Aquest article forma part del llibre L’Estartit. Mestres i Alumnes (1859–2024), del mateix autor. Un volum que recull la memòria viva de l’ensenyament al poble, les seves escoles, mestres i alumnes, des del 1859 fins als nostres dies. Podeu trobar-lo a la llibreria de l’Estartit.
En aquesta segona part del recorregut per l’escola del Català, el focus es desplaça a l’interior de les aules i al seu entorn simbòlic i social. Materials escolars, rituals religiosos i patriòtics, jocs de pati i excursions es combinen amb una mirada crítica a l’adoctrinament ideològic imposat per l’època.
Material Escolar
Pel que fa a l’escriure disposàvem de llapis, maquineta, goma d´esborrar “Milan”, plomes, tinta i tinter, llapis de colors, una llibreta i paper assecant. La lletra havia d’ésser com a ell li agradava.
El càlcul tenia lloc a la pissarra, en grup, i a la llibreta, de forma individual. Vàrem arribar a omplir molts quaderns “Rubio” de sumes, restes, multiplicacions, divisions i problemes.
Teníem un llibre que jo imaginava que contenia tot el saber del món. Era la “ENCICLOPEDIA ÁLVAREZ”
Maig. Mes de Maria.
Arribada la primera setmana del mes de maig, a la tarima del mestre, molt a prop de la seva taula, els alumnes improvisaven un petit altar amb una petita taula, coberta per una tela blanca i una imatge o estampa de la Verge Maria, amb dos pots de vidre o dos gots a manera de canelobres mig plens de l’aigua que alimentava les flors que s’hi introduïen simètricament, a cada costat de la Verge.
Durant aquell mes els alumnes portaven flors de casa, o del bosc, substituint aquelles que havien quedat músties.
Llet en pols.
Poc abans de l’hora del pati, unes nenes venien a l´aula dels nens. Endollaven “l’hornillo”, hi posaven l’olla plena d’aigua a sobre, i quan bullia hi tiraven la llet en pols. Era el moment de remenar.
El 1960,8 l’Ajuntament de Torroella tenia contractada la Sra. Catalina Casademont Costa per la “…elaboración de leche para los escolares de las Escuelas Graduadas de esta villa,… los emolumentos en 3600 pesetas anuales a cobrar mensualmente…” . Eren temps de l’alcalde Càndid Mundet. A l’escola de l’Estartit, no consta que aquelles nenes que elaboraven la llet rebessin cap mena de compensació.
Més tard, la llet en pols va ser substituïda per petites ampolles de llet de la marca Ram.
La neteja de l’aula
Eren les noies qui feien aquesta feina. No consta cap compensació.
Dues de les més grans, seguint ordres de la mestra, venien en moments que els nois érem al pati. Buidar papereres, escombrar i fregar el terra.
Des de la creació de l’escola pública de nens a l’Estartit el 1859, la neteja de l’escola era una tasca encarregada a una dona o home del poble, a canvi d’una remuneració amb càrrec al pressupost de l’escola.
Consigna del dia
Cada dia, en entrar a l’aula, l’encarregat preguntava al mestre quina era la consigna del dia. Aquell company l’escrivia en una pissarra a la paret, just darrera del mestre.
La majoria de consignes eren d’aquest estil “Franco es nuestro Caudillo y con él España será grande y libre.” També abundaven els motius religiosos, “Solo existe un único Dios el cual todo lo ve”, “La vida se administra, se ofrece a Dios cada día en el servicio de tus semejantes”.
Semblaven consignes innocents, però eren un mètode més d’adoctrinament.
Darrere del mestre, per sobre de la “Consigna del dia” hi havia un Crist clavat a la creu i les fotos de Franco i José Antonio.
Formació Política
La “Formación del per tant, eren avaluats els resultats de l’alumne.
Eren temes a treballar “La grandeza de España” per mitjà de la unitat dels Reis Catòlics; el concepte d’Espanya com a “Unidad Trascendente: misión a cumplir en lo universal”; la revolució nacional-católica; organització del Sindicat Vertical; pilars del nou estat espanyol: familia, municipi i sindicat; l’honor individual i col·lectiu o nacional; l’autoritat: el pare, el mestre, el cap de taller, i conceptes falangistes.
Jocs al pati
Futbol
Era l’esport més popular en aquella escola. A les 10,30h sortíem disparats cap al pati. Mitja hora de jocs. Tot seguit dos companys s’autoanomenaven capitans i triaven els jugadors que volien que formessin part del seu equip.
Aquells jugadors ja es dividien entre partidaris del Barcelona i del Real Madrid. No tots els que pretenien jugar eren triats. Podies quedar-ne fora i aleshores tastaves el mal gust de la frustració.
Formats els equips, s´escollia la porteria i el porter, en cada equip.
D’àrbitre no en calia. Les faltes existien, únicament perquè un company dels grans així ho decidia.
