Faig caminades constants, gairebé forassenyades, pels camins del Baix Ter. Han esdevingut com una “interminable i gloriosa vetllada estival de la meva existència”, segons l’expressió de Frédéric Gros en el seu llibre Caminar. Una filosofia.
Els itineraris són variats i, si un és atractiu, l’altre encara ho és més: Pals; Ullà-Bellcaire-Albons-Tor-la Tallada; l’Escala; Gualta-Fontanilles-Palau-sator-Peratallada; Llabià-Serra-St. Iscle-Fonolleres; l’Estartit; marges del riu Ter; Fontclara-Sant Feliu-Sant Julià de Boada; la Bisbal vorejant el Daró; Ullastret, i un llarg etcètera amb diferents combinacions.
M’atrau especialment el camí de Verges, amb possibilitat de perllongar-lo fins a Jafre i més encara. La caminada sempre és per tranquils camins rurals, un itinerari magnífic per contemplar camps esplèndids i meravellar-me davant el sorprenent procés estacional dels sembrats i dels fruiterars. El camí de la Resclosa és el pròleg introductori amb vistes al Ter i a horts cuidats per gent que sap què té entre mans. Quan s’establirà un premi per reconèixer aquests genials hortolans? Més endavant, trobo els pomerars ben cuidats d’en Garcia, d’en Gusó, d’en Bagudà i altres.
El pla de Canet, una delícia per a la vista, conserva encara els refugis i les restes d’edificacions del camp d’aviació actiu durant la guerra del 1936-39. El conjunt de Canet, amb la seva barrija-barreja d’edificacions a l’entorn d’una església d’aspecte matusser, recorda la pervivència del nostre patrimoni. El mas Badia, ara centre de recerca agrari, és el símbol dels canvis que experimenta el camp. Constitueix el suport a agricultors vocacionals que saben que exerceixen una de les professions més boniques del món, malgrat el tracte vexatori que reben com a conseqüència d’interessos econòmics espuris.
Arribo a Verges quan fa estona que el campanar em guia el camí. Passo davant els casals on van néixer el pare de l’escriptora Caterina Albert i el polític i mecenes Cambó. Un cop a la plaça de Verges, aquest magnífic escenari de la representació anual de la Passió, m’assec sota les voltes, gaudeixo del descans i de la calma i degusto un bon cafè. El camí de retorn varia la perspectiva i, si l’endemà mateix repeteixo l’itinerari, res no és igual perquè no hi ha dos dies idèntics: l’atmosfera, el treball dels pagesos, les circumstàncies personals… tot afavoreix percebre noves olors, descobrir matisos de verds, admirar arbres que havien passat desapercebuts o escoltar sons inèdits. No obstant això, la caminada té el seu atractiu principal en el silenci. L’antropòleg David Le Breton, en l’Elogi del caminar, opina: “El silenci és per a l’home com una poda que el posa de nou en forma i neteja de males herbes el terreny en el qual es debat.” Només el silenci ens permet escoltar el món.
