Òmnium Cultural, quan pensa atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Lluís Solà?
D. Sam Abrams (1954)
La gent ha de saber que el més gran poeta català viu és Lluís Solà. I quan dic el més important vull dir el que t’enriqueix i et nodreix.
D. Sam Abrams (1954)
I aqueix oblit immerescut perdura
malgrat l’esforç inútil d’algun savi,
mentre la folla multitud aclama
vulgaritats indignes.
Miquel Costa i Llobera (1854-1922)
Sempre m’ha molestat molt que es parli de la gent quan s’ha mort. Perquè, quan es moren, totes les persones són la rehòstia. I, en canvi, quan són vives, fins i tot amb edat avançada, no existeixen. I en aquest país, sobretot als Països Catalans, sembla que t’hagis de morir perquè et dediquin elogis.
Jaume C. Pons Alorda (1984)
Lluís Solà (Vic, 1940) és poeta, dramaturg, assagista, teòric, crític, traductor, professor i activista. Va fundar i dirigir el Centre Dramàtic d’Osona i fou professor a l’Institut del Teatre entre els anys 1975 i 2005.
Diu el crític literari estatunidenc Sam Abrams (1954) que la societat catalana, les institucions i el món de la cultura no s’ha fet càrrec del relleu real de l’obra de Lluís Solà, de l’excel·lència conceptual i formal bàsica de la seva producció, la seva riquíssima obra i la grandesa de l’aportació de Solà a la llengua. La figura humana i artística de Solà, remarca, és del més alt nivell; el nivell de clàssics moderns com Riba, Foix, Bartra, Espriu i Vinyoli.
El món occidental està travessant una època de crisi de valors des de fa anys. I un dels aspectes més rellevants és la marginació, el descrèdit del món de la cultura i haver perdut la noció del valor de la tradició cultural i la confiança en el valor de l’art, reflexiona Abrams.
Àlex Susanna (1957-2024) ja assenyalava que les institucions culturals obliden els propis creadors catalans. És un problema greu, perquè les nostres institucions no estan a l’altura del seu patrimoni o dels seus creadors. És un empobriment que no ens podem permetre, remarcava.
Com una aposta personal, l’editor Josep Cots (1942), fundador d’Edicions de 1984, -anomenada així en homenatge a George Orwell-, ha reunit tota la poesia de Solà en un immens i únic volum de Poesia Completa. S’aplega en el recull la poesia escrita durant el període 1958-2015, a banda de quaranta dos poemes inèdits. “Un monument literari” en paraules del poeta Carles Camps Mundó (1948) ja que l’obra poètica de Solà es pot classificar sense cap por d’equivocar-se entre la dels més grans poetes de la nostra cultura, diu.
En el seu volum de Poesia completa, de més de mil pàgines, hi ha tota una vida. Hi ha dos períodes que estructuren l’obra. El primer, que arriba fins a l’any 1994, es caracteritza per una certa parsimònia en la publicació dels llibres. Al segon període, precedit per cinc anys sense publicar res, li correspon un creixement massiu que abasta tres quartes parts de la totalitat dels textos.
Llegir Solà és apostar a favor de la gran literatura, en lloc de la infinitat de llibres mig cuits que circulen pel mercat inflats per un aparell empresarial i mediàtic. 8Lluís Solà és el poeta més actual i representatiu del moment. Un autèntic referent de primera magnitud, una veu imprescindible.
Diu textualment Camps Mundó: “Solà ha fet una obra monumental, universal, des del seu silenci públic, una obra escrita sota la influència de la gran poesia alemanya, amb Holderlin, Novalis i Rilke a la tauleta de nit, com a autors de capçalera, però sense oblidar els grans autors francesos (Mallarmé, Valéry), italians (Leopardi, els hermètics), espanyols (Sant Joan de la Creu, Juan Ramón Jiménez) o anglosaxons (Shakespeare, Eliot, Pound), ni tampoc els propis (Maragall, Riba). Ni els clàssics de la tragèdia grega, essencials en l’obra d’un Solà professor de teatre”.
“La poesia de Solà és una poesia poderosa, que va del llampec poètic, com en diu ell dels seus poemes més breus, fins als cants, d’una musculatura poètica tant temàtica com formal, que els dona una força aclaparadora, abassegadora, torbadora, una grandesa de clàssic viu que fa molt difícil als altres grans dir-se’n sense admetre’l a les seves rengleres. Una grandesa feta de la síntesi de tradició i avantguarda, com abans potser només l’havien feta Foix i Vinyoli, cadascun amb el seu estil”, sentencia.
En una nació com la catalana, condemnada de temps a l’extermini, no intervenir d’una manera o altra a favor de la justícia i de la veritat és una vilesa, diu el poeta vigatà. I també afirma: “no és just ni probablement possible que la llengua i la cultura catalanes puguin resistir indefinidament l’assetjament o la ignorància de tots els poders, i sobretot, de les institucions europees”, reflexiona.
Com ens deia Abrams, la seva poesia abasta tots els aspectes de la condició humana, amb un altíssim registre lingüístic, destil·ladíssim, meditadíssim, sense perdre la naturalitat.
Diu Solà que “la poesia viu a la boca dels homes i de les dones, i en el moment de més necessitat, de més sinceritat, de més humanitat i de més inspiració, en surt i es manifesta. D’aquí parteixen els poetes i a aquí tornen”.
I remarca: “És un fet inqüestionable encara que nosaltres estiguem decidits a no voler-ho creure, que la poesia feta a les terres de parla catalana conté una diversitat, una maduresa i una profunditat comparables a la de qualsevol altra poesia europea”.
