Els primers segles del perill (segles IX–XVI)
Quan es parla de pirates a l’Empordà, molts pensen en veles negres, mocadors al cap i una mica de teatre, com si fos una escena de Hollywood o una tarda a la Fira dels pirates de l’Estartit. La realitat era menys pintoresca i bastant més incòmoda.
Aquesta comarca és un prodigi singular, una plana vora mar, amb una xarxa de recs que ja funcionava molt abans que arribessin els enginyers moderns. Als segles XIV i XV, la gent entesa la considerava una de les zones més riques del Principat. I la riquesa sempre té un inconvenient: que es veu de lluny. I quan brilla, sempre hi ha algú que hi clava els ulls.
El golf de Lleó funcionava com un embut natural, i l’orografia d’aquest tros de costa, amb els seus replecs, les seves cales fondes i la tramuntana bufant fort del nord, era un lloc geogràfic formidable. El vent empenyia i el corrent arrossegava. Quan un país oferia lloc on refugiar-se i riquesa per robar —fos blat, fossin béns o, en temps d’esclavisme, persones—, la pirateria no era una possibilitat, era una conseqüència inevitable del paisatge.
Abans d’endinsar-nos en els fets de sang, però, no ens emboliquem. La documentació medieval estableix una distinció més administrativa que no pas moral: pirata és el que ve de fora, el bandoler sense escrúpols que va per lliure; corsari és el que es cria aquí mateix, i sovint se’l justifica amb una benevolència sospitosa. El corsari, no ens enganyem, no deixava de ser un pirata amb un paper signat —la patent de cors— que l’obligava a lliurar una part del botí al poder de torn. El corsarisme era la pirateria legalitzada, una manera com una altra que tenia l’Estat de posar la mà al calaix mitjançant el famós quint reial.
Les primeres ràtzies
El perill no era nou. Ja al segle X hi va haver ràtzies andalusines que feien feredat. Els historiadors han pogut reconstruir amb precisió l’atac d’una flota califal de Còrdova l’any 935. Va assolar Empúries (o ’nyš, com en deien ells), un lloc que ja era cobejat per les seves drassanes. Aquesta flota, abans de girar cua cap al sud, va trobar refugi en un port natural, que els cronistes musulmans anomenen Qâlat Marwân. Hi esperaven vint-i-cinc naus, i quinze més de lleugeres hi feien d’escolta. Aquest Qâlat Marwân, segons diuen els cronistes, era el que avui coneixem com a Palamós: un paratge arrecerat per una escullera natural que semblava feta expressament per amagar-s’hi, molt abans que ningú pensés a fer-hi un castell o un port reial.
Els dominis del comtat, pròspers i exposats, eren un imant. L’any 1178, un escamot de pirates mallorquins va tenir la pensada de remuntar el riu i saquejar el monestir de Santa Maria d’Ullà. Van matar monjos, en van fer presoners i van cremar el recinte amb una fúria considerable. L’episodi ens recorda una veritat incòmoda: el riu Ter, que avui veiem mandrós entre els camps, era una via oberta per entrar fins a l’interior.
L’època daurada dels comtes corsaris
A mesura que els comtats catalans guanyaven pes, el d’Empúries es consolidava com el segon en importància. I si una cosa definia els comtes empordanesos era la seva tendència a anar a la seva, la pirateria no només era tolerada; era política d’Estat. Ja al segle IX, el comte Ermengol feia sentir la seva empenta. Les fonts expliquen que, aprofitant el retorn d’una expedició musulmana que venia de saquejar Còrsega, l’estol empordanès li va parar una emboscada: una operació de pillatge sobre el pillatge, que devia tenir més d’audàcia financera que no pas de croada religiosa.
Després, quan els normands van destruir l’antiga Empúries l’any 859, la capital es va traslladar a Castelló d’Empúries. La ciutat es va fortificar aprofitant un antic llac navegable, avui dessecat, que comunicava amb el golf de Roses. Allò era un negoci rodó, permetia defensar-se, però també permetia sortir a caçar i tornar a casa amb el botí sense que ningú et demanés explicacions. Aquest esperit indòmit va cristal·litzar en figures com Hug Ponç IV, un personatge díscol que ignorava olímpicament els tractats de pau de la Corona. Mentre el rei signava treves, ell atacava impunement naus venecianes o marroquines, convertint Castelló en un mercat d’esclaus d’una activitat important. Aquesta manera de fer la punyeta al rei, aquesta voluntat de senyor feudal que no vol retre comptes, es va mantenir viva fins ben entrat el segle XV.
