La plaça de la Vila és un lloc entranyable per a mi, i suposo que també per a molts torroellencs. Mirant-la des d’un balcó al qual tinc accés, en un dia de pluja fina i vent en calma, la plaça es veia solitària, neta, humida, silenciosa. Era al capvespre, i els fanals il·luminaven tots els racons. Entre la pluja i els llums, les pedres agafaven un bonic i brillant color gris plom amb diferents tonalitats; les voltes, tot i la pluja, donaven a l’entorn una certa protecció. Les finestres, portes, balcons i façanes pintades tenien ressaltats els seus colors més que qualsevol altre dia que me les havia mirades. Em va venir a la memòria com era aquesta plaça els primers anys que jo la vaig conèixer. Deuria ser pels volts de 1942. Com ha canviat!
La primera casa que veig és can Matas, antigament «Hijo de Salvador Matas», ferreteria i merceria on es podia trobar de tot. Avui hi ha una botiga de roba i novetats regentada per l’Íngrid, la besnéta del Sr. Matas, ferreter. Just al costat hi ha el Jutjat de Pau, al lloc on durant molts anys hi havia una bonica botiga que en dèiem can Castells, que era el cognom dels propietaris, els quals venien camises de senyor, de confecció i a mida, roba amb peces i espardenyes. Porta per porta hi ha can Vilallonga, abans també botiga de confecció de roba de senyor, complements i vestits de senyor fets a mida, de sastreria. Avui encara hi viu la mateixa família, però ja fa anys que han deixat el negoci. És una casa particular. Al costat de can Vilallonga hi havia una escala per pujar a casa del Sr. Josep M. Puig i Comas, can Putxet, un banquer molt conegut, i tot seguit el cafè de can Isidre, un bar molt anomenat a Torroella. Tots coneixíem l’Isidre. Avui regenta el mateix cafè el seu nét.
A la cantonada de la plaça, on ara hi ha unes oficines de l’Ajuntament, hi havia una acreditada pastisseria, can Gener. Ja fa molts anys que van tancar-la, i hi ha hagut altres comerços.
A la part nord, fent cantonada, can Salís, carnisseria molt renovada, ara també regentada pel nét, i al costat, on hi havia dues cases particulars, avui hi ha dues botigues, el TXINDOKI i el BOLERO. Seguidament, can Forcada, propietaris de la sabateria que s’anunciava amb un rètol amb lletres molt brillants on es llegia EL PALACIO DEL CALZADO. Era una de les millors sabateries de la vila. Avui tampoc existeix. Al seu lloc hi ha una galeria d’art, Botó de Roda.
A la part est hi havia un interessant locutori de Telefònica que en dèiem «ca la Rossita de telèfons». Era el nom de la telefonista. Era tot un espectacle veure com funcionava, en aquell temps, el telèfon. Després, en aquest lloc, s’hi va obrir la primera oficina de CORREUS que hi ha hagut a Torroella. Actualment, és una part de les oficines del nostre Ajuntament, que té la porta d’accés principal just al costat. Per curiositat us diré que en aquell temps hi treballaven tres administratius i diversos empleats que exercien tasques determinades. Ara són, en conjunt, uns cent setanta-cinc o cent vuitanta. És una de les empreses més grans de la vila. A continuació, acollia els forasters el NOU HOTEL, can Gumà, molt concorregut per viatjants i gent de pas. I ja arribant a la cantonada, la Capella de Sant Antoni, la qual en aquell temps jo havia vist sempre tancada, i que ara s’ha convertit en una bonica sala municipal d’exposicions.
A la part sud de la plaça hi havia una merceria molt ben proveïda on les modistes compraven de tot: ca l’Eugènia. Aquesta senyora vivia sola i només per a la botiga. Ara també el nostre Ajuntament hi té unes oficines. I, finalment, la casa senyorial de can Mascort, convertida ara en CENTRE DE DIA per a la gent que ho necessita. La família Mascort era molt coneguda a Torroella, i els seus hereus van fer donació de l’immoble a l’Hospital amb la condició que l’ús final fos aquest.
La plaça, com podeu veure, ha canviat. Les façanes, ara totes cuidades, pintades i boniques, i el rellotge de sol restaurat i les finestres i les portes noves no desdiuen amb la resta de la plaça, i el terra, que en aquell temps era argilós, ple de fang els dies plujosos i de pols els dies de vent, ara és net, polit i empedrat. Torno a la realitat i penso: Quin canvi!
