La visita del Papa a Catalunya acabava amb centenars de drons fent-nos alçar la mirada, el lema de la trobada, al cel de la Sagrada Família per veure la frase d’Antoni Gaudí “Primer l’amor, després la tècnica”. És ben bé que l’arquitecte modernista pertany a uns estius que ja no existeixen i que si Ventdelplà, la sèrie estrenada fa vint-i-un anys (OMG!), es tornés a gravar un mes de juny, l’Svetlana ja no diria mai més “Jaume, fes-me petons”, sinó que irritadíssima exigiria “primer l’aire condicionat, després els petons”. Les altes temperatures propaguen una febre d’autodestrucció incontrolable i, alhora, et provoquen el tipus de punxada moral que et fa pensar en tot el que hem fet malament fins ara. Però si parlem de calor, de drons i de mística hem de parlar del Festival Ítaca l’Estartit que enguany afegeix una nova ubicació, l’Ítaca Plaça (de l’Església! LOL).
Després de l’adoctrinament catòlic de totes les televisions públiques durant l’estada de Lleó XIV, l’Ítaca Plaça és el mossèn de la parròquia de santa Anna estirant-te l’orella mentre et crida que el creguis quan diu que vol recolzar la cultura des de baix amb concerts gratuïts de grups catalans al centre del poble. Estimats germans de l’Estartit, malgrat els pecats de la nit, la redempció és possible i només cal flagel·lar-se un dissabte a les dotze sota el sol i deshidratar-se amb una Moritz. El nou escenari, que es va presentar al gran públic amb una foto premonitòria de la festa creada amb intel·ligència artificial (IA), ens volia agradar tant que li hauríem de perdonar tot. Som la imatge que corre de nosaltres i l’únic que cal és maquillar-la una mica perquè l’observador hi vegi un espectacle interessant. Protegit del sol del migdia i refrigerat per milions de litres cúbics d’aigua potable, el muntatge generat en servidors obscurs i fresquets, mostrava una plaça plena d’una fantasia de cossos musculats rient, bevent i ballant als peus d’un escenari impressionant. Tot i la flipada de la publicació amb el cartell de “pessebre”, unes bombetes enceses i que el sol en unes imatges brilla a la dreta mentre en altres ho fa a l’esquerra, el més inquietant de tot és una altra cosa: us heu fixat que en la imatge generada per IA ningú té cap mòbil a la mà? No té cap mena de sentit.
O sí. Seria massa ingenu pensar que al profeta li falta carrer, o sigui que si fa servir la màquina per mostrar allò que no és, és perquè sap perfectament que les aparences ens enganyen i ens encanta. Amb l’arribada de l’estiu, les xarxes socials s’inunden de fotografies. Consultes l’oracle d’Instagram i entens que només existeix allò que es pot veure i que tant d’esforç no t’havia portat grans beneficis. En la vinya del senyor que és l’scroll infinit del mòbil, obtenir un aparador privilegiat, evidentment, té preu. Tots sabem que la influència es pot comprar i que pagar vol dir parasitar millor l’organisme de l’espectador. Al segle I dC l’emperador romà Neró, pioner en el màrqueting, ja va intuir que és possible aconseguir poder de veritat a través de la falsa fama. Neró pagava sumes importants de diners perquè li aplaudissin les seves interpretacions lamentables. La compra d’ovacions, explica la filòloga clàssica I.Vallejo, és més vell que el napeu i d’aquí en derivarien, al cap dels anys, els riures enllaunats de la televisió i les falses imatges actuals generades per IA per escenificar un futur exitós abans que s’esdevingui. La conclusió és la mateixa en tots els casos: escenificar l’èxit ajuda a triomfar perquè tenir públic, encara que sigui fictici, genera publicitat. Dos mil anys després, el poder cultural no ha aconseguit humanitzar ni una unça el poder econòmic i l’únic consol és que els grups que tocaven a l’Ítaca Plaça (Sodi, Dan Peralbo i el Comboi i Ypnosi) cobréssin bé pel bolo.
Caldrà temps i vents del nord per analitzar què ha anat bé i què ha fracassat de tot plegat, però que les esperances posades en aquesta festa no s’han complert ho sabem per la mena de plans curts de detall publicats evitant les fotos aèries. De la plaça estant, els moviments del càmera contractat pel festival cridaven desesperadament “festa popular!” per tapar el fet que el poble no hi era. Però la imatge real era tan horrorosament humana que tenia un punt d’alliberadora si pensaves que, en realitat, les coses ben fetes no es fotografien mai. No sabem com serà la Revetlla de l’any que ve, però almenys en aquests deu anys hem après que quan els Salvadors ens demanen alçar la mirada per mostrar-nos clarament que per sobre hi són ells, és quan cal treure el mòbil i fer-los la foto de més a prop. Benvolguda Ítaca del 2016, saps quan Dan Peralbo i el Comboi a “Un Bitllet per tu” canten si ens tornem a trobar / no serà per sopar / serà per dir-te: com has canviat!? Doncs això.
