Una societat no pot ser plenament democràtica si no existeix el periodisme d’investigació.

El dimecres 27 de gener, a l’Aula  Magna de la Universitat de Barcelona, es va presentar el llibre Xavier Vinader i Sánchez, periodisme i compromís, escrit per Jaume Busqué i Barceló i amb pròleg del director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), Antoni Segura i Mas.

Van intervenir en l’acte de presentació el rector de la UB Didac Ramírez, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manel Treserras, el periodista Xavier Vinader i el director del CEHI Antoni Segura.

Jaume Busqué i Barceló és un sabadellenc llicenciat en geografia i tècnic de la Generalitat. Actualment resideix a Barcelona i des de fa més de vint anys quasi cada cap de setmana ve a Torroella de Montgrí on té la seva segona residència. És l’autor del llibre XAVIER VINADER, periodisme i compromís. Amb tota cordialitat ha acceptat de parlar-nos d’aquest llibre i de la seva amistat amb el periodista Xavier Vinader

Perquè aquest llibre?

És un encàrrec del Centre d’Estudis  Històrics Internacionals, un organisme de la UB. Deixa’m que t’expliqui els antecedents d’aquest encàrrec. Un dia tornàvem amb en Xavier Vinader de Reus, veníem de veure un recull de fotografies de diferents autors sobre el final del franquisme i els primers anys de la transició; per l’autopista de tornada cap a Barcelona em va comentar que volia donar el seu fons documental a un organisme oficial i no sabia massa bé quin era el més adequat. Al cap d’uns dies en vaig parlar amb un bon amic, el notari Mario Romeo, que em va dir que el lloc més indicat seria el CEHI, que es troba al pavelló de la República. El seu director s’ho va prendre amb gran interès i van rebre amb gran satisfacció aquest fons documental. Al cap de pocs dies, en Xavier Vinader rebia la Medalla de Sant Jordi. Això fou motiu perquè el rector de la UB em fes l’encàrrec que aquell fons es convertís en un llibre. Ara aquest llibre és una realitat i és una petita aproximació al que és el fons documental d’en Xavier Vinader.

Qui era i qui és en Xavier Vinader periodista?

Xavier Vinader És un periodista que a finals del anys seixanta comença a exercir com a tal; fa un periodisme de compromís que en aquells anys difícils de finals de la dictadura i començaments de la transició denúncia els abusos del poder. El poder local a Sabadell, els abusos a escala estatal, denuncia l’extrema dreta, les organitzacions feixistes, i així tota la seva vida es va convertint en un treball d’investigació en el món de l’espionatge, el contraespionatge, xarxes de crim organitzat. Com deia Vàzquez Montalbán, “En Xavier sempre arribava al lloc dels fets abans que el cotxe patrulla”.

I en Vinader persona?

És un personatge entranyable amb el qual és molt fàcil establir relacions d’amistat. Excel·lent persona, intel·ligent, discreta. Un personatge del qual t’enamores. A més a  més, els amics d’en Xavier Vinader al final acaben fent-se amics entre ells.

Un home com ell, amb dificultats físiques, ha arriscat molt al fer aquesta feina. Aquestes dificultats físiques li han suposat un inconvenient o un avantatge?

Jo diria que un inconvenient important, però això, encara que amb dificultats, no li ha impedit viatjar d’un costat a l’altre del món per entrevistar-se amb un capo de la màfia argentina o siciliana o napolitana, amb el màxim dirigent de la guerrilla Tamil o amb qui va fer l’atemptat al general Franco als anys seixanta. Per tant, sí que és una dificultat. Però també, potser, aquesta dificultat ha fet que persones, clarament enemigues, que potser li haurien pogut fer mal, mai li hagin comportat cap situació de violència. Tot i que va patir un atemptat de l’extrema dreta al seu domicili de Sabadell i un altre uns anys més tard al seu domicili de Barcelona.

Quins són els seus treballs d’investigació que han tingut una transcendència més forta?

En Vinader ha publicat centenars de reportatges, entrevistes, articles d’opinió… En el llibre en publiquem uns quants. Segurament són els que hem considerat més importants: una entrevista que va fer a Blas Piñar, dirigent de Fuerza Nueva a l’inici dels setanta; treballs sobre el cop d’estat democràtic a Portugal; és important l’entrevista que va fer a Gregorio López Raimundo, dirigent del PSUC, en aquell moment encara en la clandestinitat, i són importants les entrevistes que va fer a l’advocat d’en Salvador Puig Antich, Oriol Arau, i al funcionari de presons Jesús Idurre que va tenir a càrrec seu a Puig Antich durant els pocs mesos que va estar reclòs a la Model, abans de ser executat.

