Aquest 2024 mateix, el Parlament Europeu alertava que, d’entre tots els riscos naturals que poden afectar a la Unió Europea, les inundacions són el que causa un major impacte socioeconòmic. Segons les seves estimacions, en els últims 30 anys han afectat a 5,5 milions d’europeus i europees, han causat més de 3.000 víctimes mortals i han causat danys per valor de 170 mil milions d’euros (170.000.000.000 €). Al llarg del mateix període, hem adoptat eines per mitigar aquests efectes, incloent restriccions a la urbanització en entorns de risc, el desplegament de plans de protecció civil i l’adopció de sistemes d’alerta massiva a la població. Episodis com el de la DANA a València, però, demostren que aquestes mesures no sempre s’apliquen o no s’usen bé ni són suficients. Per entendre què està passant i on estem fallant, la disciplina de la geografia del risc proposa, des de fa anys, un esquema analític dividit en tres apartats. Aplicant-lo al risc d’inundacions, es podria sintetitzar així:
- Perill. Fa referència a fenòmens naturals que poden desencadenar inundacions amb potencial per causar danys a persones i propietats. La magnitud de la DANA o gota freda que va afectar València l’octubre passat presentava un elevat grau de perillositat, com l’havia presentat el temporal Daniel, l’any anterior, al seu pas per Grècia, Turquia i Bulgària. Resulta ja innegable que el progressiu escalfament de l’atmosfera que estem causant amb les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle augmenta la probabilitat de tota la conca mediterrània a patir més fenòmens com aquests, i que siguin de major intensitat. Amb una aigua del Mediterrani uns dos graus per sobre de la mitjana històrica i un afebliment dels corrents atmosfèrics que contenien el fred polar a altes latituds, el risc actual vinculat al perill de fortes precipitacions ja és significativament major que el d’anys enrere, però les inèrcies de l’escalfament fan que encara sigui menor que l’esperable en el dels pròxims decennis.
- Exposició. El perill només es converteix en un risc quan hi ha persones o béns exposats. Una rierada com la de l’Horta de València o, molt més modesta, la de Cadaqués, només esdevé un risc quan tenim pobles, persones, infraestructures i vehicles a les lleres i a les planes d’inundació. A Catalunya, com a tota Europa, s’han fet passos per minimitzar l’exposició a les inundacions, però la realitat ens diu que tenim un 15% del sòl urbà en zona inundable i les experiències recents ens demostren que, fins i tot havent-se declarat situacions d’emergència, hi ha moltes persones que, en lloc de cercar refugi, s’exposen a ser arrossegades per l’aigua per tal de salvar béns com ara cotxes.
- Vulnerabilitat. Que no existeixi, o en prou feines, cultura del risc que ens capaciti per saber reaccionar davant una emergència per un perill és un símptoma col·lectiu de vulnerabilitat. Això fa augmentar el risc i, per tant, la probabilitat de danys i pèrdues. Algunes infraestructures i obres d’enginyeria concebudes per frenar la inundació poden alimentar una sensació de falsa seguretat entre la població, que es pot creure invulnerable i no preveure que aquell mur de contenció es pot trencar o la mota veure’s sobrepassada. A casa nostra, el temporal Gloria ens va donar un bon repertori d’exemples d’aquest fenomen, malgrat que les cartografies tècniques preveien correctament que l’aigua pujaria fins on molts veïns i veïnes mai havien pensat o cregut que arribaria. Durant molts anys ens han fet vulnerables ajuntaments que han percebut els mapes de risc d’inundació com un molest fre per al creixement urbanístic i han lluitat activament per desafectar parcel·les on s’han acabat construint habitatges i equipaments. En altres casos, la vulnerabilitat deriva de limitacions individuals causades, per exemple, per l’edat o la manca d’uns recursos que permetrien determinades mesures d’autoprotecció. Quedar-se sense llum o internet (i, per tant, d’informació) en ple episodi d’inundació augmenta, també, la vulnerabilitat.
Tot just des de l’any 2022, les Nacions Unides ha començat a incorporar en les seves avaluacions de l’estat del clima i dels seus potencials impactes una concepció del risc que incorpora una quarta dimensió. Argumenta que les respostes que les societats donem, per exemple, a les inundacions, i que afecten tant al perill com a l’exposició i la vulnerabilitat han de ser considerades com un quart vector amb entitat pròpia. Lògicament, l’espectre d’aquestes respostes és molt ampli, però es poden circumscriure en dos grans grups, en funció de la variable del risc sobre la qual busquin incidir:
- Mitigació. Aquestes mesures persegueixen minimitzar les possibilitats que el perill existeixi. Renunciar als combustibles fòssils seria la mesura més directa per desaccelerar el canvi climàtic i evitar uns fenòmens meteorològics cada vegada més extrems a les nostres latituds. Fer una bona gestió del territori i, per exemple, dels boscos ubicats a les capçaleres de rius i rieres contribueix a maximitzar l’absorció d’aigua de pluja a les capçades i als sòls, fent que les crescudes i avingudes es produeixin de manera més gradual i amb pics de cabal màxim menors.
- Adaptació. Accions que neixen de la constatació que el perill persistirà o fins i tot s’agreujarà i que, per tant, cal condicionar els llocs on vivim per tal que la inundació, quan es produeixi, faci el menor dany possible. Són mesures que cerquen minimitzar l’exposició i la vulnerabilitat, per exemple adaptant els edificis, ordenant zones d’aparcaments, educant població i classe governant en la cultura del risc i la prevenció, garantint recursos a la població més desafavorida, establint protocols per restringir la mobilitat en episodis de perill, etc. També s’inclouen aquí mesures orientades a millorar la resiliència, per exemple, fomentant la contractació d’assegurances o reforçant els programes de reconstrucció post-catàstrofe.
Al proper escrit compartiré algunes reflexions sobre quin significat pot tenir tot aquest embalum d’idees i conceptes per al futur d’un territori com el Baix Ter.