Pirates de llinatge i el negoci del blat
A la baixa edat mitjana, la frontera marítima era una mena de camp de batalla flotant. Quan no eren els comtes, eren els rivals comercials: genovesos i pisans, gent de mar i de negocis que, quan no es barallaven entre ells, dirigien la seva animadversió contra nosaltres.
Però el perill, ai, las! també venia de dins, també parlava català. Alguns nobles nostrats, amb llicència o sense, van veure que el segrest era més rendible que la collita. El cas de Jaume de Vilaragut —que alguns estudiosos proposen com a possible inspirador de Tirant lo Blanc— és paradigmàtic. Ell i els seus socis, els germans Requesens, formaven un estol que operava «en conserva», és a dir, plegats per assegurar el tret. Segrestaven homes i assaltaven embarcacions, i la seva activitat corsària afectava de ple el comerç de queviures i altres mercaderies al Mediterrani.
El blat era vida, i el blat viatjava per mar. Quan aquests nobles interceptaven les naus carregades de gra que anaven de Tortosa a Barcelona, el preu del pa es disparava i la ciutat es posava nerviosa. El 1440, Vilaragut va tenir la galta de presentar-se davant les muralles de Barcelona, però els consellers, tips de la seva insolència, li van barrar el pas. La pirateria, al segle XV, ja no era només una ombra morisca que venia de lluny. Era un negoci endèmic, un càncer intern arrelat en dinasties i interessos, capaç de propiciar episodis tan tristos com l’atac de Joan Torrelles a les masies de l’entorn de Torroella de Montgrí cap al 1450.
Aquest era el panorama: un mar que, lluny de ser una frontera segura, era la carretera per on viatjaven els conflictes, fos sota l’escut d’un comte empordanès, la bandera d’un rei català o la ràtzia d’un califa llunyà. I la lliçó, com passa sovint arreu, és que poca cosa canvia: sempre el negoci i sempre algú que es creu per sobre de les lleis.
La gran por del sud (segles XVI–XVII)
Barba-roja, les Medes i la fortificació de la plana
Aquesta franja de costa, amb els seus ports menuts, els turons que l’emparen i la plana que s’estén, fèrtil i confiada, cap al Ter, era un espai tan ric com exposat. La Mediterrània d’aquell temps no era la mar amable que coneixem avui. Era un vast i permanent camp de batalla entre la Creu i la Mitja Lluna, un mar tens on els interessos catalans i els de l’Imperi Otomà de Solimà el Magnífic (1520–1566) xocaven amb violència. Aquestes lluites, per més llunyanes que semblessin als mapes, aquí es vivien amb l’ai al cor, percebudes no com a geopolítica, sinó com un soroll de rems que s’acostava inexorablement.
L’escàndol de la cristiandat
El pitjor, però, va arribar quan la política va fer uns companys de llit ben estranys. Entre 1542 i 1544, es va produir un fet que va escandalitzar la bona gent d’Europa: Francesc I de França, el rei que s’anomenava «Cristianíssim», va pactar amb l’Imperi Otomà per debilitar el poder de l’emperador Carles. Aquest acord va tenir un efecte devastador per a nosaltres, els ports de la Provença, just al costat de les nostres costes, es van obrir de bat a bat als vaixells turcs.
Això va situar l’enemic a tocar de casa. Els corsaris barbarescos, molts d’ells operant des de la base d’Alger, van trobar aleshores una via lliure, un pas franc sense traves, per castigar Catalunya. Els atacs es van encadenar amb una freqüència gairebé tràgica durant tot el segle.
Va ser aleshores quan la gent de mar va aprendre a distingir entre dos tipus de mals, com qui distingeix la pesta del còlera. D’una banda, hi havia el «cors latifundista», protagonitzat per grans estols de galeres: era un fenomen escadusser, sí, però quan arribava, les conseqüències eren terribles. De l’altra, hi havia el «cors minifundista», fet de barques ràpides i de poc calat, més sovintejat, d’efectes menors, però constant, com una gota malaia que mantenia la gent en un estat de nervis permanent.
