A finals del segle XIX i principis del segle XX es varen començar a produir profunds canvis en les societats occidentals.
L’avenç de la ciència, les tecnologies i el coneixement propiciaven aquests canvis, que aviat es materialitzarien en una transformació social profunda. Apareixien moviments en la cultura i les arts que revolucionaven les actituds i les preocupacions pel futur de l’home i per la recerca d’un nou estil. A Espanya això va venir de la mà de moviments com el de la Generació del 98, un moviment bàsicament ideològic en l’aspecte literari, que va tenir una forta transcendència dins d’un moviment internacional més ampli: el Modernisme, el qual es va deixar sentir fortament a Catalunya com un moviment essencialment estètic, reflex dels corrents renovadors europeus.
A finals del primer decenni del segle XX, a Catalunya va sorgir un nou moviment en contra de les desmesurades tendències del modernisme. Un moviment cultural i literari, basat més en la racionalitat, que va tenir també un fort abast polític, en un moment d’estabilitat i auge de la burgesia catalana que se’n va fer protagonista i directora. Fou el Noucentisme, amb el qual la cultura es tornaria equilibrada i europeista. El 1906 Eugeni d’Ors, en els seus escrits a La Veu de Catalunya, va intentar posar un ideal de sobrietat, raciocini i classicisme. La poesia, representada sobretot per Josep Carner i Guerau de Liost, es va caracteritzar pel seu caràcter mesurat oposat als excessos sentimentals dels poetes modernistes, com Joan Maragall.
Però a més de la cultura, la influència política del Noucentisme va ser transcendental en la societat catalana, ja que anaren molt lligades. Eugeni d’Ors, Josep Carner i Enric Prat de la Riba varen jugar un paper preponderant en els dos aspectes, del qual sorgiria un projecte comú. Un projecte polític estretament lligat entre intel·lectuals i burgesia. El 6 d’abril de 1914 aquest projecte es materialitzaria en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual Prat de la Riba seria el primer president. Una institució administrativa que agrupà les quatre diputacions catalanes i que va suposar el primer òrgan de govern català instituït des del Decret de Nova Planta. Una institució dirigida per un govern influenciat per les idees noucentistes, disposat a actuar amb la voluntat de posar Catalunya i els seus ciutadans en l’àmbit europeu.
Encarat amb democràcia, afany industrialitzador, modernitzador del camp i voluntat d’equilibri territorial, la Mancomunitat catalana va actuar a ciutats i pobles amb infraestructures de carreteres i ports, camins rurals, obres hidràuliques, equipaments culturals i docents (biblioteques i escoles), benèfics i sanitaris.
L’1 d’agost de 1917 va morir Prat de la Riba i el va substituir, en la presidència de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, un arquitecte de prestigi internacional que va fer realitat i va gestionar molts projectes de Prat de la Riba.
Aquest autogovern català va ser l’impulsor de la idea d’una Catalunya amb més autonomia. La influència de les idees noucentistes en la política, en la defensa de la llengua i la cultura, convenceren milers de voluntats en el dret de la pròpia gestió i govern del país i arribaren també a Torroella.
L’any 1911 vingué a Torroella un emblemàtic personatge, el mestre Pere Blasi i Maranges. Va venir per fer-se càrrec de la direcció de les escoles públiques. Era jove, culte i intel·ligent. Portador de les idees innovadores dels noucentistes, venia amb moltes ganes de treballar.
Dos anys després arribà el sacerdot mossèn Francesc Viver i Puig, que s’incorporaria al benefici creat a l’Hospital de la vila. La coincidència dels dos personatges amb molts altres torroellencs seria de gran transcendència per a la transformació cultural de la vila.
Varen fundar l’Ateneu Montgrí, del qual naixeria la revista Emporion.
L’efervescència cultural d’aquell moment va ser notòria i la influència del mestre Pere Blasi deixà un impacte perenne en els seus alumnes i molts altres vilatans. “Els pagesos de Torroella eren cultes”, ens explica Francesc, el nét de Pere Blasi, quan parla del seu avi, i ens hi afegeix el que opinava sobre l’educació: “L’interès d’un poble per a l’educació de la infància dóna el coeficient de la seva civilització.”
En un article publicat a la revista Emporion l’octubre de 1915, Pere Blasi parlava dels torroellencs que havien sabut “oir la veu dels patriotes catalans” que, iniciant un ressorgiment pedagògic a Catalunya, havien volgut fondre l’escola catalana en els motlles d’Europa, preparant-la per a emprendre un treball d’investigació, creador d’un caràcter acomodat a la nostra idiosincràsia.
“Ells”, es refereix als companys pedagogs i altres amics que treballaven per la docència torroellenca, “no saben que no és aïllada la seva obra, ells no desconeixen que sa força exemplar d’una importància inapreciable infiltrarà aquell sublim respecte a l’infant, que és indispensable per aconseguir la perfecció individual de l’aspecte, fi suprem de l’educació. En les tendres ànimes quedarà gravat el record de sa carícia generosa i així, a través del temps, s’estendrà la transcendència del bes suau, enviat per les ànimes delicades a les petites criatures que són nostre goig i nostre esperança”.
Aquest fou el pensament de Pere Blasi. El va deixar escrit a Emporion ara fa cent anys.
El Noucentisme arribà a Torroella amb ell. Portà idees per canviar les persones i fer un nou país. Han passat cent anys. Hi ha hagut guerres, dictadures i prohibicions. El nou país encara no s’ha abastat plenament, però, després de llargues foscors, ha tornat a renéixer l’esperança i aquesta voluntat encara avui és vigent.