Tal com diu Abrams, Solà engrandeix i honora la seva tradició que és la nostra i cal celebrar la seva obra amb tots els mitjans que tinguem a l’abast. Un clàssic modern que pertany no únicament al patrimoni català sinó, inequívocament, al patrimoni europeu.
La poesia de Solà se situa per propi dret en els cims d’allò que anomenem Alta Cultura. Abrams ens interpel·la quan ens diu: “facin-se un favor i comprovin l’extrema qualitat de l’obra de Lluís Solà. En sortiran recompensats”.
Referències bibliogràfiques
- SOLÀ, Lluís. Poesia Completa. Edicions de 1984. Barcelona, 2016.
- SOLÀ, Lluís. La paraula i el món. Assaigs sobre poesia catalana. Edicions de 1984. Barcelona, 2024.
- ABRAMS, Sam. “Lluís Solà. El més alt nivell”. Avui. Cultura.16 d’octubre de 2016, pàg.14.
- CAMPS MUNDÓ, Carles. “Un monument literari: Poesia Completa de Lluís Solà”. https://edicions1984.cat/wp-content/uploads/2018/07/camps_mundo_sola.pdf
Imaginar un món en el qual el centre no siguem nosaltres. Un món en el qual el jo no sigui el centre de nosaltres. Un món en el qual el centre hauria de ser la pietat.
Lluís Solà (1940)
Aquesta és la situació del caminant, a l’entreforc d’horitzons grocs i gebrats i de costers abruptes i gebrosos. Al fons de les rieres glaçades el criden els rostres constants i puerils de l’enllà, i a la vora dels senders el reben les mans desplegades del dia. I com tantes vegades havia fet durant les seves caminades, quan una carretera se li feia massa monòtona o massa feixuga, ha tirat pel mig del bosc. I ara camina per damunt de les fulles caigudes, entre boixos expectants i arrels inflades, camina i camina i s’enfila pels camins invisibles.
Lluís Solà
El vençut ha de demostrar que el seu estat natural no és el de vençut, que hi ha fets i qualitats que li pertanyen i que li han de ser reconeguts. El vencedor no ha de demostrar res. Ell és el vencedor. Aquesta és la demostració de les seves qualitats. El vençut, mentre no pot atènyer la situació de vencedor, o ha d’imaginar el projecte de superació de l’estat de vençut o s’hi ha de resignar. En tots dos casos el vençut és víctima insostenible de la impotència. El seu ésser val menys que el del vencedor. Com que mai no podrà conformar-se a la indigència de ser, somia que és un vencedor. Però les seves ingravideses són ingravideses de vençut.
Lluís Solà
L’actitud de l’escèptic rigorós té una atracció fascinant, i és comprovar fins on i fins quan podrà mantenir el rigor.
Paradoxalment, l’abatiment progressiu de tots els valors i de totes les creences proporciona una força formidable al demolidor. Però fins on podrà arribar i fins quan aguantarà?
L’individual és indicible.
Lluís Solà
No tastis l’arç envermellit,
el vent indecís no palpis;
no miris els miralls del glaç,
l’udol del vespre no escoltis.
Torba la fulla el fosc neguit,
la garsa fuig del pollancre;
tu no t’aturis, aviat
vindran els vels i la calma.
Lluís Solà
Com la poma,
que coneix el vent i el fred punyent
i la pluja que davalla com una cabellera esbullada
i les branques llepa
i pica i repica a les parets de l’ enllà
i s’ajeu al palmell de la pedra aspra
i fuig,
com la poma,
que sap els vels de la boira protectora
i l’arrel que s’encega
i la veu incomptable de les fulles inconscients
i llur silenci unànime
i l’or brunzent del borinot que arriba
i s’atura i el cor aspira del real
i fuig,
com la poma,
que recorda el dia ple d’abelles de la llum
i el sol que camina a poc a poc per l’alta via
i l’aire roent
i la nit que porta la frescor i el terror
i l’ona que brilla i creix i mai no cessa
i que esdevé poma
i fuig,
com la poma.
Lluís Solà
Petxina del dolor,
petxina de la paciència.
Entre els llavis adormida,
entre els llavis establerta.
Escoltant l’eterna remor,
escoltant la veu encesa.
Petxina que el sol abrasa,
petxina que l’escuma renta.
Claror de l’obscuritat,
constància de la feblesa.
Lluís Solà (1940)
Atura el cotxe, deixa’l al trencant
del camí més desert, baixa i respira
a poc a poc, ben delicadament,
com si beguessis l’aigua més profunda,
el silenci que neix després del crit.
Escolta la infinita llosa estesa
del glaç cruixent que formen el terror,
la violència, el tumult i el dany.
Camina a poc a poc, respira,
beu una gota de l’antic dolor.
Ja no es podrà esborrar l’obscur silenci,
no ho podrà fer ningú, mai més,
ni amb brogit ni amb música melosa,
amb res, ningú, ni en cel ni en fons de mar,
ni dins les coves sordes de la terra,
enlloc, ni en la ceguesa, ni en el plor,
ja només ens servarà el silenci
i l’esquerda que udola glaç endins.
Lluís Solà (1940)
No abandonis el goig frugal, no el retinguis. No l’escorcollis gaire, no l’oblidis. Deixa que actuï en l’instant. Deixa que com una ona silenciosa inundi les coves i les estances. Deixa que entri, que s’esmunyi i que sembri. De ningú no és aquest goig i ningú no sap què és. Com una flama immòbil arriba, com un so incontenible. De ningú no són els ulls que contemplen el goig en un pilot lluent de sorra. En cada gra ple i tallat, en cada gra rabent i obert, en cada gra unànime, en el pilot immòbil que dansa dins el cercle vertiginós de la llum. De ningú.
Lluís Solà (1940)
