Fa més de 2.000 anys, a la Grècia clàssica, filòsofs, matemàtics i astrònoms com Aristòtil, Heròdot, Ptolomeu o Eratòstenes van determinar que el planeta Terra havia de ser esfèric. Per arribar a aquesta conclusió es van basar en l’aparent desaparició dels vaixells en l’horitzó, la rotació de les estrelles al cel nocturn i la canviant longitud i orientació de les ombres projectades per objectes il·luminats pel sol. A partir dels càlculs que van dur a terme, no només van demostrar l’esfericitat del globus, sinó que van fer estimacions extraordinàriament precises de la seva mida.
Amb el declivi del domini grec i romà del Mediterrani i de bona part d’Europa, molts d’aquests territoris van entrar en una etapa fosca, culturalment regressiva i fent passos enrere en el seu grau de desenvolupament. L’integrisme religiós va imposar una visió del món no basada en els coneixements revelats pels grecs, sinó en interpretacions més o menys literals de les escriptures. Així doncs, i en contra de veus rebels com les de Copèrnic o Galileu, es va imposar una visió d’un planeta planer, on els continents quedaven envoltants per un oceà, que els separava dels confins del món. Europa, Àsia i Àfrica quedaven separats pel mar Mediterrani, el riu Nil i el mar Negre i el riu Don, en un conjunt de masses d’aigua que configurava una convenient creu al centre del món.
Durant aquells segles obscurs, altres civilitzacions van agafar el relleu de l’avantguarda científica i tecnològica. Així, la civilització àrab, construint sobre les bases establertes pels filòsofs grecs, va elaborar alguns dels mapes més detallats i vastos de la superfície terrestre coneguda, fet que li permeté desenvolupar una economia comercial pròspera. El mapa més famós és el de Muhàmmad al-Idrissí, elaborat vers l’any 1150. També a la Xina es feren importants avenços en el coneixement del planeta que habitem, orientats a la gestió dels recursos naturals. Europa no tornaria a ocupar una posició de lideratge cartogràfic fins al descobriment del Nou Món, que l’obligà a abandonar definitivament la creença en un món pla i assumir finalment que el planeta es podia rodejar.
Actualment la humanitat disposa de tecnologies que demostren inequívocament l’esfericitat de la Terra, i fins i tot testimonis que han estat enviats a l’espai i en tornar han pogut relatar les seves visions i mostrar fotografies. Paradoxalment, en alguns països suposadament desenvolupats, amb els Estats Units al capdavant, estan sorgint moviments que qüestionen aquesta forma esfèrica i defensen un model pla de la Terra. Segons algunes de les persones seguidores d’aquesta doctrina, la Terra plana està envoltada per mars i llavors hi ha un gran arc de gel que impedeix anar més enllà. Les evidències i testimonis que afirmen el contrari formen part d’una gran conspiració en contra del coneixement autèntic, segons diuen. Un curiós personatge dels Estats Units fins i tot va aconseguir recaptar entre el seu seguici els diners per fabricar un coet casolà que l’hauria de propulsar fins als 600 metres d’alçada (dos cops el Montgrí, per entendre’ns) i poder veure amb els seus ulls com l’horitzó no té forma corbada sinó que és planer. Per sort, les autoritats no van permetre-li aquest acte d’autodestrucció. Part de la conspiració, segons les persones fidels de la teoria.
L’exemple és d’allò més còmic, però serveix com a demostració d’un absurd que està ocorrent a més gran escala i amb conseqüències molt més greus. La ciència demostra com, inequívocament, les temperatures estan augmentant, i afirma amb més d’un 99% de confiança que la causa en són les activitats humanes, i més concretament l’emissió de diòxid de carboni resultant de la utilització de combustibles fòssils i les transformacions dels usos del sòl com ara la desforestació. Les veus que neguen aquesta realitat duen a terme campanyes molt ben finançades per confondre l’opinió pública i per aconseguir posicions de poder. En alguns casos s’estan mostrant exitoses. Als Estats Units, els estudis d’opinió pública reflecteixen com bona part de la ciutadania es mostra contrària o dubtosa davant l’origen humà de l’escalfament. I el seu percentatge augmenta. Al mateix temps, alguns dels llocs clau de l’administració de Trump han passat a ser ocupats per persones, sovint vinculades a la indústria del petroli, que neguen la necessitat de canviar el sistema energètic. Mentrestant, el govern espanyol (que durant aquests mesos també és el català), ha mostrat signes similars de voler desacreditar l’evidència científica.
Aquests moviments són molt més perillosos que els que qüestionen la forma de la Terra. Han vingut a imposar la ignorància, perquè la veritat va en contra dels seus interessos. De tenir èxit, podem estar davant un cert retorn a l’edat fosca europea, almenys en allò que ateny el progrés científic.
