El 2022 van ser Portugal, Romania, Bulgària i Eslovènia. El 2023 va tocar a Grècia, Sicília i Algèria. El 2024 va ser el torn de Macedònia, Sèrbia, Ucraïna i les Canàries. Aquest 2025, els incendis han arrasat més de 500.000 hectàrees a la Península Ibèrica (aproximadament un 1% de tota la seva superfície), a més d’afectar grans extensions a altres indrets del Mediterrani com ara França o Xipre, deixant un total de 23 víctimes mortals i milers de persones ferides, evacuades i damnificades. Què està passant i, sobretot, què cal fer?
La narrativa tècnica i científica més comuna, acceptada també des de l’àmbit polític, és que aquests incendis devastadors —anomenats de sisena generació— són el resultat, en gran part, d’un dèficit de gestió de la massa forestal. És un dèficit que s’arrossega des de fa almenys mitja centúria, amb els processos d’abandonament de pastures, camps i terrasses de conreu en zones de muntanya poc productives i el procés paral·lel de despoblament que molts d’aquests indrets han experimentat de manera continuada a tota la regió mediterrània. No en va, el 90% dels municipis espanyols afectats pels incendis de l’estiu passat havien perdut població només en el que portem de segle. El resultat és una successió vegetal que ha afavorit l’aparició de boscos on dècades enrere no n’hi havia. Són masses forestals contínues que han homogeneïtzat paisatges de mosaic agroforestal, sovint amb poca diversitat d’espècies, boscos densos i poc madurs, amb molta biomassa i sotabosc —tant per l’absència d’activitat de pastura com per l’escassetat de grans herbívors— i, per tot plegat, extremadament vulnerables a plagues, episodis de sequera i, en definitiva, exposats a incendis de gran magnitud, durada i extensió potencial. La coberta forestal ja ocupa el 65% de Catalunya.
Als Estats Units, el 2002, després d’una onada d’incendis forestals, el president d’aleshores, George W. Bush, va inspirar i il·luminar el camí a tota una generació política: la solució als incendis era talar arbres, perquè n’hi havia massa. El president Salvador Illa bé podria considerar-se un deixeble d’aquella doctrina quan sentenciava, després dels incendis de la Segarra-Noguera-Urgell i el del Parc Natural dels Ports, que a Catalunya “hi ha massa bosc” i que cal “decréixer la massa forestal”. La política que en resulta, un cop passada pel filtre científic i tècnic dels serveis professionals d’extinció, és recuperar la idea que “els incendis s’apaguen a l’hivern”. Aquesta expressió es refereix a la necessitat d’un treball continuat de gestió activa de la vegetació i del territori: retirar biomassa, crear tallafocs, vetllar per la continuïtat d’activitats de pastura i agrícoles que mantenen espais oberts, obrir cinturons de seguretat al voltant d’espais habitats i planificar i invertir, també, en la preparació per a l’extinció d’incendis un cop es produeixin.
Aquest és un discurs que, en l’àmbit de la gestió ambiental i territorial, fa dècades que se sent. Sobre el paper, pot semblar una bona idea gestionar el paisatge forestal que hem heretat de l’abandonament. Un territori poblat equilibradament i una gestió activa del bosc que afavoreixin el mosaic paisatgístic presenten avantatges tant des del punt de vista social com ambiental. Ara bé, i des del punt de vista econòmic? Teòricament, també. Estudi rere estudi ha demostrat que invertir en la prevenció de calamitats com els incendis forestals té un cost que és de magnitud inferior a les pèrdues humanes i materials que ocasionen quan es produeixen. Malgrat això, l’experiència de dècades indica clarament que la prevenció i la gestió del territori no són un model viable.
Si activitats productives com l’explotació de la fusta, el suro, el carboneig, la pastura o l’agricultura de secà fossin rendibles com ho eren fins a mitjans del segle XX, tindríem uns espais rurals com els de llavors, amb els seus aspectes positius i negatius. És veritat que existeixen, a petita escala, iniciatives innovadores i exitoses de desenvolupament local basades en l’explotació sostenible dels recursos del medi natural que permeten conservar serveis ambientals com la prevenció d’incendis. Són fruit, sovint, de la perseverança de persones i organitzacions amb més passió que ànim de lucre. És difícilment concebible, però, generalitzar-les a tot el territori de muntanya català i, encara menys, ibèric. Entre altres motius, perquè les raons socials i econòmiques que van alimentar el despoblament dels territoris ara anomenats desafavorits (segons la nomenclatura europea) persisteixen i continuen descapitalitzant moltes comarques rurals i de muntanya. Les mateixes organitzacions agràries reiteren que no tenen interès ni senten com la seva responsabilitat gestionar el paisatge postproductiu. Les persones titulars privades de bona part dels nostres boscos estan desaparegudes, en alguns casos no se sap ni qui són, o es desentenen de la gestió que la legislació, teòricament, els obliga a fer. L’administració tampoc vetlla pel compliment de la llei ni assumirà la gestió forestal de manera subsidiària.
En l’àmbit faunístic, el desequilibri que l’espècie humana va provocar amb la reducció de poblacions de depredadors com guineus i mustèlids, o l’extinció d’altres com el linx o el llop en molts territoris, queda compensat en part per l’acció voluntària de control cinegètic que exerceixen persones a qui agrada matar conills, senglars i altres “plagues”. Podem imaginar-nos que, en paral·lel, algú anirà voluntàriament o fins i tot pagant a desbrossar el sotabosc? Alternativament, podem creure’ns que una Generalitat que té encallada l’Agència de la Natura de Catalunya i que ha posat sobre la taula retallades de plantilla als parcs naturals del país impulsarà, ara, el reclutament i la formació d’una brigada pública de milers de funcionaris i funcionàries que vagin a “netejar” boscos públics i privats, any rere any, indefinidament? Per desgràcia, tot el que es podria guanyar amb aquestes propostes quedarà en no res, com ha passat des de fa molts anys, perquè el sistema no recompensa les pèrdues de vides i diners evitades a la llarga mitjançant la prevenció, sinó el retorn de les inversions a curt termini. Ni la vida salvatge ni la humana són al centre; hi és el benefici. En aquest marc cal trobar maneres alternatives d’abordar el risc. En tractarem alguna de més realista en el pròxim escrit.
