El castell, l’ermita de Santa Caterina, els murs de pedra seca i les capelletes. El control cinegètic del porc senglar, els observatoris d’aus de rapinya i unes cabres (no tant) salvatges, escapades d’un zoològic clausurat. Caus sepulcrals, restes d’una església, pedreres i unes quantes torres de guaita. Arranjament de camins, fonts seques, replantacions de pins i punts geodèsics. Comptadors de turistes, senyalitzacions, rutes literàries i accessos tallats. En el massís del Montgrí res es tan natural, com sembla. La seva fisonomia és el resultat d’una petjada humana persistent i, en ocasions, depredadora. Gairebé podríem dir que es tracta d’un paisatge esculpit en una llarga combinació de cops de cisells antròpics. Fins i tot, l’absència d’alguns ecosistemes, com alguns boscos1 i els antics estanys que rodejaven el massís, o, possiblement, d’algunes espècies animals, com el llop o el cabirol2, són conseqüència d’aquesta activitat incessant. Només aquest breu llistat d’elements converteix en distòpic que l’aparell administratiu encarregat de gestionar aquest espai s’autoanomeni «Parc natural». De fet, ja la unió de les paraules parc i natural, resulta, en si mateixa, contradictòria. Un doble sentit que s’encarna, més encara, en el cas del bosc de les Dunes.
Per qui no conegui les Dunes, aquesta és una franja boscosa que creua de nord a sud el massís del Montgrí, separant-lo d’est a oest, en dues meitats. Un modest pas de muntanya, una collada, que divideix, sí, però també connecta les planes del Fluvià i del Ter. Passejar per les Dunes és, llavors, trepitjar un espai en transició entre diferents realitats geològiques i geogràfiques. Una frontera entre un nord i un sud, entre un est i un oest… I, com la història ens demostra, entre la naturalitat i l’artificialitat.
El bosc de les Dunes fou una de les obres d’enginyeria forestal més colossals que va endegar l’administració central d’inicis de segle XX. El seu principal artífex fou el torroellenc Primitiu Artigas i Teixidor, inspector en cap del Cos d’Enginyers de Monts d’Espanya, que ja feia dècades anava rere la fixació de les «dunes del golf de Roses», tal com ell les anomenava. Aquesta era una llengua sorrenca, gairebé coincident amb la distribució geogràfica de l’actual bosc de les Dunes. Però no ens l’hem d’imaginar, tal com l’enginyer aclareix, com una duna pelada, sinó com una vasta extensió sorrenca colonitzada de borró, alguns pins i arbustos, com el lliri marí o l’argelaga, així com vinyes supervivents de la fil·loxera. Un ecosistema dinàmic que es transformava any rere any i el qual aquest enginyer considerava prioritari fixar, ja que amenaçava l’emergent activitat del pla del Baix Ter. Així doncs, per donar vida a la plana, calia paralitzar les Dunes. En altres paraules, prohibir i eliminar allò que era natural, dinàmic i espontani.
Amb aquesta pretensió, i després d’any d’estudis i comissions, l’any 1895 s’aprovava el projecte de fixació. Es tractava d’una obra gairebé faraònica. S’inicià amb la plantació de feixes apilades de borró i llenya, perfectament disposades seguint un pla mil·limètric sobre l’extensió quilomètrica de les Dunes. Llavors, les criatures, que «són les millors per aquestes coses»3, escamparen les llavors de pi pinyoner, pinastre, pi blanc i acàcia. Finalment, les dones (sí, només les dones), deslligaren els feixos de borró i llenya, escampant-los sobre les arenes, per tal d’evitar el moviment de terres i la pèrdua de la llavor. Tot això, respectant, la projecció de camins disposats per tal de facilitar l’accés al futur bosc. L’any 1908, Artigas somia en un bosc frondós «d’aire pur, confortable i embalsamat per les emanacions resinoses dels pins i la brisa de la mar […], que contribuirà a […] una gran colònia estival en busca d’oci i salut»4. Una definició que faria les delícies dels actuals gestors del parc natural, per l’assoliment dels seus compromisos del que denominen turisme sostenible.
Primitiu Artigas aixeca un espai natural artificial, perfectament dissenyat i calculat des d’uns despatxos de Madrid. En altres paraules, destrueix un ecosistema dinàmic i espontani, per construir-hi un espai civilitzat, fix i calculat. Un espai aixecat amb una finalitat gairebé urbanística de delimitar el territori. És a dir, on comença el pla i, per tant, els conreus, i on s’acaba la duna reconvertida en bosc. Però no només això, sinó també amb la pretensió d’iniciar una reconversió dels usos del massís del Montgrí. Artigas clama contra l’activitat ramadera, que considera exagerada i anàrquica, per redirigir-la a l’extracció controlada de fusta3. En altres paraules, Artigas no sols vol delimitar o reordenar el territori, sinó també decidir com aquest es fa servir. Una planificació de l’espai (dit) natural, que no és de lluny un fenomen aïllat, sinó una tendència creixent de les administracions contemporànies, que ha arribat als nostres dies en forma de parcs naturals. Administracions que avui continuarien amb aquesta tasca d’ordenació i explotació econòmica, que en ocasions exigeix la destrucció d’ecosistemes5, i en d’altres la conservació o recuperació d’altres. Si bé ara, l’explotació econòmica és, generalment, turística.
Aquesta seria la història del bosc de les Dunes. Un bosc que neix en un despatx. Un bosc creat per les mans de criatures i dones. Un bosc que és, en realitat, un espai civilitzat. I al mateix torn, un bosc a voltes rebel, que es resisteix a l’ordre. Almenys, una mica. Avui, els porcs senglars i els humans hem fet aparèixer els «camins del desig», rutes creades pel capritx espontani, que desarticula la xarxa planificada de camins. A les branques dels frondosos pins que somiava Artigas hi han niat rossinyols, cucuts, gaigs, cardines, mallerengues i esquirols, entre molts altres. I, enmig de l’explotació ordenada de la forest, s’hi troben espontanis recol·lectors, humans o no, de bolets, pinyes i espàrrecs. Així doncs, un bosc no només a cavall d’un nord i un sud, d’un est i un oest, de la naturalitat i l’artificialitat, sinó entre la planificació i l’espontaneïtat. Entre el passat i el futur. Un bosc en transició. Un bosc que neix de la planificació administrativa, però intenta deslliurar-se’n amb l’anarquia del desig. Un bosc que és jardí, però ja no ho és del tot. Un bosc que és feréstec, però amb prou feines. Un bosc que trenca tots els binarismes possibles: els geogràfics i els culturals. Un bosc que no és un bosc, però que és un bosc amb totes les lletres, branques i troncs. En definitiva, usant paraules de Paul B. Preciado, un bosc trans.
- Xavier Soldevila i Temporal. «El Montgrí i les Medes a l’edat mitjana». Papers del Montgrí, 26. 2005
- La memòria popular apunta a una possible existència de llop al Montgrí (Film «Sobrestany: homenatge a M. Pellicer» de J. Bellapart), així com d’una existència pretèrita de cabriol (Papers del Montgrí, nº27, 2006).
- Primitiu Artigas. «Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la Escuela Especial de Ingenieros de Montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona por el verano de 1882». Madrid, 1885.
- Primitiu Artigas. «Fijación y repoblación de las dunas procedentes del Golfo de Rosas por D. Primitivo Artigas Inspector general del Cuerpo de Ingenieros de Montes». Madrid, 1908.
- Ens podria servir l’exemple de les Dunes, però també podria incloure la recent crema controlada del sotabosc de la Muntanya Gran (05.10.2020).
