L’edició dels diaris fa mesos que hi centren l’atenció, els tertulians radiofònics s’embarbussen en parlar-ne, els butlletins de notícies de les televisions obren l’edició de cada dia amb el mateix tema, al cafè qui més qui menys en fa dissertacions, als mitjans digitals és tema d’atenció. La crisi, en un sentit cada dia que passa més ampli, s’ha instal·lat en les nostres vides.
Crisi econòmica, social i política. Les empreses tanquen o presenten ERO a l’Administració; augmenten els impostos; els sous baixen; l’atur s’enfila; els mercats s’allunyen de casa nostra; la inversió pública baixa; la gent tendeix al desànim; les entitats cíviques veuen torpedinejada la seva acció; els funcionaris es preparen per anar a la vaga; els dirigents polítics lluny de fer front comú, autoestimulen les seves diferències; les idees escassegen, així com la determinació i valentia per portar-les a terme…
En aquest context, què ens queda? Doncs jo penso que TOT.
Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va ser capaç de ressorgir de les seves pròpies cendres i, a partir d’un desenvolupament econòmic fonamentat en la producció industrial i l’estimulació dels mercats, crear les bases d’un creixement econòmic sense precedents. A més, els governs de la vella Europa van ser capaços de crear un sistema polític que garantia els 4 pilars bàsics de l’estat del benestar: sanitat, educació, treball i habitatge. Ja podem dir el que vulguem, fer totes les estirabonces possibles i cremar totes les naus, però aquest ha estat el millor sistema d’organització política, social i econòmica que l’home ha estat capaç de crear en tota la seva història. I quan dic que ens queda tot, vull dir que ens queda tot el que hem après en aquest llarg període de bonança. Ens queda tot el que hem fet malament i l’oportunitat que suposa saber-ho detectar i corregir. I és precisament aquí que apareix una cinquena pota que contribuirà de manera decisiva en la sortida de la crisi: la cultura.
Aquest concepte tan difús, heterogeni i difícil de definir, però que pivota constantment al voltant de les nostres vides. La cultura, entesa com aquella manifestació que ajuda a millorar el nostre entorn, possibilita la cohesió social, estimula l’autoestima i alimenta el nostre coneixement i sensibilitat. La cultura, entesa com aquelles coses que s’esdevenen en el dia a dia, lluny de l’atenció dels grans mitjans de comunicació i de l’excepcionalitat mediàtica, però que son necessàries per al nostre caminar diari. La cultura té molt a veure amb aquest treball constant, discret, rigorós i decidit que permet la nostra societat obrir persiana cada matí. La cultura es manifesta cada dia, a casa nostra, amb aquests ingredients i ara, més que mai, cal invertir esforços en mantenir vius els valors de les manifestacions culturals. Ara, més que mai, cal donar suport el dramaturg que escriu teatre, a l’escultor que emmotlla sensibilitat, inquietud i sentiment, a l’artista que compon i a l’intèrpret que ens ho explica. Ara, més que mai, cal que les entitats cíviques, juvenils, esportives, culturals rebin el suport dels diferents sectors, públic i privat, per poder continuar portant a terme el seu propòsit. Ara, com mai, ens cal creure en la importància de la festa com a moment únic per treballar en els valors del coneixement, la cohesió social i la vertebració de poble. Ara, més que mai, ens cal continuar creient en la cultura com un element basic perquè la gent visqui millor, en especial, aquells que es troben en situació desafavorida.
Vivim moments en què cal fer una reflexió seriosa d’on cal destinar els recursos econòmics i apareix el perill de creure que la cultura no és una prioritat i que per tant, pot esperar. En aquest sentit, cal, més que mai, entendre que la cultura no és un complement i encara menys un luxe, sinó que és un pilar fonamental per a una societat que vol avançar en moments de màxima dificultat. L’accés a la cultura és una eina bàsica perquè la ciutadania trobi un marc propici per sortir de la crisi, igual com ho són la sanitat, l’educació, l’accés a l’habitatge i el treball.
Amb tot, ens cal més que mai enfocar bé i centrar esforços per no caure en la frivolitat. Els agents que intervenen en la cultura cal que millorin la seva eficiència i optimitzin al màxim els seus recursos. Cal que els diferents agents culturals siguin capaços d’entendre que els balanços econòmics perquè la cultura pugui continuar arribant al poble han de fer una transformació important. En la socialització de la cultura ens cal també la recerca de noves fonts de finançament econòmic que permetin l’objectiu fonamental de fer arribar la cultura a la gent. Aquest fet, lluny de ser un element de rebaix en els objectius marcats més amunt, ha de ser un factor de transformació i millora. Per això, caldrà treure’ns la son de les orelles i no dubtar a l’hora d’anar on calgui a vendre el nostre producte i aconseguir que ens el comprin. En la comoditat del despatx, esperant que els públics acullin les nostres propostes i que els inversors creguin en els nostres projectes, només aconseguirem caure en l’immobilisme paralitzant que ens farà fracassar.
Ara, més que mai, cal entendre que la cultura és un motor econòmic molt important al nostre país. A Catalunya, el 4 % de la població activa treballa en el sector cultural i el 3 % del PIB prové d’aquest sector. La riquesa cultural del nostre país és un actiu que està intrínsecament relacionat amb la seva potencialitat turística. El turisme aporta l’11 % del PIB català. De la mateixa manera que l’equació cultura i turisme és un factor clau de desenvolupament econòmic a casa nostra, també ho és cultura i comerç. La cultura és un factor importantíssim per al creixement turístic i comercial, i l’esforç inversor dels sectors públic i privat esdevé una necessitat que no podem deixar passar. Ara, més que mai, cal que la gent entengui que invertir en cultura significa posar bases pel desenvolupament i el creixement econòmic del nostre país.
Ens cal abandonar un posat que massa vegades ens paralitza i ens impedeix continuar treballant. Cal mantenir la reivindicació constant, però ens hem d’exigir una argumentació clara i sòlida per reeixir les nostres idees; cal fer queixa i denúncia d’allò que no ens sembla just, però al mateix temps estem obligats a fer propostes per a la millora que ens permetin avançar; cal mantenir l’esperit crític, però estar preparats de manera organitzada i planificada per assolir els objectius marcats.
