El planeta Terra està malalt i no tornarà a gaudir de bona salut fins que canviem de manera notable molts dels nostres hàbits actuals. Crec que hem de tornar a un comerç molt més proper perquè és absurd comprar alls de la Xina encara que aparentment siguin més barats. Si comptem el cost real de les infraestructures que es necessiten per a aquest tipus de comerç (que paguem tots) i el cost de la contaminació que provoquen els avions de transport (que la patim també sense excepció), ens habituarem a preguntar la procedència dels productes i a lluitar per la nostra sobirania alimentària. Cada quilo de fruita tropical importada, que ens arriba amb avió, representa un cost energètic trenta vegades superior que si consumim pomes locals, per exemple.
Una botiga tradicional no sol anar a cercar els seus variats productes més enllà d’uns vuitanta quilòmetres. En canvi, els productes que es venen a les grans superfícies, cada vegada més concentrades, procedeixen ben sovint d’altres continents. Per aconseguir els preus que ofereixen les grans marques de distribució, en situació de veritables oligopolis, exploten els seus empleats, persegueixen els sindicalistes i escanyen els seus proveïdors. Aquests ja no poden ser els pagesos clàssics amb explotacions agràries de mida humana (a Europa cada tres minuts desapareix una explotació agrària), sinó una agricultura a escala industrial. Potser paguem menys pels productes, però com que interessa que tot tingui la mateixa mida, color, forma, etc., els pollastres que mengem són semblants al plàstic; els tomàquets, aparentment tan bonics, han crescut a base de sèrum i els additius de tota mena emmascaren la manca de sabor dels productes abans saborosos. Per obtenir bons preus cal engreixar els animals de manera gens natural i proporcionar-los una quantitat d’antibiòtics tan gran que, en entrar a la cadena alimentària, no ens fan cap efecte quan els necessitem, etc.
L’alimentació, a més, és la branca de l’economia que dedica més recursos en publicitat, més que el sector de l’automòbil. Més important que el mateix producte és la imatge que l’envolta. Per conservar uns aliments un parell de setmanes es necessiten envasos sofisticats que tardaran centenars d’anys a degradar-se. Aquesta disbauxa la pagarem cara si no sabem frenar a temps. La FAO estima que el 75% de la diversitat genètica dels conreus s’ha perdut durant aquest segle.
Les grans multinacionals tenen l’astúcia de lligar la seva imatge a conceptes que venen bé: solidaritat, ecologisme, cooperació, etc. Venen una imatge que ni de lluny tenen. Si volem ser solidaris, comprem productes propers. La Terra en sortirà beneficiada i aquest capitalisme sense consciència acabarà enfonsant-se, única solució per als pobres i explotats dels països empobrits.
