La celebració del centenari del naixement d’en Joaquim Serra i Corominas m’ha portat a la memòria una sèrie de records de la meva joventut, que voldria compartir amb els lectors d’Emporion.
Deixeu-me recollir, primer, algunes dades sobre en Joaquim Serra. Va néixer a Peralada el 4 de març de 1907. Fill d?en Josep Serra, notable compositor de sardanes, va saber assimilar els seus coneixements. Estudià a l`Escola Municipal de Barcelona amb els mestres Lluís Millet, Pellicer i Morera. La seva primera sardana La primera volada, instrumentada pel seu pare, fou estrenada l’1 de gener de 1921, quan no havia complert els 14 anys. Entre d’altres: Noia alegre que no sap plorar, Remembrança, Petit Albert, Ermita vella, Cavalleresca, Cacaliu, Empordanesa, Recordant Vic, Vells amics, Aura d’abril, Xicarró, A Guissona, Mar blava…
Va compondre, a més de sardanes -en podem comptar més de 200-, altres peces: Els tres tambors, En Pere Galleric, Impressions camperoles, La fira, Introducció i dansa, La presó de Lleida, Dansa de fadrins, Puigsolium, Marxa sobre motius populars catalans, així com música simfònica, de cambra i per al repertori dels ballets populars com La moixiganga, La filosa de Banyoles, Ball de gitanes del Penedès…
Publicà el Tractat d’instrumentació. Dirigí la cobla La Principal de Peralada i la Cobla Barcelona. Recordo els disc de 78 revolucions amb les seves interpretacions a la tenora. Fou vertaderament un personatge digne de figurar entre els capdavanters de la nostra cultura i mereix el millor dels nostres records en aquest centenari del seu naixement. En Xavier Montsalvatge va escriure d’ell, a La Vanguardia: “Extraordinàriament dotat, insuperable en el domini de la cobla, ens ha llegat un conjunt d’obres a les quals no correspon altre adjectiu que el de perfectes”.
El Gran diccionari de la llengua catalana defineix així la sardana: “D’origen incert, probablement prové de cerdana, originària de la Cerdanya o ballada al seu estil; dansa popular catalana que ballen un nombre indeterminat de balladors agafats per les mans formant una rodona”. Podríem afegir-hi que és l’evolució de la sardana curta, ballada a les comarques gironines, tocada per tres o quatre instrumentistes, cobles de tres quartans, amb una formació musical limitada. Constaven de 8 compassos curts i 8 o 16 de llargs. La invenció de la tenora a la Catalunya Nord (Andreu Toron com a creador), la incorporació de nous instruments (Pep Ventura, tenores, trompetes, fiscorns…) i la creació d’un nou mètode per ballar i repartir-les (el torroellenc Miquel Pardas), afavoriren la seva evolució. A Torroella es ballà per primer cop la sardana llarga. Fou presentada a Barcelona, on anà arrelant afavorida com a signe d’identitat pròpia, juntament amb els Cors de Clavé.
Però això no és tot. La sardana és quelcom més per als que vàrem viure com a adolescents, els anys 40 i, com a adults, els 50. La sardana, com un dels elements distintius de Catalunya, patí molts problemes en els anys posteriors a la Guerra Civil.
En l’aspecte cultural, hem de destacar que Catalunya va perdre la guerra. La dictadura va imposar un nacionalisme espanyol unitari, i va eliminar totes les nacionalitats existents. Refusava qualsevol idea de diferència interior; qualsevol manifestació no homogènia d’Espanya, lingüística, política, social o religiosa, s’havia d’eliminar. I els catalans, a més de la repressió social i política comuna a tot Espanya, van patir una repressió de tots els senyals específics de la seva identitat, en tots els àmbits: derogació de l’Estatut, prohibició i persecució de l’ús públic de la llengua catalana, de la senyera o de ballar sardanes, canvi de nom de places i de carrers. El president de la Generalitat Lluís Companys, detingut per la policia política alemanya a França, després d’un consell de guerra, fou condemnat a mort per rebel·lió militar, i executat el 15 d’octubre de 1940.
La sardana, servint de bandera de catalanitat, va aconseguir una gran recuperació durant les dècades dels 50 i 60. Aquesta recuperació no va ser gens fàcil; s’aconseguí amb molts esforços, i mai com un obsequi de la dictadura, sinó gràcies als molts catalans que no vàrem renunciar a l’ús de la nostra llengua i començàrem a ballar sardanes. A Barcelona, amb un grup d?amics, vàrem ballar-ne les primeres al Paral·lel, al mercat de Sant Antoni, a Sants, al Clot, al Parc de la Ciutadella… i recordo els torroellencs (ho sóc d?adopció), molts dels quals ja no ens acompanyen, que acudíem cada diumenge a la tarda a les ballades de la plaça de Sant Jaume.
I es van començar a editar llibres en català, primer clandestinament. La Ley de prensa, el 1966, va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en català.
Voldria que Emporion en fos digne successor i record permanent d?aquells torroellencs que ballàvem sardanes a Barcelona, a Torroella i a tot Catalunya.