Cada porteria era l’espai entre dos arbres. Tot el pati era el camp de futbol. Feia baixada, tenia forma totalment irregular i era ple de pins que participaven del partit. Això feia que fos impossible predir la trajectòria de qualsevol xut. Tant podia entrar a la porteria com sortir fora del pati. Un cacau podia enviar la pilota a clavar-se a qualsevol de les atzavares que hi havia al bosquet fora pati. Si això succeïa, un company sortia del perímetre per recuperar-la i seguir el partit. La resta de jugadors s’ho miraven des de la tanca.
L’escola disposava d’una pilota de cuir. Com podeu suposar, havia d’ésser reparada sovint. En aquest cas el mestre la portava a Girona a cosir. Tardaven una infinitat a tornar-la. Quan algú en portava una de casa, com que era l’amo, ell dominava aquell partit. Podíem improvisar una pilota amb qualsevol material.
Altres jocs eren “Manos Arriba”; lliscar sobre terra moll, amb un tros de fusta, construir casetes de fang, etc.
Excursions
Anàvem a la Torre Ponsa, al Coll de les Sorres, al camp de futbol, a la Base Americana, a la Font de Santa Anna. La sortida estrella era al Llac de Banyoles, Museu Darder i Santa Maria de Porqueres.
La Base Americana
Era una sortida emblemàtica dels nens i nenes del poble. En la meva etapa sempre era per Nadal i a iniciativa de les autoritats de la Base. En dia i hora senyalats, amb puntualitat militar, es presentaven a les tres de la tarda un parell de 4×4. Eren aquests vehicles que, en diferents viatges, transportaven el grup d’alumnes fins a la base. Hi anàvem acomodats a la zona de càrrega del vehicle. Avui seria impossible fer aquells viatges. Aquell dia hi érem tots, nens i nenes.
Arribats a lloc, ens anaven concentrant a la pista de bàsquet. Asseguts a terra, entorn del camp, presenciàvem un partit entre soldats. Admiràvem aquell joc que desconeixíem i aplaudíem quan una pilota entrava a la cistella.
Aquella jornada de tarda tenia una durada superior a l’horari escolar.
En aquells anys, no hi havia al poble cap cistella de bàsquet coneguda. Tampoc la televisió havia arribat a totes les cases. Imagineu, doncs, la magnitud de la sorpresa del que veien aquells alumnes. Dies després de l’anada a la Base Americana, els nois replicàvem al poble aquells partits de bàsquet que havíem presenciat. Com que no teníem cistella, la substituíem dibuixant un cercle a terra. Aquella rodona feia de cistella. Picant amb la pilota l’interior del cercle assolies l’èxit. Tampoc teníem pilota de bàsquet. De fet ens era igual, qualsevol pilota era útil.
En el pla esportiu, podia també haver-hi alguna demostració de béisbol, que per nosaltres encara era més estrany. També els nois vàrem replicar al poble aquest esport. Fins i tot en algun moment algun soldat va jugar amb nosaltres a la platja, entre barques que esperaven el desballestament. Un bat, un guant, una pilota, eren suficients. Sobretot calien ganes de córrer.
Després de l’esport venia el berenar. Hi havia entrepans que res tenien a veure amb la nostra habitual alimentació. El pa era de motlle, desconegut per nosaltres. A l’entrepà hi havia mantega de cacauet, embotit amb olives que semblava pernil dolç.
Menjat l’entrepà, anàvem a buscar un tros de pastís o un gelat. Un gelat a l’hivern? Estan bojos aquests americans. A l’Estartit els gelats arribaven a l’estiu i prou. La resta de l’any no n’hi havia.
Per tots era un gran dia.
Finalment venia el cinema. Al menjador s’apartaven les taules. Les cadires s’ordenaven, com si d’un cinema es tractés. Es tancaven les cortines, es tancaven els llums i començava la pel·lícula. Sempre en anglès. No hi enteníem res. Aviat començàvem a sortir al carrer un pèl avorrits. Era el moment de tornar a la pista esportiva i voltar per l’entorn.
Acabat el cinema, era l’hora de tornar al poble. Aquell dia era fàcil veure a la Base algun guàrdia civil amb l’arma penjada a l’esquena. Desentonaven en una festa infantil.
_____________
Per cloure, cal dir que la documentació generada per l´escola del Català s´ha perdut.
Hem pogut refer llistats d´alumnes gràcies a fotografies de l´arxiu de Miquel Graells i les noves imatges trobades. Tots ells identificats.
Han estat vuit les fotografies de grups de noies, dels anys 1959 a 1973, i set de grups de nois, entre els anys 1960 i 1973.
L’escola del Català ja no existeix, però perdura viva en la memòria de tots aquells que la vam habitar. Aquell espai senzill, entre pins i pendents, va ser escenari d’educació, jocs, amistats i també, d’imposicions ideològiques. Però per damunt de tot, va ser el lloc on vam aprendre a observar, a conviure i a créixer.
Tants anys després, les fotografies es converteixen en testimoni d’un món que ja no hi és, però que encara ressona en les veus i records de qui el va viure.
En el proper escrit, la mirada es dirigirà als protagonistes que van fer possible aquella escola: els mestres i les mestres. Amb noms i rostres propis, ells i elles foren figures de referència, transmissors de coneixement, d’autoritat o d’afecte. A ells dedicarem el següent capítol.
