El text que segueix és un testimoni personal de Magdalena Busquets Bosch, que narra els esdeveniments viscuts a Torroella de Montgrí durant els darrers dies de la Guerra Civil. Des de la mirada d’una nena que recorda anys més tard allò que va viure, descriu el fred d’aquells dies, la cerca de refugi al Mas Blanc i la por a un futur incert. Allà, mentre moltes famílies buscaven protecció i aliment, el mas va ser bombardejat, un episodi que la Magdalena recorda amb especial intensitat i que posa de manifest la vulnerabilitat de la població civil en aquells moments crítics.
En la situació actual, amb conflictes i tensions presents arreu del món, es fa difícil no tenir la sensació que el món avança en una direcció inquietant. Sense fer paral·lelismes estrictes, aquesta atmosfera d’incertesa ens recorda que episodis com els que va viure la Magdalena corren el risc de quedar diluïts en la memòria col·lectiva. Per això és tan important conservar i compartir testimonis, que com el seu, ens ajuden a no perdre de vista allò que el pas del temps tendeix a esborrar.
Va passar el desembre i el gener amb molt fred; a últims de gener, ja tothom devia saber que els exèrcits franquistes havien ocupat Barcelona i que es dirigien cap aquí. Llavors a primers de febrer, els republicans van anunciar el dia i l’hora (a la nit), que volarien el pont de Torroella, de sobre el riu Ter i així va passar.
La gent, és clar, estava espantada; què passarà ara? Els que tenien alguna barraca a la vinya o olivar se n’hi varen anar, una colla va pujar muntanya amunt i es van refugiar al Cau del Duc!
La mare ens va fer aixecar aviat, al meu germà i a mi per anar cap al Mas Blanc (entre Ullà i Bellcaire), que era allà on hi tenia la seva mare, germà i nebots i allà on va viure de petita fins que es va casar.
L’avi no va voler moure’s de casa, com altra gent, que varen ser els que ho varen encertar. Feia molt fred, totes les herbes estaven blanques de la gebrada. Quan vàrem arribar a sota l’era, hi havia una gran pallera al seu redós (el mas, queda un xic enlairat perquè és a sobre un puig) i vàrem quedar parades de veure tanta gent que s’aixecava de dormir a la palla; i altra vegada, al travessar l’era i entrar dintre del mas, la sorpresa de què la cuina estigués plena de gent fent cua per arribar als fogons, on l’àvia i la tia Lola no paraven de fer-los truites i ous ferrats.
Era la gent que fugia cap a França a peu, per salvar-se de la guerra i de la mort. Al cap de dues hores tothom havia marxat menys nosaltres.
Hi havia tanta gent entrant i sortint, que la mainada no sabíem on ficar-nos; vàrem sortir a davant de la porta a parar el sol, però després vàrem anar seguint fins al porxo que era molt llarg i quedava a la part nord de l’era; allà hi havia una part dels meus cosins i ens hi vam ajuntar. Els més grans varen voltar per darrera el mas, que és molt gran i els vàrem seguir. Ens ho miràvem tot: els pins, una cisterna o safareig gran on anava a abeurar el bestiar….; no sé l’estona que va passar, però devia ser força llarga. A l’últim vàrem anar a sortir a l’altre costat del mas, però a la cara que dona al jardí dels amos i que queda enfront del pla i també del riu (aquest un xic més lluny). Si és que la mare ens va trobar a faltar i ens buscava, ho devia fer per dintre el mas, perquè és el que fèiem altres vegades, pujant a dalt i ficant-nos al pis dels amos i per tot arreu. El cas és que estant al davant del jardí, com que estàvem avorrits, un o dos dels grans va dir: Per què no fem una trinxera?, per jugar és clar; varen anar a buscar dos tràmecs del jardí i es varen posar a cavar un xic avall i a la dreta, que no hi hagués pedres; devien tenir uns tretze anys o així i nosaltres, drets, mirant-los; el meu germà tenia cinc anys i jo deu.
Al cap de poca estona ens varen passar per sobre el cap uns projectils amb un xiulet horrible, eren obusos que ens venien de l’altra banda del riu. Els més grans ens varen dir: Ajaieu-vos ben ajaguts i sense moure-us gens. Així ho vàrem fer i encara sort que vàrem creure, perquè va durar una estona que no paraven de tirar i si haguéssim volgut córrer cap al mas, travessant l’era, ens podien matar. Hi va haver un moment que varen afluixar una mica, teníem la pallissa, allí no gaire lluny, i és una construcció de pedra molt sòlida, amb la porta sempre mig oberta de cara a l’era i en un moment donat, els grans ens varen dir: Ara! Aixequem-nos tots i ben de pressa, de pressa, fiquem-nos dintre la pallissa!
Allà vàrem estar bé, mig enterrats d’userda; els obusos varen tornar a xiular per sobre la pallissa i l’era. Aquell brunzir amb l’impacte i el crec-crec de teules trencades, encara em sembla que el sento. De tant en tant, miràvem a fora i vèiem a més de gallines i pollastres morts, al mig de l’era, també vèiem la porta del mas i a dintre, però mirant cap a nosaltres, la mare i la tia Lola, amb gestos de desesperació. Al cap d’una estona, i com que allò anava a rafegades, ens va semblar que podíem sortir i travessant l’era com coets, vàrem entrar al mas. Una vegada allà, ens varen fer baixar una rampa i entrar al celler del mas, que era molt gran i molt fosc, amb una petita claraboia a dalt de la volta. Allà ens hi vàrem estar molta estona, grans i petits, amb tota la fressa del tiroteig (que havia tornat a començar) a sobre dels nostres caps.
Al final, quan hi va haver silenci, vàrem pujar a la cuina, l’àvia volia que mengéssim, però nosaltres només teníem ganes d’anar a casa; potser vàrem menjar un xic i de seguida vàrem marxar. Tot va anar bé -la mare, amb el meu germanet a coll-, vam travessar el poble d’Ullà, quietud…, ni una ànima enlloc…, i a la fi vàrem arribar a casa, que bé que s’hi estava!
L’endemà al matí, al llevar-me, vaig trobar la mare que feia un foc com un infern, a la llar, cremant una pila de diaris republicans, un darrere l’altre. Jo em pensava que calaria foc, però ella no em feia cas. No sé si era el mateix dia, però em penso que era l’endemà, que varen dir que havien entrat els feixistes. Compte!…havíem de dir els nacionals! Eren a la plaça, i molta gent anava allà, jo també. Al balcó de l’Ajuntament hi havia els que manaven i la plaça estava plena de gent amb el braç aixecat, cantant (cara al sol). Es veu que primer havien fet una missa.
Torroella estava alliberada ???!!!
