Quan jo era petit l’ermita de Santa Caterina era plena d’exvots. S’anomenaven exvots les peces de guix o de cera on figuraven mans, braços, cames, i les crosses i els dibuixos, gravats, estampes i recordatoris de fets luctuosos, de malalties o d’accidents resolts favorablement per intercessió de la santa. Eren autèntiques llegendes devotes: de paletes caiguts d’una teulada suspesos en l’aire abans de tocar a terra, de pescadors rescatats il·lesos de naufragis esgarrifosos, de malalts mig morts guarits miraculosament.
Però avui contaré una llegenda de santa Caterina ben diferent. Una llegenda mística, real i celestial alhora. Ara fa uns cent-cinquanta anys, hi havia a Torroella uns sacerdots molt preocupats per l’espiritualitat de la gent de la vila i feien mans i mànigues perquè es fundés aquí un convent de germanes clarisses com el que hi havia a la ciutat de Figueres. Les monges eren de clausura però podien fer serveis a la comunitat, d’entre els quals sobresortia la possibilitat de donar ensenyament a les noies. A Torroella, des del segle xvii, gràcies a l’impuls del govern municipal, ja existia un estudi públic que contractava mestres per ensenyar els nois a llegir i escriure, les quatre regles i la doctrina cristiana. Les noies, en canvi, no tenien possibilitat d’aprendre de lletra, llevat de les filles de cases benestants, que disposaven de mestres particulars. Calia un nou estudi per a totes les noies, un estudi que ensenyés de lletra i, de passada, doctrina cristiana i costura. Els bons capellans en varen parlar amb l’abadessa de Figueres i amb el bisbe de Girona, però ni l’una ni l’altre no ho varen veure prou clar. Ells varen insistir tant, que finalment l’abadessa va decidir que aniria a resar i demanar consell a santa Caterina, a la muntanya de Torroella. I així ho va fer finalment un dia, acompanyada dels capellans i d’algunes persones devotes. Va suplicar llum a la santa i li va prometre que si ho veia clar i les monges venien a la vila, primer de tot retrien nova visita a l’ermita.
Diu la llegenda que santa Caterina va il·luminar tan bé l’abadessa, que fins i tot va tenir la revelació sobre el lloc on calia situar el convent. Ho va dir als capellans i als devots, varen anar tots a explicar-ho al bisbe i diu que aquest exclamà: “Quina meravella, beneït i alabat sigui Déu!”
Un dia de setembre, de matinada, deu monges es varen traslladar en tartana de Figueres a Torroella per constituir la nova comunitat. Com havia promès l’abadessa, i abans de res, les monges varen pujar a santa Caterina. Si en devia ser d’important l’esdeveniment per a la bona gent de Torroella que capellans, autoritats i veïns ja les esperaven a peu de muntanya i tots en processó varen fer cap a l’ermita. Ja a dalt, carregats de fe i eufòrics pels bons aires que els envoltaven, es posaren a repicar les campanes. És prou sabut que en aquell temps l’aspre i la muntanya eren plens de terrassans i de pastors, prou en són testimonis els marges dels olivars i de les vinyes i els eixarts i les barraques de pedra seca. Pagesos i pastors i gent dels voltants, atrets pel dringar de les campanes, acudiren a veure de què anava, i quedaren bocabadats per l’espectacle, ja que de tots ells mai ningú no havia vist cap monja.
Varen entrar a la capella, s’hi celebrà un ofici religiós d’acció de gràcies i les clarisses, polides i mudades amb el seu hàbit negre, varen cantar els goigs de santa Caterina. Tampoc ningú no havia sentit mai veus tan afinades i harmonioses.
Les monges varen baixar a Torroella, varen fer una visita al temple i després es varen tancar per sempre més al nou convent. Pel color de la seva toca, em penso que els torroellencs encara ara en diuen les monges negres.
