Perquè les institucions culturals obliden els propis creadors catalans, tal com va passar amb el centenari del poeta Jordi Pere Cerdà i la mort de l’escriptora Isabel Clara-Simó. És un problema greu, doncs les nostres institucions no estan a l’altura del seu patrimoni o dels seus creadors. És un empobriment que no ens podem permetre.
Àlex Susanna (1957-2024)
A Catalunya, la diferència més destacada entre la Conselleria de Cultura i una casa de putes és que el porter de la casa de putes et diu de vostè, i el conserge de la Conselleria et tuteja.
Miquel de Palol (1953)
Tot el que és cultura és entreteniment, i tot el que és entreteniment és cultura. La primera sentència és mentida; la segona, a més, inenarrable disbarat.
Miquel de Palol (1953)
El problema del món és que la gent intel·ligent està plena de dubtes, i els imbècils estan plens de certeses.
Charles Bukowski (1920-1994)
I el món lleuger, que de lo gran s’oblida
Miquel Costa i Llobera (1854-1922)
Miquel de Palol i Muntanyola (Barcelona, 1953), és arquitecte de professió i poeta i un dels grans i més importants escriptors de la literatura catalana moderna. Ha estat guardonat amb els premis literaris més importants i prestigiosos, i amb la Creu de Sant Jordi l’any 2003. La seva obra s’ha traduït a l’italià, l’alemany, l’holandès el castellà i l’anglès. És net de l’escriptor Miquel de Palol Felip (Girona, 1885-1965), que va participar en nombroses iniciatives culturals, com la creació dels Jocs Florals, i en diverses publicacions de Girona i de Barcelona.
Comentem la seva darrera obra, Frase variata, un assaig lúcid, agosarat i gens complaent, estructurat en 36 capítols breus, sobre la societat catalana i europea actual, amb el seu peculiar estil, ric i complex, amb una prosa impecable, geomètrica, d’entrada densa, però aviat lluminosa i fluida.
Escrit entre el 2020 i el 2022, i sense pels a la llengua, l’autor reflexiona sobre el que considera la “inhòspita, desossada, suïcida, i salvatge realitat actual de Catalunya”. L’autor anomena amb ironia el seu text de “quasi dietari”, “esbós de posthistòria”, “de màximes i mínimes”.
Palol hi afegeix al final dos apèndixs brillants amb un recull de sentències seves (“noves sentències per desvagades i desvagats”) i una collita d’altres autors cèlebres (“Quiasmes”), alguns de traduïts, d’altres, en la seva llengua original, que Palol identifica.
En part, l’assaig es pot llegir com a resposta a la pregunta de per què no vam ser capaços, els catalans, d’arribar a construir un Estat. Sosté i desenvolupa la hipòtesi que l’abandonament de la cultura, el menyspreu pel coneixement i la ignorància de la tradició, en podrien ser les possibles causes.
Pensa que el “pseudobonisme” de la tolerància i la no-competitivitat de les majories socials -causa i simultàniament efecte de les polítiques educatives- han destruït a Catalunya l’instint de defensa del territori i de la identitat.
La millor manera de destruir un país és destruir la seva cultura, i l’idioma és la base de la cultura, remarca. I si, a més, com a Catalunya, això es fa amb la col·laboració dels “dirigents-ninots” locals, ja no queda altra cosa que la població, reflexiona.
Perquè en una situació de desavantatge flagrant (respecte a Espanya), el pitjor que es pot fer és acceptar les normes del joc de l’enemic, ens diu. Hem assumit que la hostilitat contra el català és normalitat, i que la reacció defensiva i assertiva és, per contra, desestabilitzadora, agressiva i desagradable.
