“La mirada ponsiana al paisatge és una mirada transfronterera, que reivindica literàriament una unitat lingüística però també física”.
Miquela Valls (1945) i Eusebi Ayensa (1967)
“Les coses ben sentides s’han de repetir una i altra vegada”.
Josep Sebastià Pons (1886-1962)
“Hi ha gent que desitja conèixer terra, anar d’un port a l’altre i afanyar-se brossa endins dins el Monomotapà, on no es cull ni vi ni pa. Són uns perdularis, perquè el més bonic viatge és el que hom fa dins les branques del cirerer”.
Josep Sebastià Pons (1886-1962)
“Si fas una llista amb tots els llibres que has llegit al llarg de la vida, el que es desvetllarà, com per art de màgia, serà un mapa secret de la teva personalitat”.
Ramon Mas (1982)
Josep Sebastià Pons (1886-1962), nascut a Illa, vila nord-catalana de la comarca del Rosselló en una família de metges, fou un escriptor català i una figura destacada de la literatura nord-catalana del segle XX. Va ser poeta, narrador i autor dramàtic. També era un gran dibuixant i aquarel·lista. La seva germana petita, Simona Gay (1898- 1969) fou també escriptora i poeta en català.
La seva educació va ser absolutament en llengua francesa. Els seus pares li feien Aparlar francès fins i tot en família i per resar. Al català, hi va arribar pel “Canigó” de Jacint Verdaguer, que li causà una profunda impressió. Entusiasmat, es va posar a aprendre’l i no començà a escriure’l fins als dinou anys.
Va fer la seva tesi doctoral sobre la literatura rossellonesa dels segles XVII i XVIII. Allà hi descobrí les enormes potencialitats de la llengua catalana, que aleshores era viva encara pertot arreu al Rosselló, per bé que ningú o gairebé ningú no l’escrivia.
Exercí com a catedràtic de llengua i literatura espanyola a la universitat de Tolosa durant el període de 1933 a 1953, moment en què va retirar-se. Home cultíssim, dominava el llatí i el grec, l’anglès, l’alemany i totes les llengües neollatines. Va renunciar a una càtedra a la Sorbona per no allunyar-se de les terres nord-catalanes i occitanes, on exercí un eficaç mestratge.
El poeta considerava mossèn Esteve Caseponce el seu mentor, admirant tant el seu tarannà com la seva escriptura. Va ser rector de la parròquia d’Arles i cap d’estudis a l’institut de Perpinyà -la capital i “princesa” del Rosselló”, com Pons l’anomenava, la que havia estat una de les grans ciutats de Catalunya-, i on de jove el poeta hi havia cursat els estudis secundaris. Li esperonà l’amor per les lletres catalanes i li encarregà uns “Goigs a sant Maurici” que encara es canten a l’ermita del sant a les muntanyes de l’Aspre.
Pons va estar influït a l’inici de la seva carrera pel poeta i dramaturg de Serrallonga, Pere Talrich (1810-1888) autor del llibre de poemes “Records del Rosselló”.
Josep Sebastià Pons, considerat el poeta del Rosselló per excel·lència, va ser el gran escriptor nord-català de la seva època. Home d’estudi i de coneixements vastíssims, la seva obra va ser objecte d’elogis per escriptors tan prestigiosos com Josep Pla o Carles Riba.
Josep Pla li va acabar dedicant un “Homenot” i el categoritzà com a “gran poeta, un dels millors del seu temps”. “Un dels catalans més estimables que hagi conegut en la meva vida”, va escriure.
En opinió d’un altre admirador seu, el prestigiós periodista Eugeni Xammar, l’educació i la cultura franceses havien donat a l’obra de Pons una qualitat superior a qualsevol poeta de formació merament peninsular, remarcava.
El poeta illesenc no es sentí mai interessat per la política, procurava d’ésser amic de tothom, comptant que són les conductes i no les ideologies les que cal valorar (“fora l’amor al món no hi ha / vera ciència”).
