Infància esforçada i vida serena
La família de Maria Company i Gironès no era pas de Torroella. El seu pare, Ignasi Company i Falcó, va néixer a Peralada, era el petit dels nou fills d’un barquer de la Muga. En ser una família molt humil, els seus germans van haver d’anar amb el pare a treballar a França, a la vinya, però ell era massa menut i es quedà al poble. Tenia afició i capacitat per arribar a ser músic i ho aconseguí amb l’ajuda de l’amo del Castell de Peralada, Miquel Mateu (Mateu del ferro). Anys després entrà de trompetista a La Farnense, una cobla orquestra de Santa Coloma de Farnés. Hi coincidí amb Francesc Jubany, viola i flabiol, pare del que anys després seria l’arquebisbe Narcís Jubany. Allà Ignasi Company conegué Teresa Gironès, filla d’una casa de pagès, gent molt treballadora, i s’hi casà. Ell tenia 24 anys i ella 19, era molt jove i sempre s’havia sentit protegida pels pares, però posseïa un gran caràcter.
Com és que la família va venir a raure a Torroella?
L’any 1926 el pare deixà la cobla de Santa Coloma i anà a tocar de primer cornetí a L’Art Gironí, una orquestra més important, de Girona. Van anar a viure a aquesta ciutat i allà va néixer el meu germà Cosme. L’Art Gironí era considerada de les grans, però l’any 1931 es dissolgué i el meu pare passà als Montgrins, al costat dels Vallespí, Cristòfol, Anglada… Aleshores el pare, la mare i el meu germà es traslladaren a viure a Torroella, en una casa del carrer de l’Hospital. Allà vaig néixer jo el setembre de 1932 i allà vaig créixer. Teníem molt bons veïns, can Galí, els Matas, en Quico i la Mercè Pascala…
El juliol de 1936 esclatà la guerra i a l’agost el teu pare entrà a l’Ajuntament
Sí, jo llavors només tenia 4 anys, però més endavant vaig saber que el pare s’havia afiliat a ERC com la majoria dels seus companys dels Montgrins. Aquell Ajuntament durà des d’agost fins a octubre del 1936 i durant aquell temps es van fer molts disbarats, es van matar capellans. ERC era un partit catalanista d’esquerra moderat i el pare era un home idealista i enemic de violències. Segons m’havia explicat la mare, ell anà a Gualta a parlar amb el rector, que era de Peralada i es coneixien molt, li digué que sabia que la seva vida corria perill, li demanà que s’amagués a Torroella, si convenia a casa seva mateix. Diu que el pare gairebé plorava en veure que no el podia convèncer, però mossèn Josep decidí restar amb els feligresos i al costat del seu pare. Una matinada de setembre els van anar buscar a tots dos i els van matar a la cuneta, prop d’Ullà. El pare no sabé o no pogué plegar de l’Ajuntament per por, per timidesa, o potser perquè no va tenir temps, ja que aquell Ajuntament només va durar dos mesos. Jo poca cosa podia entendre, però davant els crims que es van cometre recordo haver sentir dir que el pare es lamentava angoixat: “Que ho fessin els altres… però que ho facin els nostres… que no són els nostres!…”.
Va anar a la guerra el teu pare?
Sí, el van mobilitzar, i amb la retirada va arribar a la frontera, però va decidir tornar a Torroella. Pensava que no li podia passar res, ell no havia fet cap mal a ningú. Però la mare es va posar a patir, cada nit pensava “ja hem passat un dia més”, fins que un dia van trucar a la porta, acabaven d’arrestar en Ricard Marull, també s’endugueren el pare, i els van tancar tots dos a la presó, que era a l’Hospital. Després se’ls van emportar a Girona, el pare va ser empresonat dos mesos. Després, en arribar a Torroella, es va trobar sense feina perquè els Montgrins van ser castigats i no van poder tocar durant tot un any.
I us vàreu haver d’espavilar sense el pare
La mare era molt sociable, bona dona, lluitadora, i mentre el pare passava aquestes dificultats, ella anava a fer feines per les cases. Més endavant posà una botiga de cistells a la plaça del peix (Pere Rigau) al costat de can Bofill. El meu germà i jo menjàvem a l’anomenat “Auxilio Social”, uns menjadors creats per als pobres després de la guerra. Jo en tinc bon record, hi havia de cuidadora la germana del que més tard va ser alcalde, Gèmino Jiménez.
