Les obres guanyadores dels Premis Literaris El Càlam de Sant Jordi són:
1er premi poesia: El teu viatge, d’Ester Tomàs Mayà
El teu viatge
Des que emprengueres el darrer viatge,
que encara et presencio en la meva ment:
doncs, no desapareix mai qui en soledat ens deixa,
ans el record i la manca d’oblit sempre serà latent.
I suara et veig en cada racó que trepitjo ferm,
retrats efímers, pinzellades al vent;
imatges que amb immediatesa
em regalen un temps que esdevé etern.
Et dibuixo en la plana immensa,
entrevall de marges, feixes i viaranys;
i és que fou per tu l’Empordanet, amat bressol,
paisatge d’infantesa i, en la vellesa, el teu consol.
Testimoni, còmplice, d’ardents jornades
i, tanmateix, l’escalf en dies de gelades.
El més bell sojorn entre anades i retorns,
qui estima tant la terra, s’enyora de debò.
Camins, verals i camps a través,
pels redols de masies i hortes trescares;
segant tant blat, com ordi o bé civada
entre solcs, incipients sembrats i jocs d’arades.
Si canvio el traç a una tonalitat més cristal·lina,
veig com la immensitat turquesa t’abraça;
i et pinto enmig d’onatges de mar blava,
en obstinada pugna amb la brava tramuntana.
Amb els peus descalços damunt l’arena,
danses en cada passa amb calma plena.
Dessota tes petjades, inesborrables al vent,
que aguarden vivència i memòria ensems.
I com et sents lliure, d’ànima i esperit,
sentint la brisa a contracorrent!
Malgrat la maror, esculls o el fort vent,
segueixes amb constància a cop de timó.
Sigui trepitjant la terra o solcant onades,
seguiré en la travessia per tu.
Sostenint-me, a batzegades,
sense defallir i amb gratitud.
I, si per un instant em sento perduda,
seràs per mi la brúixola que em guia;
viatge d’encerts i decepcions,
la teva protecció és la meva sort.
D’ençà que partires, aquella preciosa vesprada,
ets fas més present, amor i dolor.
Seràs tu i les nostres vides enyorades,
d’antany, el més bell i preuat record.
2on premi poesia: Pendent eixut, de Danae Jiménez Porta
Pendent eixut
Puput
ets tu
que cantant omples
el pendent eixut
de murtra, muguet, marfull.
Un ull obscur
de ruc brusc.
Un rusc mut
d’un altre temps.
Verdums porucs,
murmuren agut.
Un mul que recull
un mos
curull de marfull,
d’un punt ocult,
enrocat, cantellut.
Escull un full
no gens punxegut.
Cau un vel nocturn.
Fuig un duc, de retruc;
traçut, saberut.
Udola!, orellut.
S’enduu amb l’ala,
perfum de marfull,
enllà de l’escull
1er premi prosa: El soldat desconegut, de Guifré Miquel Fageda
El soldat desconegut
La primera setmana d’octubre vaig entrar a treballar a la Biblioteca de l’Arxiu Fotogràfic Nacional. Era una feina motivadora que reunia dues de les meves passions, la biblioteconomia i la història. I també, com a valor afegit, la fotografia.
Se’m van explicar les tasques que hauria de desenvolupar: havia de catalogar, digitalitzar i entrar a la base de dades tot tipus de fons fotogràfics. Acompanyat d’un bon tesaurus, que havia de ser el meu company d’escriptori durant els següents mesos, vaig iniciar il·lusionat la nova feina.
Ben aviat em van encomanar la descripció de tota una donació acabada d’arribar de fotografies sobre l’Exèrcit Popular Republicà. Imatges que il·lustraven la vida als campaments de la 46a divisió i del XV Cos d’Exèrcit, datades a l’abril de 1938. Eren, doncs, fotografies de soldats les vides dels quals segurament van ser truncades uns mesos més tard a la batalla de l’Ebre. Tenien un gran valor perquè eren inèdites i ajudarien a complementar els rics materials de l’arxiu sobre aquell període de la nostra història.