L’hel·lenista Eusebi Ayensa (1967) i la professora Miquela Valls (1945) han tingut el gran encert i el mèrit de publicar el llibre que ara comentem: Josep Sebastià Pons. Ruta literària, en versió catalana i francesa, que ens acosten al coneixement de la seva vida i obra literària.
D’entrada, es tracta d’una vertadera ruta literària a partir dels paisatges i les rutes que van inspirar el poeta en les seves meditacions i versos. Conté itineraris poètics pel seu entorn rossellonès natural i per les comarques veïnes del Vallespir, el Capcir, el Conflent o la Cerdanya, i també de la Garrotxa i l’Empordà amb una menció especial al Santuari de Núria.
Les explicacions del material que configuren aquestes rutes ponsianes són reproduïdes en català i en francès, amb la inclusió d’una quarantena d’àudios sota el format de codis QR de poemes recitats.
En el llibre es remarca la importància d’Helena Soler, la seva muller estimada, “aquella humil cosidora” que no havia parlat altra llengua que el català des de la naixença, i va ser l’únic i gran amor de la seva vida, tot i l’oposició familiar. Els seus pares la rebutjaven com a jove per no ser de la seva classe social. El poeta va esdevenir un peregrí al santuari de Núria, vinculat tradicionalment a les idees de fertilitat i matrimoni i allà va decidir seguir la seva consciència. La parella s’acabà casant d’amagat a Montpeller el mes de novembre de 1911.
La família trencà amb ell i la jove parella va seguir un exili nord-occità d’un parell d’anys. La mort prematura d’ Helena Soler, a l’octubre de l’any 1933, tingué un fort impacte en la seva obra poètica. L’epicentre d’una part important de la poesia de Josep Sebastià Pons culminà amb Cantilena (1939), l’obra valorada unànimement com la més aconseguida per la crítica especialitzada. Precisament va ocórrer quan anaven a començar les obres i esperaven de posar-se a construir la casa dels seus somnis, que havien dissenyat il·lusionats per poder retirar-s’hi i envellir junts en un amor compartit fidelíssim, a l’empara del seu estimat Canigó.
Cal recordar que la primera filla del poeta havia mort quan tenia sis anys d’edat, mentre ell era presoner dels alemanys durant cinc anys prop del Bàltic, en pèssimes condicions, a la Primera Guerra Mundial. Pons poetitzà també la seva dura experiència vital i com a soldat.
Per al gran poeta rossellonès, que era també un gran excursionista, la frontera que separa ambdós territoris és més mental que no pas física, no deixa de recordar-nos-ho. Per a Pons, com per a Pla, la línia fronterera de l’Albera era pura convenció: “les muntanyes aguanten el traç d’una frontera a les espatlles, però són les mateixes nevades que ressolen en els vessants i els mateixos llosats que es decanten sobre les cases”.
El poeta Enric Casasses (1951) ens recorda que el comtat del Rosselló, junt amb la meitat de la Cerdanya, una bella part de Catalunya, fou venuda pel rei d’Espanya al rei de França el 1659 amb l’ignominiós “tractat” dels Pirineus.
Per a l’amic de Josep Sebastià Pons i primer editor de la seva obra poètica, el també poeta Tomàs Garcés (1901-1993) –estiuejant a la Selva de Mar, on solien retrobar-se–, la poesia de Pons, és viva i directíssima, i no havia estat prou valorada, especialment en les antologies.
A la seva obra s’hi troben influències d’autors clàssics grecs i llatins que tan bé coneixia amb ecos de Virgili, de Teòcrit, de Ronsard, de Maragall i dels simbolistes francesos. La seva poesia partia sempre d’imatges de la vida quotidiana, de la naturalesa i dels seus elements, amb musicalitat i vivacitat. Hi trobem la contemplació de la natura, el pas del temps (lligat al cicle de l’any) i la reflexió moral (de tendència estoica) amb el seu classicisme natural. A remarcar també que el poeta illesenc es va encarregar de traduir Ramon Llull al francès.
