Al Museu d’Art Hyacinthe Rigaud de Perpignan, s’hi pot veure, fins a finals d’any, una important exposició de pintura i escultura, en què es contrasten en paral·lel l’obra de dos grans creadors: per un costat, la importància del treball realitzat al llarg de la seva vida per Maillol i per l’altre, el que va fer Picasso, durant els anys anomenats de “retorn a l’ordre”, després de la Gran Guerra del segle passat.
Arístide Maillol ( Banyuls de la Marenga 1861-1944) és vint anys més gran que Pablo Picasso ( Málaga 1881-Mougins 1973 ), però malgrat la diferència d’edat és conegut el seu mutu respecte, així com la seva primerenca coneixença a París, quan Picasso el va a visitar al seu estudi de Villeneuve-Saint-George (1) o a través dels contactes que ambdós feren amb el marxant Ambroise Vollard (1866-1939). Aquest, la segona quinzena de juny del 1902, inaugura a París una exposició de l’obra de Maillol, en la qual una de les peces, “la banyista”, va ser comprada el 1904 per August Rodin.
Per altra banda, l’any 1906, Vollard comença a adquirir obra de Picasso, pintura i escultures, entre elles “Tète de femme” (Fernande), per l’exposició que li prepara pel desembre del 1910. És el primer, que posa en valor les escultures de Picasso (2) (Fig.1) (Fig.2)
Aquesta exposició compta amb un extens treball d’investigació per part dels comissaris científics de la mateixa; Thierry Dufréne ( Prof. d’Història de l’Art a la Universitat Paris Nanterre ), Antoinette Le Normand-Romain (conservadora general del patrimoni honorari i directora general de la INHA honoraire ) i Pascale Picard ( directora i conservadora de la Institució pública al Musée d’Art Hyacinthe Rigaud ). També han col.laborat en el llibre catàleg, Natalie Houzé ( cap de l’arxiu de la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol Paris ) i Christine Oddo (escriptora i biògrafa ).
Els comissaris posen de manifest que a part de la contrastació entre Picasso i Maillol en el decurs del temps, hi ha altres dos aspectes del seu treball que cal senyalar; primer, una arrel comuna en l’horitzó compartit de la terra catalana i segon, la seva mirada impregnada del sentiment i la transparència de la natura mediterrània (3), (Fig.3) (Fig.4). L’exposició aconsegueix posar en valor ambdues característiques.
Maillol s’inicia en l’art del teixit brodat, treballa l’argila com a ceramista i pinta inspirat en Gauguin, per acabar com a escultor. En la seva obra i en la personal visió del nu femení, cerca una bellesa més enllà del món físic, quelcom immaterial, no tan provocatiu com admiratiu (4) (Fig.5). La seva escultura assoleix una transcendència que impacta en la nostra consciència.
Picasso també es diversifica: ceramista, fotògraf, gravador, pintor i escultor, que sempre vol anar un pas més enllà. Ell capta i sostreu la realitat de la pròpia natura, del retrat, del paisatge, de la figura i del món que l’envolta. També ho fa de l’obra d’un altre pintor o escultor que ell considera i valora; no per copiar, sinó per projectar amb el seu traç un nou rumb que ens interrogui.
Les seves estades a Perpignan dels anys 1953 a 1955 ( hostatjat al palauet familiar de Paule i Jacques de Lazerme), renoven la seva vessant de cultura mediterrània i a la vegada, el seu component d’identitat catalana, tal com ja l’hi havia passat a Gòsol (Berguedà) al 1906. Picasso mai va renunciar a les seves arrels catalanes, i seva és la frase, en el pic de Fonfrède a l’agost del 1954, en què es pregunta, “Per què fa falta una frontera? És la mateixa terra, la mateixa gent, la mateixa llengua ” (5).
El testimoni fotogràfic de Raymond Fabre d’aquests anys il·lustra la catalanitat en la qual s’envolta Picasso, i la complaença davant d’escultures de Maillol, com Méditerranée (Fig.6). D’aquest cara a cara amb l’obra escultòrica de Maillol, sorgeix i potser s’hi endevina, una mena d’auto reivindicació com a escultor, que Picasso expressa en la sèrie de gravats del “taller de l’escultor”, que realitza per la Suite Vollard entre 1930-1936 (6) (Fig.7).
En un context molt diferent, sorprèn el pensament de l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, quan l’any 1943, per encàrrec de la revista americana “Architectural Forum”, presenta el projecte de “museu per una ciutat petita”. L’arquitecte hi presenta tres dibuixos a tinta i en collage on escull. entre d’altres, dues obres de Maillol de gran impacte: Action enchaiené i Monument a Cezanne. Obres que alternen amb la visió de fons del Guernica de Picasso. Mies van der Rohe encerta amb els contrastos i en mantenir el desafiament entre la modernitat i la grandesa de l’ideal clàssic (Fig.8). La visió d’aquests dos creadors li serveix per projectar un museu ( modern ) per una ciutat petita, un museu on l’art no hi quedi enterrat, sinó que s’hi gaudeixi (7).
Val a dir que l’exposició aconsegueix els seus objectius. En ella hi trobem un Picasso respectuós amb la figura, malgrat sigui trencador amb les formes, i que sap compartir el trajecte humanista de Maillol. Aquest, al seu torn, es manté fidel a les seves coordenades, no deixant de valorar la grandesa dels altres que l’acompanyen, sense que es menystingui la seva pròpia.
Tant Maillol com Picasso, són capdavanters en el combat de la creació del segle XX i com bé diuen els comissaris esmentats en el pròleg del llibre-catàleg, ambdós artífexs es capbussen en una mitologia que es vesteix i es despulla a la catalana.
Josep Pericot 30 de setembre de 2025
Bibliografia:
- Pascal Picard, “Picasso contempla Maillol”, MAILLOL– PICASSO. Défier l’Idéal clàssique, p.p. 15-17, Silvana Editoriale, Milano 2025.
- Antoinette Le Normand-Romain, “Vollard: un découvreur anti-conformiste”, Ibid. p.p. 120-125.
- Thierry Dufrêne, Antoinette Le Normand-Romain, Pascale Picard, “Avant-propos”, Ibid. p.p. 8-11.
- Christine Oddo, “Henri Marie Petiet, dans les pas d’Ambroise Vollard”, Ibid. p.p. 126-127.
- Pascale Picard, “Catalans?”, Ibid. p.p. 38-40.
- Christine Oddo, “Henri Marie Petiet dans les pas d’Ambroise Vollard”, Ibid. p.p. 134-135.
Thierry Dufrêne, “Modernité et musée”, Ibid. p.p. 250-273.
