A hores d’ara segurament encara no heu sentit a parlar del Transatlantic Trade andInvestment Partnership (TTIP), el tractat de comerç i inversions entre la Unió Europea i els Estats Units.
Un gran acord comercial i de serveis que afectarà tant els ciutadans europeus com els nord-americans i que s’està negociant en secret des del 2011. Està previst que el 2015 es tanquin les negociacions i s’apliqui només amb l’aprovació dels parlaments. Alguns països ho faran en referèndum, a l’Estat espanyol és clar que no ho faran. Ja se sap de l’al·lèrgia espanyola a això de consultar els ciutadans.
Un tractat de lliure comerç és un acord que se signa entre dos o més països amb l’objectiu d’ampliar el mercat de béns i serveis, bàsicament eliminant les barreres aranzelàries. Actualment en el món hi ha uns tres mil acords d’aquesta mena, perquè en el fons treure impostos a les importacions o a les exportacions no és dolent. Per què doncs el TTIP genera tanta oposició? Doncs perquè, per la informació escassa que es té del que es pretén, és un acord que pot beneficiar molt les grans empreses però que pot castigar molt els ciutadans des de diversos aspectes.
Per començar, no deixa de ser curiós que estats que se les donen d’exemplars de democràcia no informin obertament del que s’està negociant. Alguns dels documents quedaran desclassificats d’aquí a trenta anys, cosa que indica que alguna cosa fosca hi ha al darrere. El problema és que qui està dirigint les converses entre el govern dels EUA i la Comissió Europea són les grans multinacionals, que ho veuen com una oportunitat única d’ampliar encara més el seu poder a les dues bandes de l’Atlàntic. El 90% dels participants en les negociacions són membres de grans corporacions.
Si algú pensa que els partits majoritaris del Congrés s’hi oposaran i exigiran transparència, s’equivoca. El PP i el PSOE van pactar el juny del 2013 demanar al govern espanyol que accelerés les negociacions i el 6 de maig del 2014 el Congrés va rebutjar una proposta d’Izquierda Unida perquè es fes un referèndum sobre l’acord. Hi van votar en contra el PP, PSOE, CiU, PNB i UPyD. Com a mínim en aquest cas és curiosa la posició de Convergència i Unió.
El que busca el TTIP no és rebaixar els aranzels entre els EUA i la UE, que no són excessivament alts, sinó la modificació de les relacions comercials, i aquí és on es disparen les alertes. Es tracta de la regulació del sector sanitari de determinats productes, els convenis laborals, les normes mediambientals, la privatització de serveis públics o la propietat intel·lectual.
Els partidaris del TTIP, en un excés d’optimisme, diuen que això permetria la creació de dos milions de llocs de treball i que estimularia en un 1% anual el creixement econòmic. Informes més realistes de la Comissió Europea parlen només d’un augment del 0,1% del PIB europeu. El 1993, el Canadà, els EUA i Mèxic van signar l’Acord de Lliure Comerç de Nord-amèrica (NAFTA). Es preveia la creació de 20 milions de llocs de treball… el resultat, un milió de llocs de treball menys a causa de les deslocalitzacions d’empreses.
En el tema agrícola es veu molt clar el que pot passar. Als EUA hi ha dos milions de granges i a la UE, 13 milions. El volum de les granges nord-americanes és 13 vegades més gran que el de les europees, cosa que els permet competir en els mercats en millors condicions. Per tant, si algú quedarà afectat pel lliure comerç amb els EUA seran els pagesos europeus. I els consumidors es trobaran amb una allau de productes alimentaris nord-americans amb unes normes sanitàries molt més permissives que les europees, sobretot pel que fa al tema dels transgènics o d’hormones. Productes nord-americans que ara estan prohibits a la UE podran ser comercialitzats.
Als EUA, els amos del sector industrial són les grans corporacions, a Europa el teixit industrial és en un 99% de petites i mitjanes empreses. El TTIP inclina la balança a favor de les multinacionals, perquè les negociacions es fan a la baixa. És a dir, si hi ha dues normatives diferents, s’agafa la menys dura respecte a les empreses. S’imaginen la UE amb els estàndards laborals nord-americans? Totes les retallades que hem viscut fins ara no seran res si s’aprova el tractat. Perquè entri en vigor, tots els governs europeus hauran d’ajustar les seves normatives laborals al que quedi fixat.
Un altre exemple. La regulació sobre el fracking (l’extracció de gas i petroli a través de la fragmentació del terreny) és molt permissiva als EUA, i en canvi a la UE té una gran oposició de la ciutadania perquè pot danyar greument el medi ambient. Doncs bé, si es pacta el TTIP la regulació, a la baixa, seria la nord-americana. I si alguna administració s’hi oposés, les multinacionals podrien denunciar-les i cobrar grandioses quantitats.
Sembla ciència-ficció? Phillip-Morris, fabricant de Marlboro, ha denunciat el govern de l’Uruguai per 2.000 milions de dòlars per haver posat alertes sanitàries als paquets de tabac; la multinacional Vattenfall ha demandat Alemanya per 3.700 milions de dòlars per haver apagat les centrals nuclears; Lone Pina ha demandat el Canadà per 250 milions de dòlars perquè el Quebec ha prohibit el fracking; l’Equador ha hagut de pagar 2.300 milions de dòlars a Occidental Petroleum perquè el govern va fer tancar un pou que malmenava la selva amazònica…
