Al primer escrit d’aquesta sèrie s’apuntava la necessitat de construir nous models, més realistes, per a la gestió forestal i dels incendis. Aquesta necessitat no deriva només del provat fracàs de les sempre insuficients polítiques de gestió activa del bosc i, més en general, de revitalització de territoris rurals desafavorits, sinó que s’hi suma l’escalfament global.
Els boscos que es van restablir en zones rurals i de muntanya ho van fer, en molts casos, quan tot just iniciàvem l’experiment planetari d’impulsar cap a l’atmosfera quantitats massives de gasos d’efecte hivernacle, fruit de l’ús de combustibles fòssils. I convé recordar que l’experiment no ha conclòs: les emissions de CO2 van superar, ja el 2021, els nivells rècord prepandèmics; el 2022 van superar les de l’any anterior, el mateix es pot dir del 2023 i el 2024, mentre que el 2025 va camí d’establir un nou rècord, i no s’espera que les emissions toquin sostre fins a algun any indeterminat de la pròxima dècada. Els boscos van créixer, literalment, adaptats a unes condicions de temperatures i règim de precipitacions que ja no existeixen allà on persisteixen, i cada cop els seran més desfavorables. A diferència de les persones i de molts animals, els boscos poden desplaçar-se (per exemple, en latitud i alçada), cercant unes condicions favorables a cada espècie a un ritme molt lent, molt més lent que la velocitat que exigiria la magnitud de l’escalfament que hem provocat en poques dècades. Si el mecanisme d’adaptació a les noves condicions que els hem creat i seguim procurant allà on arrelen no pot ser el desplaçament, n’ha de ser un altre.
El foc, a tot l’entorn mediterrani, ha estat, històricament, un element modelador del paisatge, des de molt abans de la irrupció humana. A través del foc, es reinicia la successió ecològica i s’obren espais lliures de vegetació arbòria, la qual cosa dona oportunitats a espècies no estrictament forestals, de vora o d’espais oberts. Lluny de ser una “catàstrofe natural”, aquest efecte regeneratiu del foc explica, en part, que la conca del Mediterrani sigui considerada un hotspot o “focus de biodiversitat” a escala mundial, amb una gran quantitat d’espècies i endemismes, que no es troben enlloc més del món. En la nostra era marcada pel canvi climàtic, el foc es pot veure, també, com un eficient mecanisme d’adaptació: allà on el bosc es debilita i emmalalteix a causa de l’estrès tèrmic o hídric accentuats, el foc facilita una transició cap a un paisatge més adaptat a les noves condicions de cada indret, sigui amb altres espècies arbòries més resistents o directament passant a un ecosistema diferent, de matollar, garriga o brolla, per exemple.
Com es pot gestionar aquest escenari que hem construït? El primer, des del meu punt de vista, és deixar d’alimentar fantasies de retorn a un passat arcadià, en el qual els pastors i les pastores gestionen, amb els seus ramats (ara haurien de ser subvencionats) d’ovelles i cabres (o d’operaris i operàries de la funció pública), els boscos, eliminant biomassa perquè no cremi. A més de negar la realitat climàtica i anar contra l’adaptació, aquest discurs infla unes expectatives de repoblament que fa decennis que no s’acompleixen, la qual cosa genera frustració al territori. Fer decréixer la massa forestal, com anunciava Illa, pot ser efectiu contra els incendis, però és una empresa enormement costosa i que ens lliga per a l’eternitat a les motoserres i les desbrossadores, a més d’empobrir el patrimoni natural del país. El que necessitem davant del nou règim climàtic és, precisament, més bosc, no menys; un bosc millor, no més explotat i artificialitzat. Les solucions basades en la natura hi poden ajudar, i molt.
L’ecologia ens diu, des de fa molts anys, que els boscos madurs prevenen molt millor tant la ignició com la propagació d’incendis; quan es produeixen, resisteixen millor els efectes del foc; i, passades les flames, afavoreixen la recuperació de tot l’ecosistema. En part, aquestes propietats es deuen al fet que els boscos madurs són ombrívols, i l’ombra de les capçades impedeix que s’acumuli gaire biomassa al sotabosc. A aquest efecte s’hi suma, als boscos poc alterats o restaurats, la presència d’herbívors salvatges, les poblacions dels quals estan en equilibri tant amb la biomassa vegetal disponible per al seu creixement i reproducció com amb la presència de depredadors que n’eliminen els individus més dèbils. Addicionalment, als boscos madurs hi ha peus d’edats diferents, fet que afavoreix una renovació vegetal continuada i cíclica que ofereix, quan els arbres més vells moren i es descomponen, clarianes i recursos que poden aprofitar altres espècies vegetals, animals i de fongs. Per tots aquests factors i dinàmiques, els boscos madurs maximitzen la biodiversitat. A més, el tan lloat efecte d’embornal que poden fer els boscos (és a dir, la captura de carboni de l’atmosfera mitjançant la fotosíntesi) i que tant necessitem si no volem que l’escalfament global s’agreugi encara més, només proporciona beneficis a les nostres societats si la biomassa generada s’acaba emmagatzemant al sòl, no si l’extraiem mitjançant la tala i, eventualment, l’usem com a font de calor, retornant així el carboni a l’atmosfera. Per si fos poc, els boscos naturals o restaurats tenen la capacitat de retenir aigua a les capçaleres, prevenint avingudes sobtades i l’erosió del sòl, i esmorteint l’efecte de les sequeres.
Mentre la restauració activa dels nostres boscos i espais oberts per fer-los més resilients segueix el seu curs, convé centrar la gestió del risc en la protecció de les persones davant dels incendis forestals. A Austràlia, fa dècades que el model de gestió del risc d’incendi se centra en la protecció de les comunitats. De fet, per l’extensió de territori deshabitat amb vegetació baixa, als nostres antípodes els incendis poden cremar durant setmanes, sense intervenció humana i, de vegades, fins i tot passant desapercebuts. La gestió de la vegetació, per exemple creant franges de seguretat lliures de vegetació, es restringeix al voltant de les comunitats habitades, per assegurar que, si l’incendi hi arriba, no pugui causar danys a les persones. Certament, el model de poblament mediterrani és molt diferent de l’australià, però davant d’unes condicions favorables als incendis de sisena generació, enfront dels quals els mateixos serveis de bombers admeten que és impossible pretendre extingir-los, faríem bé d’augmentar la nostra tolerància al foc i centrar els esforços en la protecció d’allò que més ens importa. En alguns casos, això implicarà desocupar i renaturalitzar àrees de risc especialment elevat on es fa difícil garantir la seguretat de les persones amb altres mecanismes en cas d’incendi. Prevenir, evitant l’exposició al risc en lloc de pretendre vèncer el foc, vèncer la natura. Intel·ligència no artificial.