Cada escena tenia el seu encant. Anotava les instantànies de soldats rient a la càmera, d’algun altre fumant un cigarret en moments de descans, de cues per buscar la ració de menjar… Però també fotografies amb més càrrega, on el destí semblava dibuixat al rostre tens dels soldats, conscients del final que els esperava.
Jo anava descrivint les fotografies amb tota la passió de qui comença una feina nova i de qui sap que està davant d’uns materials importants, fins que vaig arribar a la fotografia 24. Quan la vaig mirar amb deteniment em vaig quedar glaçat. Era una imatge de dos soldats mirant a càmera amb actitud serena, concentrada. El de l’esquerra era un senyor que semblava més gran del que realment devia ser, amb la cara solcada i una mirada penetrant. El de la dreta… el de la dreta era jo. No en tenia cap dubte. Era com veure’m en un mirall. La sensació estranyíssima de veure’t reflectit en una persona en una imatge de vuitanta anys enrere. La barba, el nas amb un punt aguilenc, els llavis petits, una piga a la galta dreta, el cabell curt amb un lleuger remolí al costat esquerre… Vaig estar molta estona aturat davant d’aquella imatge preguntant-me el qui, i el què i el com. No vaig dir res als meus companys, suposo que encara per falta de confiança, però no podia deixar de pensar-hi. De tant en tant, la recuperava i n’escrutava totes les parts de forma obsessiva.
Aquell dia vaig decidir començar un nou projecte vital. Havia de saber qui era aquell altre jo. Vaig començar a gastar els dies de vacances per visitar arxius amb informació de la batalla de l’Ebre. Vaig regirar biblioteques i arxius particulars. Vaig descobrir, fins i tot, un fons de fotografies inèdites que un fill d’un milicià havia custodiat secretament. Però enlloc va tornar a sortir el meu alter ego.
Gairebé un any després –ja sense vacances– vaig comunicar a l’equip de la biblioteca que havia localitzat aquell fons fotogràfic inèdit del milicià. En ser preguntat per com l’havia aconseguit, vaig decidir explicar la història de la recerca de l’ànima bessona.
Vaig notar que tothom es mirava i, llavors, un riure generalitzat va omplir la sala davant la meva perplexitat.
Al final, un dels meus companys va confessar que havia estat víctima de la broma que feien a tots els qui entraven a treballar en aquell arxiu. Amb la foto del currículum substituïen la cara d’un antic soldat per la del nou treballador i esperaven a veure com reaccionava. Com que jo no havia fet cap comentari, es pensaven que no me n’havia adonat…
La mare que us va…! –vaig cridar fort. Em vaig aixecar i vaig marxar de la feina remugant i fent petar la porta. Estava frustrat per haver perdut tantes hores –i les vacances– i també per no haver-me adonat que la fotografia havia estat retocada.
Al cap d’uns dies, davant les disculpes reiterades dels meus companys, l’enrabiada em va passar. Aquella anècdota ja és aigua passada i, de fet, quan acabi d’escriure aquesta història, m’haig de dedicar a editar la fotografia d’un dels primers aviadors de la història militar. Concretament, haig de substituir-li el rostre per la cara del becari que va començar ahir dilluns…
Les tradicions de la casa que no es perdin!
2on premi prosa: A dalt de la cadira, d’Alba Vidal Boix
A dalt de la cadira
“A dalt de la cadira. A dalt de la cadira!”, em sento cridant a mi mateixa, amb el tovalló blanc voleiant pels aires. El meu i el de la resta dels convidats.
Els nuvis, envermellits però sol·lícits, pugen a les cadires i es fan un petó curt però llarg. Curt perquè tenen ganes de baixar d’allà dalt i no s’entretenen, només premen uns llavis contra els altres, però llarg perquè saben que han de restar-hi una bona estona pels fotògrafs professionals i els amateurs, que som la resta de convidats.
Quan baixen la núvia em mira, em fa un gest de súplica. Així que em decideixo a actuar: m’aixeco i la vaig a buscar, que si vol anar al lavabo, així li aguanto la cua ara que encara em veig capacitada per fer-ho.
