El pintor Piet Mondrian, nascut en el si d’una família protestant ( Amersfoort, Utrecht 1872 – Nova York 1944 ), viu de jove en un entorn de rígida educació. A l’inici de la seva formació, rep ensenyaments de dibuix de la mà del seu pare Pieter Cornelis (1839-1921) i ensenyaments de pintura del seu oncle Frits Mondriaan (1853-1932) i de Jan Braet von Überfeldt, (1)
Mondrian assisteix a la Rijksakademie d’Amsterdam i s’inscriu a finals del segle XIX al corrent de l’Escola de La Haia (escola amb influències de la pintura francesa; primer de l’escola de Barbizon i més tard, de l’ impressionisme). La primera etapa de la seva pintura es mou entre el postimpressionisme i un deix de simbolisme, per influència de Jan Toorop. Amb tot, els seus primers paisatges ja presenten unes característiques pròpies, que el portaran progressivament cap a l’art no figuratiu.
Ell mateix, quan parla de la seva visió paisatgística en l’assaig, “Toward the True Vision of Reality” (Mondrian,1941), ens explica: “He preferit pintar paisatge i cases vistos en gris, ennuvolats o amb una molt forta lluminositat, quan la densitat de l’atmosfera enfosqueix els detalls i accentua el contorn general dels objectes” (1). Aquests paisatges idealitzen en certa manera la natura, en ells ja hi trobem una tendència a la simplificació i a la utilització de determinats colors, així com una preferència per pintar a contrallum o al capvespre (Fig.1),
L’any 1911 viatja a París per primera vegada, on entra en contacte amb el cubisme de Braque, Picasso i Juan Gris, així com també amb la resta d’avantguardes, entre les quals caldria destacar els pintors fauvistes i els corrents del “futurisme” de Marinetti, del “suprematisme” de Malevich o del “constructivisme” de Tatlin. El 1914, Mondrian, de manera lenta i meditada, ja ha modificat definitivament la seva pintura (Fig.2). El seu pensament es plasma d’una manera plena quan inicia l’amistat amb un altre pintor, crític i poeta holandès Theo van Doesburg . Entre tots dos creen la revista De Stijl (L’Estil). El primer número de la revista editada a Leiden surt l’any 1917. Posteriorment van Doesburg visita la Bauhaus el 1921, on imparteix cursos en paral·lel i amb un gran èxit entre els estudiants.
El 1919 Mondrian torna a Paris i allí publica “Le Neo-plasticisme, principe general de l’équivalence plastique” (Mondrian 1920) . El seu pensament busca l’harmonia, més enllà de la forma, prescindint de l’objecte. En aquesta abstracció s’hi troba la nova realitat, la que ell investiga amb els eixos vertical i horitzontal; la primacia de l´angle recte (2). Per altra banda, pel que fa referència al cubisme, es dona el fet curiós que els seus inicials creadors, Braque o Picasso, no en varen ser uns fidels propagadors. Per contra, pintors de més edat -Mondrian amb quaranta anys el 1912 (Fig.3) i Kandinsky amb quaranta-sis-, van continuar treballant posteriorment en aquesta línia (2).
Mondrian va elaborar un pensament i una filosofia propis, però que bevia de tots el corrents sorgits el primer terç dels segle XX. El 1930 s’uneix al grup “Cercle et carré” amb Michel Seuphor, Jean Arp, von Doesburg i Torres Garcia, i el 1931 ho fa al grup ”Abstraction-Creation” (2) (Fig.4). El seu neoplasticisme, oposat al surrealisme, marcarà la directriu d’algunes de les principals tendències artístiques de la primera meitat del segle XX.
En la trajectòria intel·lectual i espiritual de Mondrian, és important assenyalar la seva afinitat amb la Societat Teosòfica i l’amistat amb una de les seves fundadores, la ucraïnesa Helena Petrovna Blavatsky, els ensenyaments de la qual tant influïren en la seva vida (3).
Es indubtable que tot aquest pòsit filosòfic conformà bona part del seu pensament humanista i de la praxis pictòrica. En la simplificació, en els angles rectes, la quadrícula i els colors bàsics (vermell, groc i blau ) hi ha un alè de profunditat i de descoberta d’un nou espai. Així s’expressa el pintor en l’opuscle del Neoplasticisme; “Els plànols acolorits tant per la posició i la dimensió com per la valoració del color, sols expressen gràficament relacions i no formes”. Volia anar més enllà de les formes, dels objectes i expressar plàsticament “les relacions”. Tal com diu Gombrich en la seva Història de l’Art: Mondrian, com Klee i Kandinsky, tenia quelcom de místic i desitjava que el seu art clar i disciplinat revelés d’alguna manera les lleis objectives de la naturalesa (4).
Potser això explicaria aquesta llarga i complexa evolució artística, per acabar amb una pintura tan simple i elemental, però a la vegada tan elaborada.
Josep Pericot Barcelona, 7 de novembre de 2022
Bibliografia:
- Marjan van Eteren, The Mondrian Mistery pp..3-17, Stedelijk Museum Alkmaar, 2019.
- Michel Seuphor, La Pintura Abstracta, “Primera Parte: Antes de 1915” pp.12-57, i “Segunda Parte: de 1915 a 1940”, pp. 64-68 i pp. 88-100, Ed. Vergara, Barcelona,1962.
- Marjan van Eteren, The Mondrian Mistery, “Girl’s Head” p.33, Stedelijk Museum, 2019.
- E.H.Gombrich, La Historia del Arte, “Arte Experimental, Primera mitad del siglo XX”, p.582, Phaidon 2009.
