El dimarts 6 de desembre passat va tenir lloc a la Residència Sacerdotal “Bisbe Sivilla” de Girona un acte de celebració dels 100 anys de mossèn Zeferí Borrat i Sala, fill de Torroella de Montgrí.
A més dels seus familiars, hi assistiren el Bisbe de Girona, la comunitat de sacerdots residents i tres representants de la parròquia de la nostra vila, la seva parenta Rosa Ramió i Juanola, del carrer del Mar (carnisseria Esperança), en Josep Riera i jo.
Mossèn Zeferí va néixer a l’horta d’en Tremolada, a tocar de la Resclosa, en una casona que s’ha salvat de caure però que està tancada, no hi viu ningú. El seu pare, dels masos de Pals, emigrà a l’Argentina, però amb motiu d’una revolució en aquell país, hagué de tornar tan pobre com hi havia anat, cercà feina on va poder i acabà treballant per Pere Coll del Mas Gelabert, i la seva mare també hi feia de minyona. Van tenir tres fills, Zeferí, un germà i una germana.
El seu mestre va veure aviat que tenia molt bona disposició i capacitat per a l’estudi i amb l’ajuda dels rector de Torroella va poder fer els dos primers cursos de seminarista, després quatre anys més al Collell, i la resta com a alumne extern al Seminari. Però esclatà la guerra civil abans que pogués acabar, l’avisaren que la seva vida corria perill i una xarxa dirigida per Sara Jordà, de Figueres, el portà a França. Allí l’ajudaren a passar a Espanya i va voler anar a Pamplona, on hi havia el bisbe de Girona. Treballà al seu costat fins que mobilitzaren la seva lleva i el destinaren a serveis administratius.
Acabada la guerra, mossèn Zeferí completà els estudis eclesiàstics i, després de fer de vicari a les parròquies de Salt i de Figueres, fou nomenat rector de Gualta. El seu germà Martí no va tenir sort i tenia poca salut, vivia a Torroella en una pobra casa del que aleshores se’n deia passeig de les cases noves, actual passeig de Catalunya, a la cantonada del carrer Rampí. Quan va néixer un dels seus tres fills, la seva mare –àvia del nen- que vivia amb el seu fill capellà a Gualta, prengué un germanet d’onze mesos amb ella i, de retruc, amb el mossèn. A Gualta mossèn Zaferí hi passà una bona colla d’anys, s’hi trobava molt bé, però el rector de Torroella, mossèn Garrido, el burxava, era una llàstima que no passés a una parròquia més important. I així va ser, va presentar-se a unes oposicions i va anar de rector a Cadaqués. Hi va ser 28 anys i hi va fer una gran feina.
Tot i els seus 100 anys, mossèn Zeferí té un aspecte físic molt saludable, el cap clar, una memòria admirable, la veu forta i segura. Els assistents a l’acte d’homenatge vam seure al seu voltant en una gran sala. Començaren les paraules de recordatori i els oferiments d’un munt de regals que ell anà agraint. Del personal de la casa i dels residents va rebre quadres, recordatoris, llibres artístics i històrics. Mossèn Zeferí exclamava: “Això és meravellós!, és preciós!, gràcies, gràcies!”. Hi va anar una representació de l’Ajuntament de Girona que li llegí una carta en nom del consistori i de la ciutat, i ell contestà amb un petit discurs farcit de frases de gratitud a l’alcaldessa, a l’ajuntament i als ciutadans gironins. Arribà l’hora dels records, es passà la llista de les poblacions on havia estat vicari o rector, els dies i hores que havia viscut, les 30.000 misses que havia celebrat, les anades en bicicleta a Torroella quan era rector de Gualta, les relacions més o menys amistoses amb Salvador Dalí a Cadaqués… Segons digué, Dalí era home respectuós, generós amb la parròquia, el cridava perquè fos present a segons quines visites, però no faltaren tensions directes o telefòniques…
El nebot afillat des dels onze mesos fins als 25 anys, que ho sap tot d’ell, explicà, entre d’altres anècdotes, que mossèn Zeferí va voler pintar la paret de l’església i Dalí li digué que ja li agradava com estava; ell la feu començar a pintar, Dalí s’enfadà. “No sap amb qui parla, senyor rector? Sóc Salvador Dalí”. “Doncs jo el rector de Cadaqués!”. Una altra: Dalí li mostrà un quadre i preguntà al mossèn què hi veia, i quan va escoltar un reguitzell d’evocacions del capellà, li va dir: “Senyor rector, vostè té més imaginació que jo…”. A totes les anècdotes, mossèn Zeferí contestava irònic: “Coses del meu nebot, no me’n recordo, no me’n recordo…”.
Va ser aleshores que vaig gosar fer-lo parlar públicament de Torroella.
Se’n recorda de la revista EMPORION?
I tant home, i tant, la revista de Torroella, només faltaria! La vaig conèixer i la vaig llegir, i tant, era molt llegida i molt comentada.
I del rector de Torroella mossèn Narcís Camps, què en pot dir?
A ell dec tota la meva formació! Jo era de família molt pobra, el mestre deia que tenia condicions, però a casa no em podien pagar l’estudiar. Aleshores, mossèn Narcís Camps em va agafar i em donà classes diàries durant dos anys fins que vaig tenir edat per anar al Seminari, i vaig ser un bon alumne, hi vaig arribar ben preparat gràcies a aquell home tan bondadós!
Va conèixer també mossèn Viver?
Ja ho crec! Un altre gran home, aquest no era pròpiament capellà de la parròquia sinó de l’Hospital. Era un savi. El vaig tractar molt i li dec una infinitat pel que fa a la meva cultura. Ell tenia molts de llibres i me’ls anava passant i recomanant, llibres d’autors catalans, castellans, francesos, tota la cultura jo l’anava aprenent al costat d’aquell gran home! Torroella tenia, i encara conserva, un bon ambient cultural, i jo, tan jove aleshores, seguia, escoltava i ajudava si podia, la gent d’EMPORION, mossèn Viver, el senyor Blasi, Josep Castells…
Tots els presents a l’homenatge escoltaven atentament aquelles respostes i els torroellencs ens en sentíem ben cofois, tot s’ha de dir. Acabat, es feu el dinar de germanor. També aquí va ser molt ben rebuda la nostra participació, ja que hi portàvem unes excel·lents postres, sortides de la confiteria Batlle, per a una bona quarantena de comensals, i naturalment, el pastís dels 100 anys amb les seves espelmes i les lletres “Felicitats!” de xocolata.
Aprofitant la visita, no ens vam oblidar de dedicar un record a l’estimat Vicenç Fiol, un dels fundadors de la tercera època d’EMPORION, que morí fa poc més d’un any, al jardí de la residència, en un desgraciat accident. També vam fer una llarga xerrada amb el que havia estat popular rector de Torroella, mossèn Josep Quer –Pitu Quer per als més pròxims- el qual ens donà molts de records per a amics i coneguts; està en molt bones condicions físiques i anímiques, si bé pateix una pèrdua de vista severa, que suporta molt bé.
