Vaig parlar en un article anterior d’en Pepe de la Fonda, i vaig explicar que el seu pare havia convertit l’antiga casa pairal dels Hospital en la Fonda España, que tenia façana al carrer de Pi i Margall. D’aquell carrer relativament ample, que anava fins al carrer de Sant Agustí, nosaltres en dèiem la Placeta. (Més a ponent, a l’esquerra venien les Escoles i a la dreta el cafè i teatre Coll, parlo dels anys quaranta del segle XX.)
En Pepe González va néixer l’any 1921, va viure, i ara viu, al número 44 del carrer Major, una casa aleshores vella, avui renovada, justament encarada cap al bell mig de la Placeta. La casa de la seva esquerra era l’estanc d’en Lluís Matas i la seva dona Flora, que venien tabac, segells, terrissa i atuells diversos, i posaven vidres per encàrrec; a la dreta de can Pepe, la barberia de ca l’Evaristo, que a més d’afaitar, venia diaris, i era centre d’animades tertúlies. A la part de migdia de la Placeta hi havia la Fonda España; a l’altra banda, on ara hi ha can Gusó, hi havia hagut la fleca d’en Pepe Sala, i més avall can Pòlit; i passat el carrer del doctor Valentí, a migdia teníem el cafè Marsal i a l’altra banda en Trill boter (feia bótes, barrils per entendre’ns), un ofici avui difícil d’imaginar.
Va ser precisament al cafè Marsal, que és on anava la gent d’ordre, que el carrabiner González, que havia vingut de Ciudad Rodrigo (Salamanca) feia molts anys, i havia arrelat a Torroella, va parlar amb l’alcalde Cándido Mundet, i es varen entendre. L’Ajuntament havia de substituir en Salet, el nunci, i el fill del carrabiner feia temps que vivia a casa del pare i no treballava. El càrrec també incloïa fer de macer. Naturalment, era una bona sortida per a en Pepe, que de petit havia anat a l’escola del senyor Ribas, després amb el senyor Teixidor i el senyor Blasi, però la guerra l’havia agafat entre els 15 i els 18 anys, va fer un servei militar llarg, era el temps dels maquis, i en definitiva, als 22 anys vivia a cal pare, sense gaires estudis i sense feina.
En Pepe entra doncs a la nòmina de l’Ajuntament l’any 1943. Ja he dit que el seu càrrec era fer de nunci i de macer, és a dir, havia de llegir els pregons pels carrers i havia de portar la maça ritual de l’Ajuntament els dies de gran festa. La feina també comportava ser guarda de la Casa de la Vila, on havia d’anar a viure. Més endavant el Consistori va decidir traslladar el Jutjat al pis on ell residia, la vigilància va ser encarregada als serenos, i en Pepe va deixar l’edifici consistorial. Treballaven aleshores a l’Ajuntament poques persones; a l’oficina en Graells secretari, en Busquets, en Tauler, en Lloret… Un vigilant, un agutzil, dos serenos… i en Pepe González, que a més de nunci i macer, com que sabia escriure a màquina, també ajudava en els treballs d’oficina.
L’obligació del nunci era de passar pels carrers de la vila i llegir els pregons o bans municipals, la “crida” que en dèiem. Sortia de l’Ajuntament amb la gorra al cap, la corneta a la mà i mig foli de paper on duia escrit el pregó, i anava repassant els carrers de la vila, s’aturava de tant en tant, es posava la corneta als llavis, tararíííí… tararíííííííí… tararííííííííííííííí…, els veïns i les veïnes sortien a escoltar la crida, i ell llegia en veu molt alta, tot tibat, molt seriós: “Se hace saber… que la próxima semana […]” (en castellà, només faltaria). De vegades els vailets el seguíem com mosques per veure l’espectacle, i no l’enteníem de res. Començava a la plaça de la Vila, i anava fent per Fora Portal, carrer de Figueres, carrer del Riu, Porta Nova, passeig Vicenç Bou, Hospital, Primitiu Artigas, passeig Catalunya, Llibertat, Mar… unes passejades que semblava que no s’acabaven mai. I hi havia ben bé unes quinze crides cada mes. (Els noms dels carrers els poso actuals perquè si dic plaza Nacional, General Mola, José Antonio, General Orgaz, Generalísimo Franco, Mártires de la Tradición, etc., no se m’entendrà.)
L’altre càrrec, el de macer, implicava portar a coll la maça cerimonial guarnit amb un uniforme tradicional molt vistós (un vestit de color vermell molt viu, que cobria tot el cos, acabat en falda, amb un roquet o sobrepellís blanc a sobre), i amb aquesta indumentària i equipament, amb banda de músics i pas de processó, acompanyar les autoritats municipals fins a l’església, tornar d’aquesta a l’Ajuntament, i seguir amb respecte els oficis que organitzava mossèn Garrido en moltes ocasions amb motiu de festes religioses o patriòtiques: Dijous Sant, Pasqua, Corpus, 18 de juliol (dia del Glorioso Alzamiento), Sant Genís, Nadal…
Ara l’Ajuntament no va a missa corporativament, no es fan les festes de Dijous Sant, ni Corpus, ni 18 de juliol, i no cal un macer. I com que es pot saber tot en un moment cercant al web municipal, tampoc no cal cap nunci per fer la crida. Ara, als seus 91 anys, en Pepe González camina a poc a poc, serenament, per aquells carrers per on tantes vegades havia passat amb la corneta a la mà o amb la maça a coll. I nosaltres, sort que tenim cercaviles de gegants i nans i dracs i grallers, si no la vida a la vila s’hauria tornat ben avorrida!
Però a la gent gran encara potser ens agradaria alguna vegada, ni que fos un cop l’any, veure el nunci que arriba voltat de vailets, aturar-se solemnement, mirar a banda i banda, posar-se la corneta a la boca, fer aquell tararíííí… tararíííííííí… tararííííííííííííííí… tan conegut, veïns i veïnes sortint a la porta a escoltar, i el nunci, tot tibat, conscient de la seva importància, començar a llegir amb veu ben clara i ben forta: “Es fa saber… que la setmana entrant […].”