De camí al lavabo l’aturen dues o tres noies per admirar-la, guapíssima, li criden.
Me la miro, està guapíssima, però no brilla. Fa dies que m’hi fixo. No està radiant com se suposa que hauria d’estar una núvia. Potser no li han arreglat prou bé els cabells, o els nervis li han entumit la pell? No li dic res, somric i l’abraço quan finalment som al lavabo, quan surto dels seus braços me la trobo plorant. Ai, no, el rímel! La maquilladora ha marxat fa estona, després dels retocs de la cerimònia!
Això encara la fa plorar més. I més, i no hi ha manera. Vull tirar-me pel vàter i sortir a Cancún. Aquesta no és l’escena que m’havia imaginat cada vegada que elucubrava sobre el casament de la meva millor amiga.
No m’escolta ni quan li dic que el pastís és el millor que he menjat mai, i això que en un altre moment hauria volgut aprofundir en cada una de les capes del massini.
Se senten portes que s’obren i es tanquen, riures, dipòsits d’aigua que es buiden de fons. Ella només plora, li premo la mà, li recullo els cabells, li aguanto el vestit… res, ni em mira, només plora.
Quan ja no em queden mocadors li demano, si us plau, que pari o que m’expliqui què li passa, que tothom deu estar buscant la núvia. Això últim l’alarma.
S’eixuga per últim cop la cara, fa tres respiracions profundes i decideix anar a la pica a rentar-se la cara. Demano a una noia que s’està retocant el maquillatge si ens pot deixar el necesser. Li poso rímel, coloret a les galtes, a les puntes dels ulls i li pinto els llavis, no directament amb el pintallavis de la noia que ens està mirant de cua d’ull, sinó que me l’aplico al dit índex i li faig tocs petits als llavis, ara a dalt, ara a baix. Tal com em va ensenyar l’últim tutorial que em vaig trobar per Instagram. La núvia es mira al mirall, fa alguna broma de com l’he maquillat i surt somrient, com si res.
No m’espera, va directament a la taula nupcial per retrobar-se amb el seu marit.
Em quedo aturada a la sortida del lavabo, no he entès res del que acaba de passar. Així que vaig directament a la barra, que encara no està oberta però m’ho faig venir bé per aconseguir un cubata. Me’n bec la meitat allà mateix i l’altra meitat demano si me’l poden travessar en una tassa.
Torno a la meva taula, que estan fent els cafès i xupitos. Jo me’n demano dos de tot.
Ningú de la meva taula se n’ha adonat, que m’he absentat tanta estona, potser només a mi se m’ha fet llarguíssim.
Quan per fi comença el ball, soc la primera d’aixecar-me de la cadira. La incomoditat s’ha instal·lat a dins meu, intento acostar-me a la núvia, però sempre hi ha algun impediment pel mig.
M’intento asserenar, em bec un, dos, tres cubates. La veig anant cap al lavabo, així que m’aixeco ràpid i l’atrapo, em colo al lavabo amb ella. L’aturo, li agafo el cap i me la miro. Em pots explicar què carai et passa?
Final d’escena.
Acabo de llegir i segueixo buscant paraules, potser s’ha perdut alguna pàgina?
Miro i remiro, però no. A sota de l’última pregunta s’adjunta la descripció de l’amiga de la núvia. Sí, hi encaixo. Però el que no entenc és per què m’han donat aquest guió sense final, entenc l’escena; però necessito entendre què li passa a la núvia. No puc interpretar el paper de l’amiga si no sé llegir a l’amiga.
Truco al meu agent. Escolta, Albert, li falta un tall en aquest guió, jo per interpretar l’amiga de la núvia ploranera necessito saber què li passa a la núvia. Em diu que m’esperi, que parlarà amb la productora.
M’envia una nota de veu: que no, que ja està bé així, que volen que l’actriu no sàpiga què li passa i per tant l’intriga que senti sigui real. Si hi hagués qualsevol cosa que fes sospitar a l’amiga del que li passa a la núvia, seria massa comprensiva, intentaria fer-li canviar d’opinió o emportar-se-la d’allà. El que necessita l’actuació és intriga.
