A Santa Caterina, aquell dia s’hi celebrava l’aplec. La gent del poble hi pujava, ballava sardanes, dinava i feien safareig… el ritual immutable de cada any, vaja. L’aire feia olor de romaní trepitjat, de fum i de carn de xai a la brasa, i la gent es movia amb aquella alegria desordenada de les festes populars. Era festa grossa, sí, però sense res de nou, governada per aquella mateixa inèrcia de sempre.
Però si afineu la vista i us mireu la imatge amb calma, veureu que, entre la gentada que riu i menja, hi volta un personatge que destaca. Algú que no està per romanços ni per xerinola, sinó que hi ha anat a guanyar-se les garrofes.
Mireu-lo bé. Es un home dret, seriós, menegat un trespeus, una andròmina de fusta i llautó, enmig del desori de la festa. Està concentrat, absolutament aliè a la xerinola que l’envolta. És un professional i es nota d’una hora lluny, per la parsimònia i per l’autoritat amb què es mou: planta el trespeus, busca l’enquadrament, col·loca el personal amb quatre gestos secs, s’amaga sota el drap negre per calibrar la llum amb ull clínic i… clic. Feina feta.
Però aquell dia, la història té un gir inesperat, una ironia que només el temps ha sabut apreciar. Mentre ell, el retratista professional, estava concentrat disparant, algú altre l’estava enfocant a ell. Algú que, discretament, sense fer fressa i des del darrera, va decidir retratar el retratista.
La foto que teniu al davant és una raresa, molt poc vista en el món de la fotografia antiga. El retratista professional, per definició, sempre és darrere la càmera, invisible; és l’ull que veu però que mai és vist. Aquí, en canvi, el tenim al davant, atrapat in fraganti, congelat en el seu propi ofici, convertit en objecte d’observació.
Però, sabeu qui és aquest home?
La fotografia no porta cap nom al darrera. No hi ha cap nota escrita a llapis, cap data, cap pista evident. D’entrada, sembla un misteri impossible, un d’aquells secrets menuts que el temps s’empassa per sempre sense deixar rastre. Podria ser qualsevol fotògraf de pas, un anònim amb una càmera grossa i cara de pomes agres.
Però no ens rendim tan ràpid. Us proposo un joc. Fem de detectius per una estona. Agafeu la lupa, o feu zoom a la pantalla, tant se val, i per un moment, no mireu l’home del trespeus. Oblideu-vos del protagonista principal. Per resoldre l’enigma i treure’n l’entrellat hem de mirar el que passa al seu voltant, els detalls secundaris, allò que ningú no mira. Hem de buscar una coincidència.La clau de volta de tot plegat ens la dona un testimoni mut, un personatge accidental que era allà i que gairebé passa per alt. Busqueu el nen.
El veieu, allà al mig, una mica desapercebut entre el grup? Hi ha un vailet amb un jersei de quadres molt característic, amb un estampat geomètric que no es veia cada dia. I poseu-li nom, perquè no és un desconegut: és en Berto Llenas, pare d’en Jordi Llenas. Graveu-vos aquest jersei a la memòria perquè és la nostra “Pedra de Rosetta”.
Doncs bé, resulta que la casualitat, la providència, o potser la paciència d’arxiver, ha volgut que aquest mateix nen, en Berto, amb exactament el mateix jersei de quadres, aparegui en una altra fotografia feta aquell mateix dia a Santa Caterina. Concretament, en el retrat de grup de la colla «Els Tranquils».
Però atenció: aquesta segona foto no és una imatge qualsevol, moguda o espontània. És una foto professional, impecable, tècnicament perfecta. I el més important de tot: aquesta segona foto, a diferència de la nostra, sí que està signada.
Al peu de la imatge hi ha el segell inconfusible de l’autor.
I qui la signava?
La signava el mestre. El conegut i prolífic Valentí Fargnoli.
Misteri resolt. El jersei del nen ha estat la prova del cotó, el fil que ens ha portat a desllorigar l’enigma. Aquell home del trespeus, aquell professional seriós que treballava mentre els altres es divertien, era en Fargnoli en persona. Ell, que va fer milers de retrats a tot l’Empordà i comarques gironines, poques vegades es va deixar veure traginant la màquina. Va haver de ser un aficionat de Torroella qui, amb un sol clic, molta vista i una certa sornegueria, ens regalés aquesta petita perla documental del retratista, retratat.
_
I qui va ser l’autor de la gesta? Qui va tenir l’ull de prémer el disparador en aquell moment precís? L’home que va atrapar Fargnoli era en Joaquim Busquets Torras, el meu avi. Era pagès, sí, però com a altres alumnes del senyor Pere Blasi, tenia inquietuts artístiques i una curiositat inesgotable.
No era gaire habitual, en aquella època, veure un pagès amb una càmera amunt i avall. I encara menys algú que, amb els anys, acabaria reunint centenars de negatius i còpies. La majoria són de dates compreses entre el 1925 i el 1936: escenes familiars, feines del camp, paisatges del terme, festes, moments i personatges quotidians. Fotografies que avui tenen un valor clarament històric, perquè retraten un món que gairebé ningú retratava des de dins.
Els negatius van quedar guardats durant dècades en una capsa de cartaró a casa, sense haver estat mai revelats. La feina d’escaneig l’ha feta el meu cosí, en Josep Riera Busquets, també net seu. Gràcies a la seva feina, aquest material ha pogut sortir a la llum.
Avui, aquest fons és un valor important per al poble. No perquè busqui explicar res en concret, sinó perquè mostra les coses tal com eren, vistes des de dins, amb naturalitat i sense intenció. Tal com passaven.