Els records vitals ponsians també són presents en el llibre que comentem. A Prada de Conflent va anar a sentir el mestre i amic Pau Casals, i allà mateix, quan hi va morir Pompeu Fabra, va llegir el discurs funerari en el seu homenatge.També Prada és la vila natal del filòsof Louis Prat, que va tenir un paper decisiu en la formació de Josep Sebastià Pons.
També es recorda que precisament l’any 1952 al claustre de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà es va representar la peça de teatre Misteri de Sant Pere Urseol, amb text de Josep Sebastià Pons i música de Pau Casals. A més, havia col·laborat amb el compositor Enric Morera en la seva obra teatral La font de l’Albera escrita l’any 1922.
El poeta illesenc no s’oblida de la vila de Sallagosa de Cerdanya, pàtria d’un altre dels grans escriptors nord-catalans, en Jordi Pere Cerdà, pseudònim d‘Antoni Cayrol (1920-2011). I tampoc d’Elna, a una dotzena de quilòmetres al sud de Perpinyà i Banyuls de la Marenda, la pàtria de l’escultor Arístides Maillol (1861-1944), amic de Pons, el qual n’apreciava el talent i el seu art de viure.
El poeta illesenc era discret i modest de caràcter, prudent i mesurat, virtuts que li feien guanyar simpaties. Era un “geni fabulosament senzill”, en paraules del poeta, historiador i promotor cultural Esteve Albert (1914-1995), gran estudiós de la seva obra.
Un concepte clau del pensament ponsià era el que ell anomenava “consentiment”, un estat de pau interior molt proper a l’ataràxia estoica, o si es prefereix, d’acceptació tàcita i resignada del ritme que marquen els dies i les hores. L’expressió d’una regla de vida es basa en l’acumulació d’experiència i en el contacte íntim i l’observació atenta de la natura. Cal intentar retrobar l’harmonia del viure, en un món de comoditats “exasperants”. Cal no deixar-se enlluernar per un diner i un confort cada dia més assequible i més torbador on enmig de la frivolitat actual, són més els equivocats. La infelicitat prové de l’esperar massa dels altres i de la vida. Una filosofia de vida congruent amb l’estètica literària ponsiana on sobresurt la seva poderosa, mesurada, culta i cristal·lina poesia.
Àlex Susanna (1957-2024) en el pròleg a la darrera edició de l’obra poètica ponsiana (any 1988) es queixava de l’absolut, vergonyós i injustificable oblit en què es trobava la seva obra tant per part del públic lector normal com de l’universitari, en un dels més grans poetes del nostre temps.
Esteve Albert deia que Josep Sebastià Pons passà entre nosaltres massa desapercebut. En un país més construït i normalitzat que el nostre hauria gaudit d’una estima general, d’una immensa devoció de tots els estaments socials.
La biblioteca d’Illa porta el nom del poeta i a la plaça del Ram d’aquesta població rossellonesa, l’any 1967 s’hi va inaugurar la “font de Josep Sebastià Pons” a manera d’homenatge.
Agraïments: A la Tere, a la Fina i al Joan, per la seva immensa curiositat nord-catalana i “canigonenca”.
Referències bibliogràfiques
- VALLS, Miquela; AYENSA, Eusebi. Josep Sebastià Pons: Ruta literària. Route littéraire. Cal·lígraf SL (ed). Figueres, 2024.
- ALBERT, Esteve. Josep Sebastià Pons. Poeta de la catalanitat essencial. Edicions Trabucaire. Perpinyà, 2023.
- PONS, Josep Sebastià. “Canta Perdiu”. “Cantilena”. A: Poetes del XX. Edicions 62. Barcelona, 2013.
