Els nostres lectors saben que Emporion és una revista digital torroellenca d’àmbit i mitjans limitats, però d’esperit ampli, obert a tothom i a totes les formes de pensar. Va néixer l’any 1915, en format paper, investida d’un ideari que els actuals continuadors hem volgut mantenir i que definim com a “dialogant, amb desig de donar acollida a idees i perspectives diverses; respectuosa amb el pensament i les creences de tothom que respecti les dels altres; tolerant, amb rebuig només de la intolerància”. Des de l’any 2006 hem mantingut aquest esperit sense defallença, amb l’esperança que el món que ens envoltava, almenys el més proper, participava dels mateixos ideals o els respectava.
Tanmateix, els darrers mesos hem viscut un seguit de fets que sempre havíem tingut com a propis de temps superats. Hem vist càrregues policials que, setmanes després, han estat negades per personatges de primer nivell polític; hem vist com rebien condecoracions els qui havien carregat contra població pacífica, mentre els apallissats havien de donar explicacions i se sentien acusats; hem vist com els qui recomanaven pau i serenitat eren empresonats preventivament acusats de rebel·lió; hem sentit mal interpretar, en una confusió desconcertant de conceptes, les accions valentes per accions violentes; la postveritat s’ha imposat quan al poder li ha convingut.
Però és que, a més, els darrers dies de febrer, hem viscut, amb aprensió, uns fets que fan témer que s’està posant en perill un dret que consideràvem ben consolidat: el de la llibertat d’expressió. Un raper mallorquí ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. L’obra d’un artista exposada a la fira d’art contemporani de Madrid ha estat retirada perquè hi figuraven presoners polítics, entre ells Junqueras i els dos Jordis. Una jutgessa ha decretat el segrest d’un llibre sobre tràfic de drogues perquè afectava un exalcalde del PP. La qüestió no és si agraden o no les lletres de les cançons del raper o l’oportunitat de l’obra exposada o escrita, sempre es pot recórrer als tribunals si es consideren ofensives, la qüestió és fins a quin punt les persones estan emparades pel dret a la llibertat d’expressió.
El que acabaria sent dramàtic és que la gent s’anés empassant la censura i el càstig a la lletra d’una cançó com un fet més o menys normal, oblidant que està renunciant a un dret fonamental. O, encara pitjor, que els censors s’estalviessin la feina, perquè els autors caiguessin en la temptació d’evitar-se disgustos i s’apliquessin directament ells mateixos l’autocensura. Coneixem el cas d’un autor independentista aferrissat que, aquests darrers temps, per por, ha renunciat a expressar per escrit allò que pensa.
Les reaccions a aquests rampells estan tenint efectes contraris als esperats pels censors. Pel que se sap fins ara, el llibre “Fariña” s’ha convertit en un best-seller; l’obra de Santiago Sierra ha estat adquirida i s’exposarà a tot Espanya, començant per Lleida, atès el que va passar amb les obres de Sixena; la xarxa s’ha omplert de mostres de suport al raper Josep Valtonyc, amb propostes de rapejar les seves cançons, per part de Gossos, Hasél, KASE.O, Txarango, Elèctrica Dharma… Afortunadament, no serà fàcil fer callar l’art, del rang que sigui, de la qualitat que sigui.
També l’any 1923, en proclamar-se la Dictadura de Primo de Rivera, es va fer callar Emporion, no la van deixar publicar. Al cap d’un temps, els seus autors creaven el Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, van pensar que així podrien expressar-se, ni que fos només una vegada a l’any. Fins que, ja en temps de la República, Emporion es va poder publicar de nou. El mestre Blasi deia al primer número de la segona època: “el periòdic, emmetzinat per bafs d’opressió, reviu en alçar-se l’oreig de la llibertat republicana”. Un dia la dictadura va caure.
