Aquesta vegada sí. La segona gran sequera que Catalunya viu aquest segle es perfila, a diferència de la primera, com un punt d’inflexió en les polítiques hidrològiques i hidràuliques del país. Sobretot hidràuliques. La societat tenim molt presents les restriccions i sacrificis dels anys 2023 i 2024. Algunes d’obligatòries, imposades des de l’ACA i a través de bans municipals. Moltes altres fruit de la bona voluntat, amb dutxes curtes, el cubell o la condemna a mort de set de les plantes del balcó. Els sectors econòmics més dependents de l’aigua també estan traumatitzats, malgrat que les pluges de la primavera passada han servit per salvar, en gran part, les campanyes agrícola i turística de l’estiu. Han deixat, això sí, les reserves d’aigua del Ter, altre cop, al llindar del patiment i fan revifar els missatges que ens recorden que la sequera no ha acabat. L’angoixa col·lectiva viscuda aquests dos anys, una gestió que l’ignora per prioritzar els rendiments econòmics i, en tercer lloc, uns missatges que tornen -precisament ara- a senyalar les orelles del llop, contribueixen a adobar el terreny per a l’anunci de “solucions” com ara les dessalinitzadores. Una crisi tan modèlica no es podia deixar passar sense una generosa adjudicació d’obra pública i una bonica inauguració programada per al final de la legislatura.
Per sort, també hi ha polítiques menys vistoses i més estructurals, que miren de corregir excessos del passat i que se centren, d’acord amb les directrius científiques transposades a la Directiva Marc de l’Aigua europea, en reduir la demanda d’aigua. Són polítiques que miren de millorar la forma amb la qual consumim l’aigua, minimitzant les pèrdues i el malbaratament tot mantenint els beneficis econòmics i ecològics que ens proporciona. Una de les seves potes fonamentals és la de millora de l’eficiència del reg agrícola, principal consumidor d’aigua a tots els països de la conca mediterrània. Es tracta, essencialment, de millorar les varietats conreades i les tècniques i tecnologies de reg per aconseguir produir el mateix (o més), amb menys recursos hídrics i, sovint, amb una millora paral·lela de les condicions de feina de la pagesia. És una transició costosa econòmicament, però que sol sufragar-se a través d’un pacte social implícit: la recerca científica i les infraestructures necessàries es paguen majoritàriament amb recursos públics a canvi que l’aigua estalviada als camps pugui ser gestionada sota criteris d’utilitat pública i benefici col·lectiu, mentre que, a través d’assumir una petita porció del cost, les comunitats de regants modernitzen les instal·lacions, minven els costos d’operació i manteniment i, en molts casos, poden exercir un control més estricte sobre qui fa servir l’aigua.
Les comunitats de regants del Baix Ter fa més de 20 anys que col·laboren amb la Generalitat de Catalunya per impulsar aquest tipus de projectes. En una primera fase, completada l’any 2012, van fer entubar i soterrar bona part de la xarxa de recs històrics del Baix Ter, com el de Sentmenat i del Molí de Pals, que fins llavors eren de terres. Aquestes obres han permès estalviar, entre els dos recs, uns 12 hm3 d’aigua anualment, una quantitat que hauria d’haver estat molt significativa a l’hora d’afrontar temps de sequera. Si alguna cosa cal retreure a la concepció d’aquell projecte és que aquest suposat estalvi no es basava en una disminució del consum d’aigua per part dels conreus, com hauria estat desitjable, sinó que s’extreia directament del territori. Com que els treballs es van focalitzar en la xarxa de distribució i no en les parcel·les, va quedar en mans de cada explotació millorar l’eficiència del seu sistema de reg i, per desgràcia, ara veiem com el reg a manta segueix essent el dominant i la superfície de conreus com l’arròs o el blat de moro -grans consumidores d’aigua- ha tingut tendència al creixement. Els 12 hm3 estalviats són, sobretot, d’aigua que abans circulava pels canals de terres, s’infiltrava, sostenia la biodiversitat dels recs i desembocava al mar.
