Els joves escriuen
BIOGRAFIA
Júlia Busquets
El 5 d’abril de 1931, coincidint amb el dia de Pasqua, va néixer la Júlia Busquets al carrer Francesc Gimeno, número 36 de Torroella de Montgrí. El seu pare era en Martí Busquets Coll i la seva mare (cubana i amb una vida de novel·la) era la Caterina Payet Valdés.
La Júlia és la petita de dos germans: en Joan, que té 14 anys més que ella, i en Narcís, que en té 10 més.
Quan ella tenia 2 anys els seus pares es van separar, cosa molt rara en aquell temps, perquè ell la tractava malament. La seva mare, els seus germans i ella van llogar una casa també a Torroella.
L’any 34 la seva àvia paterna els va anar a demanar, plorant, que tornessin a casa seva, que havia fet fora el seu fill. I van tornar al carrer Francesc Gimeno. En aquell mateix carrer hi vivien unes monges de clausura, on ella anava a col·legi. Uns mesos abans que esclatés la guerra hi van calar foc i quan les monges ho van veure, van sortir al carrer a demanar ajuda. Les va ajudar el pare d’unes amigues d’ella, la Quimeta i la Maria.
Un dia, mentre eren a classe, van veure uns homes armats amb escopetes que saltaven la paret del pati de les monges. Totes les nenes, sobretot les més petites, es van posar a cridar i a plorar i les monges les van fer anar a casa. Totes eren del mateix barri.
L’endemà tota la mainada del barri va anar a veure què passava a les monges. Van trobar una senyora que els tallava els cabells i les vestia de carrer, i així van poder marxar.
Va passar l’estiu del 36 i al tornar a començar l’escola els van fer anar al convent dels Agustins. Les classes eren mixtes i recorda com si fos ara que el seu primer company de taula va ser en Pere Planas, el Pelut.
Quan feia més de dos anys que havia començat la guerra, van arribar moltes mares amb els seus fills, juntament amb gent gran que venia del nord d’Espanya, fugint de la invasió de les tropes de Franco. Aquesta gent, els refugiats, els repartien per les cases. A casa seva hi van acollir una nena que aleshores tenia 14 anys. Es deia Elvira Polanco. La mare i els dos germans de l’Elvira també vivien a Torroella, però en unes altres cases. Eren d’un poble que es diu Fonvellida, al costat de Reinosa (Cantàbria).
Quan passaven els avions que anaven a bombardejar algun lloc prop de Torroella, tothom corria al refugi que estava al carrer de Mar, molt a prop de casa seva, just a sota el jardí de Cal Conde. El tiu Joan, com l’anomenava tota la mainada, un home que anava coix, els va fer un bastonet per posar-se a la boca, quan bombardegessin. La Júlia sempre el duia a la butxaca.
Quan la guerra ja s’estava acabant, segons deia la gent gran, al jardí de Cal Conde hi varen portar moltes vaques per poder-les matar per donar menjar als soldats republicans que anaven reculant de les tropes de Franco cap a França. Aquelles maleïdes vaques no la van deixar dormir en tota la nit, ja que es devien sentir estranyes i a més sense menjar ni beure.
La nit que l’Elvira va marxar direcció a França van plorar molt. La seva mare els deia que no marxessin, que no els passaria res, però els refugiats tenien molta por. Més tard van saber que els havien portat en un camp de concentració. Allà hi varen passar vuit mesos.
La nit que van volar el pont de Torroella, ella, la seva mare i el seu germà Siset eren amb molta altra gent amagats a l’horta d’en Reixach. Els homes s’havien amagat a les golfes, per por dels milicians que anaven en direcció a França passant per les muntanyes. Quan van arribar a l’horta, van entrar preguntant pels homes, perquè els acompanyessin cap a França, i les dones varen dir que no n’hi havia cap, que tots eren al front. El seu germà, que dormia a terra a l’entrada, portava unes botes de soldat que la seva mare li havia comprat per si havia d’anar al front. El van fer aixecar dient-li que els acompanyés a França. Es pensaven que era més gran, al veure’l amb botes. Ell els va dir que no sabia el camí, ja que no era de Catalunya, que havia fugit del seu poble per por dels nacionals. Dunes amunt, quan van arribar a la casilla, van fer aixecar el guarda i li van dir que els acompanyés. Mentre els milicians parlaven amb el guarda, el seu germà, que se sabia la muntanya pam a pam, es va escapar enfilant-se dalt d’un pi. Quan va començar a clarejar, va anar cap a la barraca de L’Alemany, un home de Torroella que hi tenia una vinya. Va veure sortir fum de la xemeneia, però no sabia si dins hi havia gent de Torroella o eren milicians, però en apropar-s’hi, va sentir parlar català.