Són especialment importants les tres entrevistes que va fer al policia Francisco Ros Frutos, un agent de la policia armada destinat al País Basc que se n’adonà que membres de la policia i l’extrema dreta actuaven contra el món nacionalista basc, contra militants d’ETA, és a dir practicaven el que se’n diu “terrorisme d’estat”, abans que aparegués el GAL. Poc després ETA va cometre dos atemptats i matà dues persones, una de les quals apareixia amb noms i cognoms a l’entrevista d’en Vinader. Per això fou acusat d’inducció a l’assassinat i condemnat a set anys de presó. Vinader va fugir a l’estranger i tornà amb la pujada al govern dels socialistes. Al cap de pocs mesos el govern de Felipe González  li concedí un indult total i sortí de la presó.

Un tema d’actualitat, ara que se’n ha fet una pel·lícula, és la relació d’en Vinader amb en Joan Pujol “Garbo”, el famós espia català. Quina relació hi ha entre en Vinader i en Joan Pujol?

Immediatament després de sortir de la presó de Carabanchel i ser el primer exiliat i pres de la democràcia, es posa en contacte amb en Joan Pujol, un espia doble català que va servir els alemanys i els aliats i que després de la guerra s’havia donat per mort. Vinader  aconsegueix contactar-hi i fer-li una sèrie d’entrevistes publicades a la revista Interviu l’any 1984.

Però com el localitza, en Joan Pujol?

Doncs, no ho sé. Un dia li farem explicar.

Quan vas fer la presentació del llibre a l’Aula Magna de la Universitat, vas donar agraïments i vas citar moltes poblacions, entre elles Torroella. Quina intervenció ha tingut aquesta vila amb aquest treball?

Jo vaig donar agraïments a bons amics de Barcelona, Sabadell, Madrid, Pamplona i de Torroella de Montgrí. Quan després de citar aquestes ciutats importants de la geografia catalana i espanyola vaig citar Torroella de Montgrí més d’un dels assistents va aixecar el cap i es degué preguntar “per què Torroella de Montgrí?”. Doncs, mira, Torroella ha estat l’escenari de grans estones d’escriure, llegir, prendre apunts a casa meva aquí a Torroella, però sobretot haig de citar la col·laboració de les dues bibliotecàries de la Biblioteca Pere Blasi i també d’en Josep Bosch Andreu que m’ha ajudat a resoldre els misteris de la informàtica.

Perquè des de Torroella hem de llegir aquest llibre?

Aquest llibre s’ha de llegir des de Torroella o des de qualsevol part del món perquè ens dóna a conèixer les històries de periodistes com Vinader i tants i tants periodistes que han adoptat un compromís de vida més enllà del que era la seva estricta obligació professional.

El Vinader actual continua treballant? Està motivat, o pel contrari, està desencisat de la situació actual d’aquest país?

En Xavier no està desencisat. Està totalment motivat. Publica setmanalment un article a la revista El Temps, dóna classes a la Universitat Ramon Llull, a l’Escola de Policia de Catalunya, dóna conferències, escriu. Sí que està crític amb certs comportaments de la premsa en l’actualitat. Amb la manca de compromís avui dels diaris. Però ell continua treballant amb el mateix estil, com sempre ha fet.

Com t’ha marcat a tu, Jaume, el coneixement tant profund d’en Xavier Vinader?

A mi m’ha marcat… M’ha portat a fer-me moltes preguntes sobre la professió, sobre el compromís. M’ha marcat perquè he conegut la seva vida amb profunditat. He conegut a molta gent que m’ha explicat coses sobre en Xavier i el fet que aquestes persones, a les quals he demanat parlar sobre en Xavier, advocats, metges, jutges, policies o ex-policies, militars, tots, tots sense excepció m’han dit: “encantat d’explicar-li el que convingui”. Després, jo m’ho he passat molt bé. He sigut autènticament feliç fent aquest treball que m’ha portat uns dos anys de feina.

* Vinader fou un dels descobridors de GARBO, i li va fer una llarga entrevista publicada en varis números de la revista Interviu, l’any 1984.