Un dels objectius de la política és recaptar impostos. L’altre és posar límits. En definitiva, on comença una cosa i on acaba l’altra. Delimitar. O dit d’una altra manera, determinar a qui puc cobrar impostos i a qui no, vaja. Les parròquies, per exemple, es van inventar per això. De pas, definim qui som. I, sobretot, qui no som. Si visc en aquest costat de la línia soc això, si no hi visc, no ho soc. En altres paraules, les fronteres configuren i reforcen identitats. Algú pensarà que les fronteres segueixen accidents geogràfics (un riu, un mar, una muntanya, una plana). Doncs no. Rarament. Ni les estatals ni les municipals solen tenir criteris geogràfics. Els límits comarcals del que avui denominem Alt o Baix Empordà -i que configuren l’imaginari actual empordanès, i una competència que mai he acabat d’entendre-, n’és un bon exemple.
Si agafem un atles físic, l’Empordà és una plana que s’estén, de nord a sud, de les Alberes a les Gavarres. Fins aquí, suposo, hi estem totes d’acord. Doncs no. La Generalitat de Catalunya, des de l’any 1936, considera que aquesta plana s’estén fins els contraforts del massís de Cadiretes. O sigui, els administrats baixempordanesos, i per extensió tots els empordanesos, hem de carregar un apèndix no gens menyspreable de terra roja i formes arrodonides -ben bonic, per altra banda-, clarament al sud-est de les Gavarres. Aquest empelt administratiu és ben sabut i sempre s’ha adduït a causes comercials i econòmiques per tal associació burocràtica. Comarca político-econòmica. No natural. Però no és gens estrany trobar-te persones que creuen que estiuegen (o viuen) a l’Empordà quan ho fan a Platja d’Aro. I és normal, ells quan s’endinsen per la vall d’Aro, a través de la C-31, es troben un cartell verd ben visible. Està entrant vostè al Baix Empordà. És a dir, a l’Empordà. Una idea que es reforça, amb un cartell proper, sobre la D.O. Empordà. L’administració no només delimita. Al fer-ho, inventa realitats. I ho fa, com veieu, amb un interès.
Ara bé, si aquesta delimitació és problemàtica de nord a sud, on hi ha dos serralades que contenen la plana, anem a veure què passa d’est a oest. Perquè sí. Sabem que l’Empordà neix arran de mar, a la mal anomenada Costa Brava -un altre topònim inventat pel polític conservador Ferran Agulló, que ha servit, anys més tard, a promotors turístics per unificar (i explotar en pack, és clar) la costa provincial. Però, on s’esgota terra endins? Tornem al mapa. A priori, semblaria fàcil: allà on ja no és pla. Però la plana està esquitxada de petits turons, especialment quan ens endinsem a l’oest, molt abans d’arribar a les grans serralades que emmarquen la plana. Això és, la ja dites Alberes (al nord) i Gavarres (al sud). A l’oest, la primeres serralades importants no les trobem fins a la Garrotxa. En aquesta teranyina de pujols i petites serres, que van transformant la plana, sense que aquesta acabi de desaparèixer, on posem el límit? Doncs depèn. Assumint una certa continuïtat de paisatge, podríem anar resseguint les restes de la plana gairebé fins a perdre’ns en algun lloc imprecís a mig camí de l’estany de Banyoles i el seu pla, que restaria, ara sí, el límit definitiu. Ja veieu que posar límits no és sempre fàcil i les fronteres són sempre difuses. Però algú les ha posat.
Potser aquesta discussió a algú li sembla inútil. Em podríeu dir: què m’importa, a mi, formar part d’una comarca o una altra. Tanmateix, és interessant remarcar com l’administració, en el seu afany de delimitar municipis, comarques, províncies, vegueries, comunitats o estats, acaba construint, mutilant o inventant realitats. És a dir, identitats esquarterades sobre el mapa. Identitats que, reforçades amb la imatge omnipresent de línies invisibles, cartellera viària o marques turístiques assumim tot sovint sense qüestionar. Sense reinventar. Jo soc dels meus. Dels que estan dins aquesta línia. D’aquesta manera, un habitant de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) o Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) -que viuen dos realitats geogràfiques molt diferents, un a l’Alta Garrotxa i l’altre més pròxima a la Selva Marítima, respectivament-, es senten formar part d’un imaginari empordanès compartit, perquè així s’empara per llei. En canvi, una persona de Cervià de Ter (Gironès), una altra de Vilaür (Alt Empordà) i una altra de Vilademuls (Pla de l’Estany) -que viuen una realitat geogràfica força similar, de camps i petits turons- s’ubiquen en identitats territorials diferents. Els mapes són un instrument polític i la frontera és només la seva manera de mirar. La d’algú en un despatx, amb els seus interessos i projeccions. Per això, lluny d’estratègies burocràtiques, prefereixo imaginar un Empordà amb unes fronteres impossibles. O si ho voleu, amb les meves. Amb els meus propis ulls.