- SAFONT PLUMED Joan. “Pel Rosselló, el Pirineu i l’Empordà, amb Josep Sebastià Pons”. VilaWeb 8 d’octubre del 2024. https://www.vilaweb.cat/noticies/pel-rossello-el-pirineu-i-lemporda-amb-josep-sebastia-pons/
- PONS, Josep Sebastià. Enciclopèdia.cat. https://www.enciclopedia.cat/diccionari-de-la-literatura-catalana/josep-sebastia-pons
- PLA, Josep. «Josep Sebastià Pons, poeta (1886-1962)». A: Homenots. Tercera sèrie. Barcelona: Destino, 1972, p. 469-509. ISBN 978-84-9710-161-5.
- CASASSES, Enric. “Notícia de la poesia catalana. Dels orígens al segle vint”. Empúries Ed. Barcelona, 2024.
Si un dia tinc diners, amic Pereta
jo vull alçar ma casa amb un xiprer,
que tingui al meu davant la vista neta
i que respiri els aires a tot pler,
amb el gai rossinyol per companyia.
I que pugui mirar del llit estant
l’expandiment del sol de cada dia,
i dins la terra bruna els bous llaurant.
La nostra vida, ai las! és poca cosa.
Un destorb de la sang te ve a colgar.
T’aixafen el cadàver amb una llosa,
amic Pereta, i tots hi cal passar.
Se’n cal fer una raó, del trist desori,
de les traïdories del camí.
Ah! Que vegi ben clar, abans que mori,
ma casa al vent de l’alba resplendir.
Josep Sebastià Pons (1886-1962) (“Amic Pereta”. Canta Perdiu)
Vols conèixer la font de can Magí?
Ves i camina en una vall fullosa.
Baixant de Sant Marçal al Vallespir,
l’has de trobar dins una ombra ufanosa
de castanyers, de roures i de tells,
que hi preserven la fresca en la diada
i la delícia del cant dels ocells.
I tu diràs: “Oh font anomenada
si t’hagués coneguda, un dematí,
prou que li hauria dit a l’estimada:
–Vols conèixer la font de can Magí?”.
Josep Sebastià Pons (Canta Perdiu)
S’enlaira la filera austera dels xiprers
per emparar del vent el meu presseguer rosa,
que el regui dolçament l’aigua de la resclosa
i a fi que l’aire deixi en son brancam un bes.
Xiprers contemplatius i d’amarganta flaire,
que acolliu cap al tard el sol adolorit,
preserveu en tot temps la pau de l’esperit,
oh negríssims xiprers suspesos a mig aire.
Josep Sebastià Pons (“Dels xiprers”. Roses i xiprers)
Si vols cantar la pena, ve el delit.
Si cantes el delit, torna la pena.
Aquell pruner esblanqueït
eixint de l’ombra verda t’asserena.
Al cel reposa el tel morat
que en la vall exhalava la mullena.
Totes les herbes han plorat.
Si cantes el delit torna la pena.
Escoladissa en l’aire humit
la puput vola amb sa ploma diversa.
I, reflectida al mirall de la nit,
la primavera entre esteles conversa.
Josep Sebastià Pons (“Si vols cantar la pena”. Cantilena)
I com? Voleu desafiar la mort,
i veure enllà de la tenebra
una més pura sort
que l’esperit no pot concebre?
Jo veig morir la llebre i la perdiu,
el burriquet que escapça un brot d’userda,
i l’esparver dins son esquerda,
i, pel sorral, la flor del tamariu.
Aquesta mort, que tot ho impera,
tot ho arreplega en son fosc davantal,
l’home, la planta i l’animal,
i resta el món igual com era.
Per ventura aquest món no us acontenta?
I doncs, què desitgeu?
Que no té el sol la llum prou resplandenta?
Jo cada dia en dic gràcies a Déu.
I per la castedat de l’alegria,
li’n dic: gràcies, Senyor, per cada dia,
que va apartant de nostra sort
la humilitat glaçada de la mort.
Josep Sebastià Pons