No devia haver llegit ningú ni un llibre d’Història, no sabia ningú com funciona guanyar la independència davant l’oposició d’un Estat matriu més fort, escriu. I que ja ha dit de forma clara i reiterada que farà tot el que calgui per impedir-ho, recalca. Catalunya viu les calamitats d’un país vençut. No s’han volgut pagar els costos d’una revolució i s’han de pagar els d’una postguerra. I a més a més són els polítics catalans els qui estan reprimint i represaliant la seva ciutadania, ens diu.
La gràcia és que Espanya no ha guanyat. La derrota de Catalunya ha estat cuinada i servida pels catalans mateixos, per la pròpia ineptitud, ignorància, estretor de mires, covardia i avarícia. Des del seu punt de vista, els espanyols han fet el que havien de fer. Els qui no ho han fet han sigut els catalans.
I els espanyols s’han apropiat de la crònica i del relat. I així cap català pot parlar en nom de tots els catalans i tots els unionistes parlen en nom de tots els espanyols. I les institucions catalanes, escarransidament autonòmiques, amb prou feines són un decorat.
Per refer-se, reflexiona, la cultura hauria de ser l’arrel. La pedra fonamentaI. I va al fons de l’entrellat quan recorda que el gran públic ha abandonat la lectura com a activitat de coneixement. Ja ho considera oci i prou. L’analfabetització de les castes dirigents també ha seguit una crescuda exponencial.
Palol recorda que les nacions prenen un poeta en termes equivalents a les banderes, els himnes i els escuts. Llull sembla la millor correlació a escala europea del que en altres comunitats de sentiments representen Plató, Dante, Shakespeare, Cervantes i Goethe. A França potser Montaigne, ens diu. El poeta fundacional no és una estrella solitària, sinó l’alfa d’una constel·lació. Doncs al costat de Llull, hi hauria Ausiàs March, Francesc Eiximenis, Joanot Martorell, Arnau de Vilanova, Ramon Muntaner, Bernat Metge, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí.
La restauració que caldria es podria començar pels dos extrems: per l’alta cultura, ara mateix no només abandonada, sinó fins i tot sabotejada, i per la base. Coneixen Llull els escolars catalans? – es pregunta.
El primer pas per imaginar una nació catalana seria doncs situar Llull en el centre motriu de l’ideari i de la pràctica ciutadana, començant per l’escola primària. Perquè entre especialistes, Llull ocupa la primera línea de la cultura occidental, és el pare de l’Europa moderna. Enric Casasses (1951) també ens diu que en la civilització occidental tot prové del vers dels trobadors i de la prosa lul·liana del Llibre d’amic e amat, l’obra més difosa i més traduïda de tota la literatura catalana.
Ramon Llull és la ment més fecunda, audaç i creativa que ha donat la cultura catalana de tots els temps. Mestre de totes les disciplines, savi autèntic i fora de mesura, Llull situa Catalunya no només en la gènesi d’Europa a través de l’humanisme del Renaixement, sinó també com a punt de trobada de cristians, musulmans i jueus, a més de l’entroncament entre les tradicions bíblica i pagana. Seria una forma de reactivar la vida espiritual i la decència moral, filosòfica, ideològica i artística del país.
Perquè Llull és un senyor que viatja i que escriu en català, en llatí i en àrab. Com a model i emblema de la integració, la conjunció i la concòrdia de diferents cultures, Llull podria ser utilíssim. Falta que la gent el llegeixi, assevera Palol.
Caldria eliminar però el deliri dels “analfabets votats”, doncs l’única possibilitat d’existir és posar davant un pla fonamentat en l’alta cultura, treure’s de sobre l’estupendentisme barat de valors i el seu desinterès, indiferència i abúlia, a causa de l’escassa formació humanística dels líders -amb poques excepcions- i bastir de nou l’autoestima que permeti de treure’s de sobre els complexos d’inferioritat col·lectius, assenyala Palou.
Els dirigents i gestors dels països competitius han ben après que si volen ser una cultura d’èxit la pauta l’han de marcar els millors, no els disminuïts, però també formar els disminuïts sense que actuïn com un llast. Perquè surt a compte deixar enrere part de la població i subsidiar-los, en lloc de permetre que siguin aquests els qui marquin la pauta i ser una cultura -un país- de tercera, opció que semblen haver pres els pròcers catalans.
