilatés una mica”.
La precisió dels aparells de mesura que fa servir en Josep és un dels valors de les seves dades, que al llarg d’aquests anys han servit a múltiples investigadors i estudiants per fer recerques. Periòdicament, envia les observacions al Servei Meteorològic de Catalunya i també col·labora amb el servei meteorològic de TV3 i altres mitjans locals com ràdio Palafrugell i ràdio Olot, que li demanen la predicció del temps. A més, sobretot als estius, també fa prediccions per associacions del municipi que volen saber si podran fer les activitats que tenen previstes al carrer.
“Em truquen a veure quin temps farà aquesta tarda o demà, perquè han de fer un concert o alguna cosa al carrer, però sempre m’ho pregunten el dia que ho veig menys clar”, riu. “Entro als models de previsió que generen superordinadors, bàsicament hi ha el centre nord-americà i el centre europeu, i a partir dels mapes de superfície, els mapes d’alçada i els mapes de pluja ho interpreto com si fos una partitura i intento esbrinar què passarà aquí a la nostra zona. Però és complicat”.
Seguint de prop el canvi climàtic
En Josep reconeix que el fet de veure que investigadors i científics s’interessen per les seves dades -fins i tot li han reconegut des de la NASA-, li ha fet augmentar la responsabilitat de sortir amb la barca. “No m’hi sento obligat, però soc conscient que he d’anar fent perquè és útil”, diu. Les seves sèries són de les més antigues de Catalunya. “Tinc dades continuades des de l’any 1973. Quan vaig començar, al mar no se’n recollien gaires. L’Institut de Ciències del Mar ho feia cada x mesos, però sèries continuades no se’n feien”, comenta.
“Al principi era una curiositat i quan ja feia un any o dos vaig pensar que això es repetia sempre igual, i vaig estar a punt de deixar-ho. Però vaig dir: mira un any més a veure què passa. I sort que no ho vaig deixar, perquè de cara al canvi climàtic és útil”, diu. “Al voltant de l’estació meteorològica de l’Estartit, quan vaig començar hi havia la meitat de cases que hi ha ara, és a dir, hi ha hagut canvis físics. Però aquí al mar no s’ha modificat res, encara que allarguin cent metres el port, aquí no afecta, i això aporta molt de valor a les dades”.
Les gràfiques d’en Josep demostren que l’escalfament global és una realitat preocupant. En aquests cinquanta anys, a l’Estartit, la temperatura del mar en superfície ha augmentat gairebé dos graus, i a 80 metres de fondària, un grau. “Dels que neguen l’existència del canvi climàtic, no n’hi ha cap que tingui observacions fetes. Els que en tenim, ho tenim clar: ho patirem i cada vegada més”, diu contundent. “L’augment de la temperatura ja comença a afectar, cada vegada veurem més pedregades fortes com la de fa dos estius a La Bisbal. Perquè si les temperatures pugen més, l’atmosfera està més carregada d’humitat; i en formar-se el núvol, com més puja l’aire, més força té per ploure en quantitats i perquè s’hi formi pedra”.
“Un altre dels problemes que tenim a la costa és el nivell del mar. Tinc dades des de l’any 1990, i des de llavors, ha pujat mig pam”, diu. Per mesurar el nivell del mar, en Josep fa servir un mareògraf casolà col·locat al port, en una caixa de fusta. El va dissenyar l’any 1988 amb els alumnes de l’Institut Montgrí, per participar en el programa de TV3 Dit i Fet, en què l’institut s’enfrontava a un centre de Formació Professional de Tordera. “Segurament és una de les sèries de dades sobre el nivell del mar més antigues de Catalunya”, m’explica en Josep, que va trigar dos anys a aconseguir que li deixessin instal·lar l’aparell al port.
Gràcies al mareògraf, ha detectat que el nivell del mar puja tres mil·límetres per any. “Allà on hi ha roques, no es nota”, comenta, “però on hi ha platja, el mar cada vegada entra més. Des de l’any 1993 mesuro la línia de platja de l’Estartit i la costa de Begur, amb un aparell que mesura angles des del Rocamaura i he detectat que està reculant mig metre per any de mitjana. És a dir, des de llavors, ha reculat quinze metres”. Tot i això, en Josep apunta que a simple vista no s’acaba de percebre perquè la reculada no és regular en tots els punts.
