Tota activitat humana, de gran escala o de petit format, genera directament o indirecta efectes ambientals que cal minimitzar i mitigar.
En alguns sectors aquestes responsabilitats són molt evidents: des de la reducció de les emissions de partícules a l’atmosfera per part d’indústries com la cimentera fins a la necessitat de restaurar els talussos i cursos d’aigua alterats durant la construcció de grans obres públiques. A la petita indústria, a l’agricultura, al sector serveis o a l’administració pública, però, també cal gestionar correctament els residus, reduir el consum de recursos naturals com ara l’aigua i planificar el creixement urbanístic per tal de fer-lo compatible amb el manteniment dels valors naturals i paisatgístics. La regulació de tots aquests aspectes és responsabilitat de les administracions, que en funció de països, regions, èpoques i ideologies han estat més o menys estrictes. Actualment, a casa nostra, s’estan produint canvis sigil·losos, però profunds, en l’assumpció de riscos i responsabilitats ambientals. El discurs oficial assenyala la protecció del medi ambient com un dels llasts per al creixement econòmic i la sortida de la crisi, de manera que es defensa reduir les exigències a empreses i sector públic, al mateix temps que es promouen activament projectes de qüestionable bondat per al territori i els seus habitants.
En relació amb grans projectes, hem vist com l’estat espanyol avalava la construcció del dipòsit de gas Castor, davant les costes de Castelló. L’aval obviava l’existència de riscos sísmics de la qual alertaven alguns estudis ambientals i donà llum verda al projecte. Quan la plataforma s’ha hagut d’aturar per culpa, precisament, de moviments sísmics, l’organisme energètic depenent de l’estat ha estat trobat responsable últim del projecte, i els costos de les compensacions als promotors seran transferits als consumidors. Bo i amb el regust d’aquesta amarga experiència encara a la boca, el govern de Catalunya està assumint riscos similars entorn el projecte BCN World. Un gran consorci preveu la transformació de 825 hectàrees d’espais oberts a Vilaseca i Salou per convertir-los en un gran complex turístic, d’oci i joc. Una operació que ja ha estat titllada d’especulativa per part d’alguns sindicats i grups ecologistes, però que compta amb el beneplàcit de l’administració, ansiosa de competir amb Las Vegas, Macau i Austràlia per atraure als casinos les emergents fortunes asiàtiques. Davant els dubtes dels inversors davant la incerta viabilitat de l’operació, el govern català ja s’ha ofert per comprar els terrenys on s’ubicaria el projecte, tot transferint a la ciutadania els riscos que això comporta, inclosa la restauració del territori en cas que tot faci fallida i quedi a mig fer.
Per als petits projectes, emprenedors i administracions locals, en canvi, el nou panorama de la gestió de la responsabilitat ambiental és radicalment diferent. El nou president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha manifestat la intenció de reduir i simplificar els tràmits administratius que els negocis han de realitzar per garantir la correcta gestió ambiental. En els darrers anys els governs espanyols i català ja han estat treballant en aquesta direcció, traduint-se en menors exigències per als estudis d’impacte ambiental i per a l’obtenció de llicències d’activitats. Com en el cas dels grans projectes, no es tracta tant d’eliminar exigències ambientals com de redistribuir-ne la responsabilitat. En aquest cas, però, aquesta responsabilitat és rebutjada per l’administració i es diposita enterament sobre les espatlles de qui realitza l’activitat, el cas contrari del que hem vist que ocorre per als grans projectes. Certament, fins ara la burocràcia per aconseguir permisos podia ser llarga i fatigosa, sovint pervertida, però era una forma de col·laboració entre la iniciativa privada i el poder públic, per assegurar la minimització dels impactes. Amb menys paperassa, l’aval públic desapareix, el privat es fa responsable de tota mala acció i els organismes públics són la policia que, a través d’inspeccions, vetlla (o hauria de vetllar) per tal de castigar les males pràctiques. Es passa d’un model social de responsabilitat ambiental col·laboratiu a un model punitiu.
La privatització dels servis públics és una altra forma de rebuig de responsabilitat ambiental. Per exemple, amb la privatització d’AENA, els municipis situats al voltant de l’aeroport del Prat temen que es dificultarà encara més el diàleg que mantenen amb el gestor aeroportuari en relació amb els sorolls que pateixen molts dels veïns. Aquestes molèsties no són, lògicament, la principal preocupació d’una companyia privada. De manera semblant, la progressiva privatització de serveis d’abastament i tractament d’aigües ha afectat negativament la informació i la transparència en aquest àmbit. En quedar aquest servei en mans privades, la ciutadania ja no pot exercir el control de les seves activitats en relació amb el medi ambient, i aquest queda bàsicament supeditat a la voluntat política. Finalment, aquest sector privat és el que la nova llei d’urbanisme que està prenent forma aquests mesos vol reforçar en l’àmbit del desenvolupament urbanístic municipal, facilitant la transformació del sòl i la recuperació del sector de la construcció. A més, també en aquest àmbit, es preveu més transferència de responsabilitat ambiental des del govern de la Generalitat cap als ajuntaments, malgrat (o potser per causa de) la menor capacitat i escassos recursos dels municipis per fer planificació supramunicipal i controlar les activitats.
Sobre el paper, és fàcil vendre tots aquests canvis com a millores per a l’economia i per a la iniciativa local i privada, però una anàlisi amb una mínima profunditat revela que, en realitat, estem en un camí que incrementa els riscos ambientals més que no pas els redueix i, sobretot, permet fer recaure els costos sobre la ciutadania i els petits negocis mentre els eludeixen governs i grans corporacions.