La ràtzia de 1543
La ràtzia del 1543 és el cas més clar que ens ha quedat, que els historiadors anomenen, amb certa fredor acadèmica, la «ràtzia turca». Els dies 5, 6 i 7 d’octubre del 1543, un estol formidable de vint-i-tres galeres turques, comandades pel mític Barba-roja, va assolar la costa. Van atacar Cadaqués, van colpejar Roses i es van acarnissar, de manera particularment sagnant, amb Palamós.
Les cròniques parlen d’una catàstrofe bíblica: esglésies cremades, pobles deserts i el silenci espès que deixa la mort. La resposta oficial va ser, com sol passar, lenta i feixuga. A Girona es va mobilitzar la milícia urbana —una força considerable de 1.050 homes, armats amb 450 piques i 350 arcabussos—, però quan els reforços van arribar a la costa, els turcs ja havien fet la feina i només hi van trobar fum.
Gràcies a l’acte del notari Antic Brugarol de Palafrugell —un document que el senyor Pella i Forgas menciona—, coneixem la crueltat detallada d’aquell desembarcament a Palamós. Els atacants van prendre la vila i la van convertir en una foguera. El relat dels morts posa els pèls de punta, el sagristà de Palafrugell, mossèn Joan Andreu, va ser trobat «molt cruelment mort», decapitat i mutilat, com un avís per a navegants.
I la febre no es va aturar aquí. La pressió era constant. L’any 1597, per exemple, el terror va trucar a la porta d’una masia de Begur on la tragèdia va ser total, una família sencera de dotze persones va ser raptada. Entre la gran ràtzia i el petit segrest, l’Empordà va haver d’aprendre a viure amb l’alarma posada.
Les Medes: el niu i la fortalesa frustrada
La geografia, que sovint és indiferent als drames de les persones, va dotar la plana del Montgrí d’un espai perfecte per a la pirateria, les illes Medes. Aquests illots, avui parc natural, van esdevenir aleshores un refugi per a les embarcacions petites dels barbarescos. Des d’allà, amagats rere la roca, controlaven les rutes de pesca i podien colpejar ràpidament objectius humils o, si el vent era propici, endinsar-se pel riu Ter endins.
La crònica popular diu que quan la gent veia fum o moviment a les Medes, les campanes tocaven a sometent i les famílies corrien a tancar-se als masos. I no és pas que no s’hagués intentat posar-hi remei.
De fet, la història de la fortificació de les Medes és la història d’una frustració, un monument a la ineficàcia. Ja a la baixa edat mitjana, es van concedir les illes a l’orde de l’Hospital perquè hi bastissin un monestir i una torre. La primera pedra es va posar solemnement el 10 d’octubre del 1413. Es va autoritzar la recaptació d’almoines, es van fer plànols… i res.
El balanç de l’empresa va ser un desastre administratiu. El síndic de Torroella de Montgrí, a les Corts del 1542, es va queixar amargament: s’havien recollit més de dos mil ducats de València —una fortuna— i a les illes no s’hi veia ni frare ni soldat; només gavines i pedres. Així, abandonades per la desídia pròpia, les Medes van ser un regal per a l’enemic, ocupades el 1442 per genovesos, utilitzades constantment pels barbarescos i atacades de nou el 1597. Un niu de vespes davant la porta de casa.
Fonts i Bibliografia
- Bramon, Dolors; Lluch, Rosa. «Una algarada andalusina a la Costa Brava l’any 935». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLVII (2006). (Informació sobre Qâlat Marwân/Palamós).
- Bramon, Dolors; Lluch, Rosa. «Acerca de la navegación medieval por el curso bajo y medio del Ter…». Anaquel de Estudios Árabes, 11 (2000). (La navegabilitat del Ter).
- Ibn Hayyân. al-Muqtabis V. Edició de P. Chalmeta et al. Madrid: IHAC, 1979. (Font primària de l’atac del 935).
- Unali, Anna. Mariners, pirates i corsaris catalans a l’època medieval. Barcelona: La Magrana, 1983.
- Arxiu Històric de Barcelona. Llibres del Consolat de Mar (segle XV) i Rúbriques de Bruniquer. (Per al context de Jaume de Vilaragut i el blat).