Observant el temps amb aparells casolans
El mareògraf no és l’únic aparell casolà que va inventar en Josep per recollir dades meteorològiques. “A finals dels anys 80 em vaig inventar un anemòmetre que vaig posar al Rocamaura”, riu. “En una botiga de peces de maquinària vaig veure que hi havia engranatges i se’m va encendre la bombeta. En vaig comprar dotze i llavors vaig anar a la ferreteria a comprar tres cullerots d’escudella i vaig fer un disseny que servís per mesurar la velocitat del vent”.
Per poder recollir les dades de l’anemòmetre en temps real i des de casa, amb l’ajuda d’un enginyer electrònic, hi va posar un sensor i el va connectar a una freqüència de ràdio. “Cada 15 voltes que feien els cullerots, l’últim engranatge en feia una, i aquesta tenia un imant que quan passava per davant del sensor feia un senyal que s’emetia per la ràdio amb una xiulada, aleshores jo havia de comptar quantes xiulades feia per minut”, explica. L’any 1996, amb el suport de l’Ajuntament, en Josep va substituir l’anemòmetre casolà per una estació “Davis” que és la que actualment proporciona les dades en temps real que es poden consultar a la web meteolestartit.cat.
A la dècada dels 70, en Josep tenia una petita estació meteorològica al terrat de casa seva amb aparells que havia recollit en les seves visites a la delegació de Catalunya de l’aleshores Servicio Meteorológico Nacional mentre era estudiant. Però l’any 1975, davant la proliferació d’activitats nàutiques, des del Servei es va promocionar la instal·lació d’estacions a les zones costaneres, i a l’Estartit se’n va instal·lar una al costat del Club Nàutic, que va funcionar paral·lelament a la d’en Josep. En els últims anys, aquesta estació s’ha desplaçat 120 metres i s’hi han anat incorporant aparells. L’any 2004 s’hi va instal·lar una estació automàtica termo-higro-pluviomètrica i el 2008 un sensor de mesura del vent a 10 metres d’alçada.
En Josep en té cura i hi passa tres cops al dia a recollir dades i canviar els papers d’alguns aparells. M’explica que fins i tot durant el confinament va aconseguir que el Servei Meteorològic li fes un paper per poder-hi anar, tant a aquesta com a la que hi ha dalt del Rocamaura. Com a reconeixement a la seva tasca, l’any 2022, l’Ajuntament va batejar l’estació amb el seu nom. A part, en Josep també recull dades d’insolació des del terrat de casa amb un heliògraf casolà i mesura l’alçada de les onades amb uns senyals que va pintar a la roca d’en Boni ara fa 30 anys.
Acabades les observacions que hem sortit a fer avui al mar, de tornada cap al port, mentre jo em recupero de la marejada -no estic gaire acostumada a anar en barca- i en Josep admira i fotografia tres gavots que neden tranquil·lament i dues baldrigues que volen a prop nostre, li pregunto si ha trobat algú que continuï les seves observacions en un futur. “Hi ha un noi que estudia geografia, l’Isaac Vilà, que hi està interessat. De fet, aquest estiu hi va haver una setmana que no vaig poder sortir i ell va fer les observacions”, diu. “Però crec que si algú ho ha de continuar, se li ha de pagar la feina. Jo ho he fet perquè m’agrada i m’ho he pogut combinar, ha estat una mica com una droga per mi també. Però ara estic amb reunions amb el Servei Meteorològic, l’Oficina del Canvi Climàtic i l’Institut de Ciències del Mar perquè ho institucionalitzin una mica, perquè a ells també els interessa continuar-ho”. I és que el volum d’observacions i dades que ha recollit en Josep al llarg d’aquests cinquanta anys configura un arxiu històric de valor incalculable que val la pena continuar.