Vaig anar a l’escola del Convent fins als 13 anys amb les mestres Maria Casado i Margarita Surroca, que estava casada amb en Mundet, un capità de vaixell que voltava pel món. Jo era una bona alumna, al matí anava a estudi i a labors, feia els deures que ens posaven però, amb el pare empresonat, a les tardes havia de treballar per ajudar la mare.
I tu com podies ajudar, tan petita?
Aquells anys a ca l’Evaristo Elias, que més endavant posarien llibreria, feien de barbers, però començaven de vendre “La Vanguardia” i tenien molts de subscriptors. El meu germà Cosme repartia els diaris per les cases i jo l’ajudava, però ell només hi va estar un any, va anar a fer de músic, tenia facultats per tocar la trompeta. Aleshores vaig quedar sola, i amb en Jordi Plaja, ell per uns carrers i jo per uns altres, havíem de passar els diaris, era un paquetàs que pesava com un burro. De vegades deixava diaris a algunes cases, perquè els poguessin llegir de franc, i quan tornava de repartir, els recollia. En Joan Elias s’ocupava de la distribució i em pagava a final de mes. Més endavant, quan es va traspassar la fleca de can Canals, també a la plaça del peix, en Cosme deixà la música de mica en mica i es posà de flequer. Això ens assegurava el pa de cada dia, un aliment bàsic aleshores.
Acabats els estudis vaig anar a treballar a la Central telefònica amb la Rosita, la telefonista. Jo escrivia els telegrames perquè tenia bona lletra i no feia faltes. La Rosita m’estimava molt. També m’ocupava dels “avisos de conferència”: com que a les cases no hi havia telèfon, gairebé ningú no en tenia, quan des de fora volien parlar amb algú de Torroella calia dir-li a quina hora el trucarien perquè anés a la Central, això eren els “avisos de conferència”. Ara no s’entén, és clar, tothom té mòbil.
Més endavant vaig anar de cosidora a ca la Rita Cufiñà i continuava ajudant el meu germà a la fleca. Així vaig anar treballant fins que vaig tenir 32 anys.
Llavors et vas casar amb en Josep Puig del Pont de la Blaia
Sí, en Josep era fill dels masovers del Pont de la Blaia, un mas de prop de Fontanilles. Era amic d’en Pere Bruguera, jo ho era de la Lola Bataller, i en sortir del cine passejàvem pel carrer d’Ullà, anàvem a fer volts, preníem alguna cosa a can Sidro… Ens aveníem i vam acabar casats, ella amb en Pere, jo amb en Josep. Quan els seus pares van haver de deixar el mas, van comprar la casa de can Negre, al carrer de Santa Caterina, i aquí jo em vaig adaptar a la feina i a la vida de pagès, vaig munyir vaques i vaig vendre llet a tot el barri i a molta gent del poble. I fins ara.
En Josep, que ha seguit tota la conversa, m’explica que el Pont de la Blaia era un mas de 150 vessanes propietat de l’Enriqueta Marquès que, en esclatar la guerra i la revolució, va ser col·lectivitzat, però els que hi varen anar ni sabien treballar ni en tenien ganes, feien molts disbarats, si bolcava un carro ningú no feia l’esforç d’aixecar l’euga de terra, i es moria… Aquell temps, el pare d’en Josep era amagat i anava al mas al vespre, la mare era decidida, valenta, plantava cara… Acabada la guerra la filla va anar a les monges i els dos fills van poder anar a l’escola a Palafrugell, s’estaven a casa d’uns amics, els propietaris de la impremta Ribas, tres anys en Josep i tres anys el seu germà. Va ser un bon estudiant i un molt bon dibuixant. Però és sobretot un enamorat de la feina de pagès, del bestiar.
Abans d’anar-me’n faig un repàs per les parets de la casa, plena de dibuixos extraordinaris. Un d’emmarcat -que representa dos bous- el va fer en Josep, uns altres són del seu fill Salvador, altres d’un dels dos nets, en Genís… Me’n vaig enlluernat com si sortís d’una galeria d’art.
