Arran dels sagnats atemptats del passat novembre a París, considerats com un acte de guerra, el president de la República Francesa, François Hollande, va declarar amb tota rotunditat i fermesa la guerra contra EI, responsable de la massacre.
Certament que la guerra declarada per França serà una guerra asimètrica i poc convencional, que es lliurarà en països i fronts molt diferents i que, al meu entendre, no es pot guanyar amb tancs, avions o grans exèrcits. Aquesta és una guerra contra un enemic ocult, que menysprea el valor suprem de la vida i que pretén atemptar contra alguns dels nostres valors individuals i col·lectius més fonamentals, com poden ser, entre d’altres, les llibertats, les creences i un determinat estil de vida que ens hem donat, propi de la civilització occidental.
Aquesta és una guerra no buscada, difícil, complexa, que no coneix fronteres i que ningú pot afirmar estar-ne exclòs. Els seus perversos efectes, quasi sempre contra la població civil, només es podran neutralitzar amb uns serveis d’intel·ligència de primer nivell molt ben coordinats amb la policia i amb aplicacions de les noves tecnologies, que han de permetre avortar els atacs abans que es produeixin. La informació serà una peça clau; l’altra, ha de ser la col·laboració i la implicació activa de la població musulmana resident a Europa, la immensa majoria gent de pau.
La declaració de guerra del president Hollande, a la qual es van sumar ràpidament altres països del món occidental, portava implícita, a part d’intensificar els atacs aeris a Síria, aconseguir el suport i la implicació militar activa dels països aliats europeus, cosa que en part ja ha aconseguit.
En aquells moments, Espanya, en plena campanya preelectoral, no es va voler comprometre i va reservar la decisió final per al nou parlament i govern que sortirà de les passades eleccions del 20-D. Una vegada constituïts els nous poders i en funció de com es desenvolupin els esdeveniments a Europa els propers dies o mesos, Espanya pot tornar a rebre una demanda de col·laboració militar per part dels seus socis i aliats; aquesta vegada, haurà de prendre una decisió ferma i posicionar-se sobre això.
Personalment, crec que ni el país està en les millors condicions per afrontar aquesta classe de despeses, ni molts ciutadans veurien de bon grat entrar en un nou conflicte armat, sigui quina sigui l’estratègia conjunta dels aliats i sigui quin sigui el nostre paper en aquest afer. Encara ningú ha oblidat la tràgica experiència viscuda amb la massacre d’Atocha a Madrid, resultat de la participació a la inútil guerra de l’Iraq.
Entrar en un nou conflicte armat? No en el meu nom. Molts estem convençuts que una guerra tan destructiva com la que s’està lliurant a Síria no solucionarà absolutament res; l’única cosa que aconseguirà és continuar provocant l’èxode i el sofriment la població. Si repassem alguns dels últims conflictes a la zona, es podrà comprovar que als països on hi han intervingut o combatut potències estrangeres, quan es retiren les tropes, sempre “victorioses”, no ha de passar gaire temps perquè la barbàrie i el caos es torni a instal·lar en aquests països i, si cap, encara de manera més contundent i violenta. No es pot intentar pacificar ni buscar la pau amb la guerra, la violència només engendra violència.
Tan de bo, abans de prendre qualsevol decisió, aquesta vegada hi hagi prou sensibilitat com per escoltar també la veu de la ciutadania, la de la gent normal, la del poble, i es tingui en compte la seva sobirana voluntat.
Ajuda, solidaritat i suport a les víctimes, als refugiats i a les famílies: tot, sense cap reserva o exclusió. Mantenir els llaços de plena col·laboració amb els nostres socis i aliats: tots, llevat d’aquells que impliquin entrar activament en un conflicte armat. En tot cas, s’hauria de buscar i trobar un difícil equilibri que fos satisfactori per a totes les parts.
Per la complexitat d’aquest conflicte i de les parts que hi intervenen, s’ha de reconèixer que és molt difícil i complicat entaular un diàleg i negociacions polítiques o diplomàtiques que condueixin a estabilitzar la zona, a la fi del terrorisme i, finalment, a l’enteniment i la pau. Mentre això no arribi, temo que al nostre món o entorn més immediat es podran produir encara alguns fets que ens tornaran a fer portar dol; malgrat tot, hem de mantenir viu un brot d’esperança, que ens permeti alimentar el convenciment que arribarà el dia en què es canviaran les armes per les paraules i s’imposarà el seny, la justícia i la pau.
Malgrat aquests bons desitjos, reforçats per les entranyables diades de Nadal que estem vivint, el futur sobre aquest tema és totalment imprevisible; en tot cas, si malauradament arriba el moment en què s’ha de prendre alguna decisió de caràcter bel·licista, el dilema i la polèmica estaran servits
