A Roses, a cala Montjoi, és notícia la voluntat d’un famós cuiner d’ampliar el seu restaurant per reconvertir-lo en un innovador restaurant-escola-centre de recerca i exposicions, amb l’alta gastronomia com a tema central.
L’espai on es proposa la urbanització de diversos milers de metres quadrats se situa dins el Parc Natural del Cap de Creus, de manera que la llei protegeix els valors naturals de l’entorn davant transformacions com la proposada. El projecte presumeix d’avançades tecnologies ambientals i els seus promotors garanteixen accions per minimitzar-ne els impactes negatius. Els seus defensors destaquen el poder d’atracció de visitants que suposarà el nou centre i els beneficis econòmics que se’n poden derivar. En contrapartida, els detractors denuncien els efectes ambientals que l’obra i l’accés de visitants causaran sobre el parc i el fet que calgui tramitar una modificació de la llei per permetre, de manera excepcional, aquest projecte.
Defugint dogmatismes, cal reconèixer que tots els arguments tenen el seu mèrit. El projecte pot ser un actiu realment interessant per al desenvolupament de la comarca. La idoneïtat de la ubicació en particular, dins un parc natural, és més discutible, sobretot si es té en compte que hi ha terrenys adequadament qualificats a Roses mateix. Tot i que no comparteixo la visió alarmista d’algunes veus que denuncien greus impactes ambientals si es du a terme el complex, condemno des d’aquestes línies aquells i aquelles que han desqualificat sense miraments posicionaments conservacionistes de persones que, segurament, tenen una major sensibilitat en relació als valors del paisatge. Reconeixent l’existència de possibles impactes ambientals negatius i diferents posicionaments amb relació a aquests i a la seva gestió, el cas és que en aquesta confrontació els arguments relacionats amb el medi ambient només s’estan utilitzant com l’excusa per adreçar indirectament els autèntics debats: el de la legitimitat del planejament territorial i el de l’equitat social.
El planejament territorial ha estat atacat i desacreditat des del moment en el qual el govern de la Generalitat ha empès la reforma d’una llei aprovada pel Parlament de Catalunya per tal d’autoritzar una excepció a la norma. Una excepció que, tal com diverses al·legacions admeses a tràmit demostren jurídicament, no ha respectat o no respectarà els preceptes de diversos procediments legals. Aquesta reacció matussera reflecteix, transmet i alhora reforça la visió de certs grups segons la qual la normativa ambiental i la planificació del territori són regulacions de segona, que només cal mantenir mentre no facin nosa als interessos econòmics. És una visió errònia i que cap govern responsable hauria de fomentar. I si bo i així es vol defensar, llavors el que caldria és obrir un debat públic amb relació al model de gestió del nostre territori, donar l’opció al conjunt de la ciutadania i als seus representants de manifestar si volem minvar la protecció dels espais naturals protegits o, per contra, ampliar-la i millorar-la. I a veure què passa. Malgrat que hi ha veus que reclamen que la decisió a Montjoi recaigui sobre les institucions locals, és evident que el debat involucra el conjunt de la societat catalana.
Pel que fa a la qüestió de l’equitat social, no sembla forassenyat sospitar que el projecte va tirant endavant perquè al seu darrere hi ha un mediàtic geni dels fogons. El que és demostrable, en tot cas, és que moltes institucions i autoritats públiques han pres part a favor del cuiner en detriment dels partidaris de respectar les lleis de Catalunya. Va quedar il·lustrat en el convit que els promotors privats del projecte van organitzar per recollir adhesions a la seva causa. La presència de càrrecs públics expressant-se a favor de l’amfitrió contrastava amb la seva absència a les activitats de descoberta de l’entorn de Montjoi organitzades per aquells a qui en preocupa la degradació. Potser la qualitat del pica-pica va ser un factor decisiu per explicar aquest tractament desigual, o potser no. Els mètodes dels partidaris d’urbanitzar la cala i els dels favorables a respectar el parc també difereixen en les formes. Mentre que el primer grup fa ostentació de poder mediàtic i de personalitats polítiques i del món de la faràndula a través de la signatura d’un manifest, els organitzadors del segon grup han recollit més de 80.000 signatures a favor de traslladar el projecte a terrenys on sigui legal ubicar-lo.
Per sort, la generalitzada voluntat popular de fer de Catalunya un país millor també s’expressa a través d’un rebuig a pràctiques obscures, poc democràtiques i que privilegien certs interessos i personalitats. La transparència, la rendició de comptes i la igualtat de tracte són reclamacions fonamentals que han d’estar associades a la transició nacional. És encoratjador veure com, també a cala Montjoi, el “català emprenyat” ha deixat pas a una àmplia mobilització reivindicativa d’un sistema més just.
