Un diumenge al matí, a principis del passat mes d’abril, vaig anar a fer un vol amb la bicicleta, com faig sovint, des de Torroella fins la Bisbal, tot resseguint el curs del riu Daró. El temps era deliciós, plenament assolellat, però no calorós a causa d’una lleu brisa de tramuntana.
Gràcies a aquest aire, l’atmosfera era especialment neta i transparent, podent-se albirar amb facilitat fins i tot la textura de muntanyes llunyanes com el Turó de l’Home o el Canigó, encara nevat. Després de les pluges dels últims de març els sembrats havien revifat, i presentaven un verd intens i la ferma voluntat de fer una estirada. A més, els marges dels camps havien florit i els insectes aprofitaven per brunzir amunt i avall. Al Daró hi circulava aigua, com ha fet tot aquest hivern passat, i a les seves aigües hi nedaven les carpes i els ànecs. El recorregut al llarg de la seva mota és especialment agraït, travessant alguns dels paisatges agrícoles tradicionals més ben conservats de l’Empordanet, des dels fruiters florits de la vora del Ter fins els sembrats impetuosos que acompanyen el Daró, i la ruralitat que hi aporten pobles com ara Gualta, Serra de Daró, Fonolleres, Matajudaica, Casavells o Castell d’Empordà. En definitiva, tota aquesta combinació de factors favorables i atractius, va fer que en aquest trajecte em creués amb un nombre excepcionalment elevat de persones. Alguns caminaven, altres tot just n’aprenien, els més tonificats corrien, molts anàvem en bici, i tots gaudíem d’aquest entorn i dia privilegiats. Fins i tot en tres casos vaig creuar-me amb gent que havia fet una parada per fer-se fotografies al costat del riu, a la vora dels camps, o recolzats en un arbre amb un dels pobles esmentats o el Canigó com a fons escènic. Es reconeixia fàcilment que molts d’aquests passejants no eren locals, sinó que es tractava de visitants ocasionals, part dels que l’Empordà rep cada cap de setmana i festius i que, de ben segur, s’allotjaven en alguna casa rural propera o anirien a fer el dinar en algun dels molts restaurants que n’ofereixen. Heus ací, més enllà del benestar que un passeig en un dia així aporta a la qualitat de vida dels ciutadans, un exemple del valor econòmic del paisatge. Potser mai, enlloc, he vist tal afluència de passejants en un espai “verd” no urbà i no protegit.
No obstant, el recorregut encara dista de ser perfecte. Si bé la mirada humana interioritza impactes com la canalització de la connexió del Daró amb el Ter, les obres d’entubament del Rec del Molí de Pals, les cases modernes i de colors brillants que han proliferat als poblets rurals empordanesos o la presència d’abocaments de runes en alguns punts del Daró; aquests no deixen d’existir i disminueixen parcialment la qualitat de l’experiència sensorial. Afortunadament, encara hi ha angles dels dels quals els nuclis de població mostren tota la noblesa del seu passat gràcies a restauracions dutes a terme amb sensibilitat i la matriu agrícola, de camps de conreu, segueix dominant àmpliament el camp visual de l’observador durant gran part del recorregut, com ho ha estat fent al llarg de molts segles. Actualment, però, la industrialització sense miraments d’algunes estructures i processos del camp, com l’entubament dels canals de regadiu i la progressiva desaparició de marges arbrats, fa témer que aquesta matriu vagi pel camí de la desvirtuació que ja han experimentat tants pobles rurals. El greu d’aquest canvi, però, és que no es localitzaria només en espais concrets, sinó que suposarien la transformació completa del paisatge, perquè és precisament el mosaic agrari el que domina i confereix caràcter al nostre valuós paisatge.
En aquest sentit, al llarg dels darrers anys hem observat com ha proliferat, a les zones de fruiters, la implantació de sistemes de protecció de la flor i la fruita contra el sol i les pedregades basats en el cobriment de les plantacions amb malles sintètiques, de vegades blanques, de vegades negres, i de tota la gamma de grisos que els separen. Ara, a l’estiu, quan hom mira la plana des d’un punt elevat: el Montgrí, Roca Maura, el puig de la font Pasquala o el Pedró de Pals, ja hi veu tot de camps de colors impropis de la plana, impropis del paisatge agrícola. Tanmateix, les malles desenvolupen una funció important, i s’han mostrat eficients a l’hora de protegir la collita frutícola. Amb un benefici evident, pot ser acceptable la implantació d’aquests sistemes, malgrat que no siguin el més desitjable des d’un punt de vista estètic. Ara bé, en el tram final del meu recorregut de retorn a casa, a la vora de Sant Iscle, vaig observar-hi un fenomen molt més preocupant, per bé que encara no estès: una nova plantació de fruiters arrenglerats en espatllera que ha substituït els habituals pals de fusta que serveixen per passar el cablejat que suportarà la planta i els tubs per al regadiu gota a gota, per pals de majors dimensions fets de formigó. La munió de pals, en un paisatge pla com el de la plana del Ter, i en un moment de l’any en el qual el blat de moro tot just despunta de la terra, es fa visible des de quilòmetres de distància, com una gran massa artificial de color blanc. Dubto que ningú s’hagi parat a pensar el dany que pot causar la implantació a gran escala d’aquesta novetat sobre el paisatge. I potser per aquest descuit no es requereixen tràmits per avaluar l’impacte visual i paisatgístic que un camp de pomeres pot tenir. El cas, però, és que si es popularitza el formigó al camp, la petja que pot deixar sobre el paisatge empordanès, de l’alt i del baix, pot ser realment nefast. El més lamentable del cas, però que alhora dóna esperances per a la rectificació, és que els nous puntals de formigó no realitzen millor la funció que ja feien els pals de fusta ni introdueixen cap altra propietat addicional. Pel bé del paisatge empordanès, que és el bé de tots, més val que trobem la formula o desenvolupem la sensibilitat per evitar que aquest despropòsit s’escampi.
