Tinc un amic, Miquel Coll d’Alemany, enginyer industrial, defensor decidit del medi natural des de sempre. A la seva vida i al seu treball no hi ha faltat mai la perspectiva ecologista. Encara fa poc el vaig sentir com educadament corregia una persona de força nivell que deia:
Cal que ens esforcem per evitar la destrucció del planeta.
El meu amic va matisar:
Sí, cal que respectem el planeta, però el problema no és del planeta sinó nostre. La Terra es va adaptant a les circumstàncies amb total indiferència i sap evitar la destrucció amb reaccions d’autodefensa. Nosaltres no destruirem la Terra; en tot cas, la canviarem i la farem inhabitable per a la humanitat.
La crisi financera i econòmica ha proporcionat al meu amic nous motius de reflexió que comparteixo i resumeixo.
La crisi actual és molt diferent de la del 1929 i els seus remeis també ho han de ser.
D’una banda, les mesures de seguretat social introduïdes després del 1929 a la legislació de molts països atenuen l’impacte sobre els més desemparats (aturats, vells, malalts, discapacitats). Però, d’altra banda, tant la demografia com la natura han experimentat canvis espectaculars, dramàtics.
Els recursos naturals disponibles l’any 1929, encara frescos i potents en gran manera, ara estan sotmesos a pressions gairebé insostenibles per una humanitat que les últimes dècades ha espremut el món en proporcions malaltisses.
Actualment som per a la Terra una mena de càncer del qual ella s’ha de defensar, i així, lentament, el món es va desequilibrant i es va fent insostenible i inestable per a la humanitat.
Tot plegat ha influït i molt en el desencadenament de la crisi actual, però sobretot és essencial comptar-hi per encarar el futur. Fracassarà tot programa dissenyat sense tenir gaire present aquest aspecte de la qüestió.
Fins aquí les formulacions del meu amic davant la crisi. Jo només hi afegiré dues anotacions.
Primera: per desagradable que ho pugueu trobar, proposo que penseu un moment en un gat mort a la carretera, que comença a ser menjat pels cucs. A mesura que van trobant aliment, els cucs es reprodueixen a gran velocitat, fins que la carn s’acaba i només queden ossos. Llavors, tots desapareixen.
Segona: també us proposo que penseu un moment en el gran èxit aconseguit quan la humanitat s’ha pres seriosament el seu esdevenidor. Així, quan ha prohibit fabricar gasos perjudicials per a la capa d’ozó, que en afeblir-se anava deixant desprotegida la vida i la salut de les persones per excés de radiació solar, ara sembla que la capa ja es manté estable. Quan ens hi posem, la salvació és possible.
