En l’imaginari col·lectiu parlar d’Empordà és parlar de paisatge. Un paisatge rural, d’històrics poblets escampats pel territori envoltats d’un ric mosaic agrícola i boscos als pendents menys pronunciats. Aquest és el paisatge que, des de molt temps enrere, ha atret munts de turistes, ha contribuït al desenvolupament econòmic de la Costa Brava i ha conferit a l’Empordà el seu carisma i popularitat. Els més apassionats, l’han arribat a comparar amb d’altres paisatges tradicionals famosos, com el de la Toscana italiana o la Provença francesa.
Vistos aquests valors, i per no ser menys que aquestes altres regions, l’any 2006 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà va impulsar una candidatura per tal que part de la comarca fos reconeguda com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. La UNESCO o Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura és un organisme internacional que, entre moltes altres funcions, té la de vetllar pel patrimoni cultural i natural del món. Per fer-ho va instaurar diversos programes que permetien distingir els indrets més valuosos per la humanitat, afavorint d’aquesta manera la seva protecció. L’acròpolis d’Atenes, el santuari del Machu Picchu, les piràmides d’Egipte, la gran muralla xinesa o la gran barrera de corall australiana són potser dels exemples més coneguts de Patrimoni Mundial. El reconeixement de la UNESCO va acompanyat de recursos per al foment dels valors d’aquests espais, per a l’educació ambiental i per al manteniment de l’equilibri harmoniós amb l’activitat humana. Sol anar acompanyat, també, d’un increment en els fluxos turístics i la pressió sobre aquests enclavaments. En contrapartida, és responsabilitat de les administracions locals vetllar per la correcta preservació dels valors que van motivar la protecció. Malgrat això, ja s’han donat dos casos en els quals la UNESCO ha hagut de retirar la preuada distinció. El primer va ser una reserva salvatge situada a Oman, quan les autoritats del país van decidir retallar-la en un 90% per tal de poder extreure el petroli que s’hi va descobrir. El segon cas és més proper, a Alemanya. La Vall del riu Elba al seu pas per Dresden havia estat reconeguda pels seus valors paisatgístics, però la seva distinció es va veure revocada l’any 2009, quan les autoritats del país van decidir tirar endavant la construcció d’un pont que trencava la unitat de la vall tot partint-la en dos. A més a més, el mateix organisme que dissenya la llista també publica una relació d’espais que veuen amenaçat el seu estatus de patrimoni de la humanitat. Actualment s’hi troben recollits, entre d’altres, la ciutat d’Istambul, pels impactants projectes de desenvolupament urbanístic que es volen tirar endavant; el centre històric de Sevilla, pel projecte que preveu la construcció d’un alt edifici que trencaria l’harmonia del perfil de la ciutat; o l’illa de Lanzarote, que pot perdre el seu reconeixement de Reserva de la Biosfera a causa dels seus desordenats, de vegades il·legals, creixements urbanístics costaners.
La idea de les autoritats i algunes organitzacions alt-empordaneses era impulsar el reconeixement del Vessant Mediterrani dels Pirineus com a Paisatge Cultural Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Aquesta nova categoria reconeix paisatges que han demostrat una interacció saludable i sostenible entre els valors naturals de l’espai i l’activitat humana. Un paisatge com el que ens ve al cap quan parlem de l’Empordà encaixava perfectament dins aquesta definició. El projecte abraçava un extens territori, des de la costa del Cap de Creus a les muntanyes de Maçanet de Cabrenys, i des de l’Escala fins a Cotlliure, al costat francès. La candidatura va fer venir representats de les Nacions Unides per tal que avaluessin el projecte i suggerissin millores que fossin necessàries per aconseguir la distinció. Els comissaris van valorar molt positivament alguns aspectes de la candidatura, com l’equilibri que s’estableix entre espais naturals, agrícoles i els petits pobles empordanesos. També jugava a favor de la candidatura el fet que el projecte fos transfronterer, en incloure territori del Vallespir, a la Catalunya Nord. Fins i tot es van valorar positivament aspectes de la gastronomia, en considerar-se que els plats tradicionals de la zona feien ús dels productes agrícoles i ramaders produïts en el mateix paisatge i per tant hi estaven íntimament relacionats a través de la cultura culinària.
Els promotors del projecte van rebre també les crítiques dels avaluadors. Aquestes se centraven sobretot en els desenvolupaments que es preveien a la comarca i que afectarien indefectiblement l’espai proposat. Algunes ja les tenim aquí: l’autovia de quatre carrils entre Figueres i Roses o l’ampliació de la C-31 des de Figueres fins a la Tallada. A més, els representants van poder veure en viu les evidents cicatrius en el paisatge causades pel desplegament de l’alta velocitat fins a la frontera o l’existència de dues vies com són autopista i nacional, que transcorren en paral·lel. A tot això calia afegir-hi en un futur més o menys immediat tot un entramat de carreteres, variants, ferrocarrils i àrees logístiques al voltant de Figueres, el pas d’una línia de molt alta tensió (MAT) cap a Europa, el desdoblament de la carretera A26, de Figueres a Llançà, o la permanent amenaça de creixement dels ports esportius.
Veient el panorama no costa massa d’endevinar la direcció dels informes dels avaluadors de la UNESCO. Es va posar sobre la taula una inequívoca disjuntiva sobre el model de desenvolupament futur que es volia per la comarca. O bé s’optava per un model de manteniment de l’harmoniosa relació entre societat i paisatge tradicional de l’Empordà, o bé s’escollia tirar endavant el model pretès de desenvolupament basat en la construcció d’infraestructures i el creixement perpetu. No cal dir quin és el model que es va escollir, és prou evident. Pocs mesos enrere el Consell Comarcal anunciava en veu baixa que enterrava el projecte i que deixaria d’optar a incloure l’Empordà a la llista de patrimoni de la humanitat. S’estalviava així la humiliació de ser rebutjat, o la de ser acceptat i inclòs a la llista de possibles revocacions poc temps després. A nivell pràctic aquest gest no té gaires implicacions, més enllà de la pèrdua dels recursos i esforços que s’havien destinat al projecte: no es pot dir que s’ha perdut la distinció que no s’havia tingut mai. És innegable, però, que a nivell simbòlic aquesta renuncia diu molt dels empordanesos i empordaneses, d’allò que en algun moment vam heretar i d’allò que no vam saber (o no vam voler?) cuidar.