La col·laboració entre administració i comunitats de regants va ser una bona operació a escala de país: amb bona part del finançament coberta amb recursos europeus, l’ACA va aconseguir derivar un volum molt substancial d’aigua del Ter per a altres usos i territoris. Però va ser un mal negoci per al Baix Ter: els cabals ecològics establerts per als nostres recs s’han mostrat del tot insuficients per mantenir les funcions ambientals i paisatgístiques que feien anteriorment, i és evident que els 12 hm3 anuals sostrets del Baix Ter no es van reservar als embassaments per reforçar les garanties en previsió de la següent sequera. El tracte, llavors, era defensat per les mateixes comunitats de regants que aquests mesos han clamat contra “l’espoli salvatge” del riu i que en aquell moment van (mal)vendre sense recança a l’ACA la concessió d’aigua amb funcionalitat ambiental de la qual no treien cap rendiment, alhora que desaprofitaven l’oportunitat d’usar els fons per reduir la vulnerabilitat de la nostra pagesia davant el risc de sequera a través de la implantació de sistemes de rec més eficients a peu de parcel·la. Mentre ignominiosos pactes com aquell entre òrgans directius de les comunitats i govern siguin la norma, ja en farem força, tant regants com la resta de la ciutadania, d’anar penjant pancartes de “Volem l’aigua al Ter”, dirigides a ningú, als ponts i places rodones de la contrada. Vint anys enrere, l’operació per endur-se l’aigua del Baix Ter no va ser organitzada “des de dalt” ni des d’un despatx de Barcelona, sinó que va ser gestada aquí, per gent d’aquí i, el dany al territori i al paisatge, autoinfligits.
Ara, però, s’obre una oportunitat de canviar la dinàmica i corregir, parcialment, aquella orquestrada agressió als ecosistemes del Baix Ter. Des del 2017, la llei catalana del canvi climàtic estableix que els recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència s’han de destinar a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics. Només es contempla destinar-los temporalment a un altre ús, d’abastament urbà, en escenaris de sequera extrema. Des de l’aprovació de la llei, doncs, els estalvis obtinguts per projectes de modernització dels regadius ja no queden a lliure disposició de l’ACA, sinó que, com a mínim, la seva funció ha de ser de conservació ambiental. Segueix havent-hi el perill, això sí, que actuacions per assolir aquesta funció es facin fora del territori on s’impulsa cada projecte.En una oportuna coincidència, des de l’any 2015, Generalitat i comunitats de regants tornen a treballar conjuntament per dissenyar i impulsar la segona fase de la modernització dels canals de regadiu del Baix Ter. Per desgràcia, reincideixen en l’error de centrar-se en artificialitzar la xarxa de distribució, que permet canviar l’aigua de lloc però no estalviar-ne, i no en disminuir el consum real d’aigua a les parcel·les, que sí que alliberaria nou recurs. Això, però, no els ha impedit aconseguir, novament, finançament europeu per subvencionar obres d’entubament i pressurització dels antics recs. Ja estan en marxa. En el cas del Rec de Molí de Pals, el projecte preveu un nou “estalvi” anual de 4 hm3 d’aigua, que vol dir que és un volum que, un cop completats els treballs, ja podria deixar d’arribar al Baix Ter. Esperem que aquest cop els òrgans gestors de la comunitat de regants promotors de l’obra vetllin, treballin i pressionin, ara amb el suport de la llei de canvi climàtic de 2017 a la mà, per tal que els seus socis del govern i de l’ACA no s’enduguin l’aigua -tal com van permetre i co-finançar el 2012- sinó que aquesta reverteixi en la millora de la qualitat dels ecosistemes aquàtics tan necessitats que tenim a casa nostra. Que modernitzin el que s’hagi de modernitzar, però que l’aigua del Baix Ter es quedi al Baix Ter.