La seva mare estava desesperada, plorant tota la nit i no pensava veure’l mai més. Eren els primers dies de febrer, feia un fred terrible i a les 8 del matí va arribar en Siset mort de fred i decandit de passar gairebé tota la nit enfilat al pi. Després, tots els que eren amagats a l’horta d’en Reixach, van agafar camí cap a casa. La que ho va fer més bé va ser la seva àvia, que no va voler moure’s de casa i com que era molt sorda, no es va assabentar ni de quan van volar el pont. Després es va saber que els milicians, quan van saber el camí, van matar el guarda.
Es va acabar la guerra, el seu germà gran va tornar a casa, després de la mili.
La postguerra va ser molt dolenta, sobretot per la gent de ciutat o de pobles grans, ja que no tenien menjar i tot estava racionat. Ells, al ser de poble, el menjar no els va faltar mai; ara, de capritxos, no en podien tenir cap.
Hi havia dones que anaven de Sant Feliu i Palafrugell fins a Torroella, a peu, a buscar blat de moro, mongetes i ous. Elles portaven sucre, sabó i alguna xocolata. Una d’aquestes dones li va dur de joguina una cambrade bany que encara guarda.
Fets curiosos d’aquesta situació eren que, per exemple, al seu germà, a can Puig, li van fer un abric a canvi d’un quartà de blat de moro perquè poguessin fer farro per menjar. O bé, uns medicaments que va necessitar la seva mare, els van haver de pagar amb verdures a la farmàcia Pou.
Molts homes, quan van entrar els nacionals van ser empresonats i afusellats poc després, sense judici. Un d’ells era el pare de les seves amigues, la Quimeta i la Maria, que va ajudar les monges quan hi va haver l’incendi. Poc després li va arribar l’indult.
També recorda molt bé el dia que van cremar les imatges de l’església i van fer caure la campana, que va fer un gran forat a terra de la plaça Abat Oliva. També recorda quan la van tornar a posar. Va tocar a mort per primera vegada el dia que va morir en Joan Mató, de 19 anys, un gran amic del seu germà Siset.
Coses quotidianes dins d’aquell rebombori era que una família de prop de casa seva compraven el diari cada dia i després de dinar, a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra, llegia el diari a les veïnes. Quan les coses es van anar posant a to, un veí, en Fonsu Hostench, va comprar un gramòfon de la família Destor, una família que no tenia fills i el seu hereu s’ho va vendre tot. L’alegria era tan gran al barri, tota la mainada aprenien a ballar, tant sardanes com balls. En Fonsu i en Joan Tarrades eren els seus mestres.
A la Júlia de petita li agradava molt jugar i amb les nenes del barri sempre jugaven a fireta i tenia una nina amb la cara de porcellana. Cada any la seva mare, un temps abans de Reis, l’amagava i li canviava la roba i la Júlia, quan se la trobava el dia de Reis, es pensava que era una nina nova.
Quan no sabien què fer, es dedicaven a requisar parracs vells, separaven els blancs dels de color i els anaven a vendre al parracaire. També requisaven ferros vells i de fet tot el que trobaven. D’això en treien alguns calerons que se’ls guardaven per als cavallets.
Als 14 anys va acabar l’escola i va anar a cosir fins als 20 que va anar com a dependenta en una botiga on feien jerseis.
El 1958 es va casar amb l’Eufraci Galant, que era d’origen andalús però semblava d’aquí perquè parlava el castellà molt malament. S’estimaven molt i va ser un matrimoni molt bonic.
L’any 59 va néixer el seu primer i únic fill, en Lluís.
Ella va treballar a la caixa, com la seva mare, en plantilla però netejant perquè en aquella època no acceptaven dones, encara que fossin tant o més intel·ligents que els homes que hi treballaven. Gràcies a aquesta feina, ara té una bona pensió.
Al 1976, juntament amb el seu home i el seu fill, van viatjar fins a Fuentevellida, on vivia l’Elvira Polanco. Quan l’Elvira va obrir la porta, la va reconèixer de seguida tot i els anys que havien passat. L’alegria va ser tan gran que no té paraules per explicar-ho. Des de llavors s’han anat veient.
Al 82 li van diagnosticar un càncer de mama i la van jubilar per invalidesa. En cap moment va perdre l’esperança i es va recuperar.
Al 92 van diagnosticar càncer de còlon al seu home, ja estava bastant estès. Van passar un any fent quimioteràpia cada setmana i l’altre any van fer tres viatges: Madeira, Costa Blava i Alp, un poblet de muntanya prop de Puigcerdà. Aquest any un metge, durant una visita li va dir, fredament, que li quedaven sis mesos de vida. Això el va ensorrar. Va morir el 94.
Van tornar a diagnosticar càncer de mama a la Júlia l’any 2001. Aquesta vegada a l’altre pit. També es va recuperar perquè després de tot encara tenia esperança i encara en té.
Ha sigut catòlica practicant sempre. Actualment, ajuda Càrites i viatja molt. Dues coses que sempre li han agradat fer han estat mestra de catequesi i manualitats.
És una dona molt alegre i decidida que per més desgràcies que passi, mai se li podrà treure el somriure de la cara.
Irina Noguer Calabús