Miquel de Palol és autor de grandioses, imponents i colossals novel·les, plenes de talent, enginy i desmesura, com per exemple -i entre d’altres-, “El testament d’Alcestis” o “El jardí dels set crepuscles” (1989), la seva obra més popular, recentment traduïda a l’anglès amb elogiosos comentaris al The New York Times. L’obra guanyà en el seu moment cinc premis: Joan Crexells de narrativa, Crítica Serra d’Or, Nacional de Crítica, Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya i Ojo Crítico de RNE.
Crec que Miquel de Palol és, juntament amb Jaume Cabré, el més gran novel·lista català viu. Ens diu l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (1962) que quan Palol apareix en públic en una entrevista i diu tantes coses pel seu nom, sobre el sistema cultural i polític, sobre la deserció de les elits, sobre el paper cada cop més marginal de l’art de debò, ho troba admirable i “no hi puc estar més d’acord”.
De fet Palol és un intel·lectual que incomoda el poder establert. Recorda: “Jo soc vetat gairebé pertot. A TV3 jo hi soc vetat. Jo vaig publicant llibres i res. És una cosa que de fet em diverteix. A La Vanguardia hi surto quan ja no hi ha més remei”. També és crític amb els criteris de selecció de la majoria d’editors, cada cop més comercials, i més interessats pels guanys materials que per la literatura, i que porten a una situació d’indigència cultural terminal, afirma.
Miquel de Palol, aquest savi humanista, escriptor i poeta de prestigi, i autor de culte, ens interpel·la sagaçment amb el seu agut i abrupte talent, en aquest impactant, punyent, vertiginós i lúcid assaig. En definitiva, fa aquella feina tan necessària de l’intel·lectual solvent, crític, irònic i compromès: posar el dit a la nafra a les mesquineses i justificacions d’una societat econòmicament desenvolupada però acomplexada i tèbia, en concordança amb uns temps actuals decadents amb crisi de valors i descrèdit de la cultura i del coneixement.
Referències bibliogràfiques
- MIQUEL DE PALOL. Frase Variata. Editorial Barcino. Barcelona, 2022.
- MIQUEL DE PALOL. El jardí dels set crepuscles. Novona Ed. Barcelona, 2024.
- MIQUEL DE PALOL. Dos cors per una bèstia. Premi jocs florals de Barcelona 2015. Edicions Proa. Barcelona, 2015.
- MIQUEL DE PALOL. El testament d’Alcestis. Editorial Empúries. Barcelona, 2009.
- ARBOIX, Adrià. “Ramon Llull (1232-1316), el primer català universal”. Emporion, núm 110, febrer 2016. https://emporion.org/ramon-llull/
- https://www.vilaweb.cat/noticies/miquel-de-palol-entrevista-catalunya-proces-frase-variata
- https://llegim.ara.cat/actualitat/navona-reeditara-jardi-dels-set-crespuscles-miquel-palol_25_4706070.html
- MIQUEL DE PALOL. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. https://www.escriptors.cat/autors/palolm/biografia
- CASTILLO, David. “Miquel de Palol, poeta: Es va a demonitzar els coneixements”. El Punt Avui, 11 d’octubre del 2022.pàg, 14-15.
- CASASSES, Enric. Notícia de la poesia catalana. Dels orígens al segle vint. Editorial Empúries (Barcelona) 2024.
- LLULL, Ramon. Romanç d’Evast e Blaquerna. A cura d’Albert Soler i Joan Santanach. Editorial Barcino. Barcelona, 2016GUILLAMON, Julià. “La grandiosa aventura de Miquel de Palol”. 3 de juny de 2023. La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/encatala/20230603/9009169/miquel-de-palol-bootes.html
