Els espais d’horta constitueixen un dels paisatges més característics però alhora oblidats (o ignorats) de territoris mediterranis com el nostre. Pels requeriments de sòls fèrtils i aigua de verdura, fruita i hortalisses, s’han ubicat tradicionalment a les planes d’inundació dels rius, quan no directament dins la seva llera. La producció hortícola és tradicionalment diversa, composta d’un mosaic de feixes en constant mutació: algunes treballades, algunes amb regues, combinant sòls nus amb conreus herbacis i algun arbre fruiter, on hi ha patates un any, al següent pot haver-hi enciams, etc. Històricament, han jugat un rol estratègic en l’abastiment d’aliment per a la població local, sobretot en temps de penúria. Per la seva importància i per la intensitat de treball constant i compromís que requereix el seu manteniment, sempre s’han ubicat molt a la vora dels cascs urbans per facilitar-hi l’accés de les persones. Aquesta mateixa ubicació, però, ha suposat que, en temps més moderns, l’expansió de molts pobles i ciutats s’hagi fet, precisament, sobre aquests terrenys planers, propers i de fàcil excavació.
A Torroella, per sort i contra tot pronòstic, a la vora del Ter, a la zona del Tamariuà, un irreductible espai d’horta tradicional ha aconseguit arribar fins als nostres dies. Les fotografies aèries històriques ens mostren com, al llarg del darrer mig segle o més, han perdut bona part de la seva extensió a causa de l’avenç de la urbanització. Fins i tot en temps ben recents, la implantació de l’estació potabilitzadora o l’ordenació de la zona de l’Espai Ter els han anat robant terreny i ofegant-les. Tampoc ajuda a mantenir un bon aspecte que els seus camins es converteixin en aparcaments improvisats els dilluns de mercat amb més afluència. I malgrat tot, allà segueixen, resistint.
Al llarg dels darrers anys, a molts pobles i ciutats del país, ha anat naixent una consciència del valor d’aquests espais. Les raons poden ser variades. D’una banda, pot ser una resposta a la progressiva desaparició o degradació d’aquests espais, que en alguns casos havien esdevingut marginals. La regulació dels materials amb els quals s’aixequen tanques, portes o les construccions on desar les eines ha ajudat a dignificar molts d’aquests espais, amb l’eliminació de somiers i rulots. Potser també ha influït en el seu ressorgiment una major sensibilitat de la societat catalana vers el valor paisatgístic dels espais agraris tradicionals, o potser simplement perquè s’han incorporat com un espai verd més on anar a passejar i fer esport. La crisi econòmica de l’última dècada també és responsable del ressorgiment de l’horta, en la mesura que ha esdevingut la principal font d’aliment per a moltes famílies amb escassos recursos. En una societat cada cop més atomitzada i empesa a l’individualisme, les hortes són apreciades actualment com un espai de socialització, on sobretot la gent gran, a més de fer exercici i donar una utilitat productiva al temps lliure, es troba i pot compartir consells i anècdotes. Finalment, des d’àmbits acadèmics i ajuntaments, s’ha reconegut el valor dels espais d’horta com a espais de transició amables entre l’àmbit urbà i el rural o natural, essent d’utilitat per a l’ordenació del territori. La producció local, de qualitat, i sovint ecològica que s’hi conrea, també és cada cop més apreciada per un públic escarmentat pel consum d’aliments produïts a escala industrial, barats, però insípids.
Aquesta revalorització de l’horta en múltiples dimensions han empès molts ajuntaments a impulsar plans de recuperació i ordenació, o fins i tot creació, d’horts. Girona i Salt ofereixen un dels exemples propers amb més trajectòria i que posa l’accent en la capacitat d’inserció que té l’horta per a col·lectius desafavorits. A l’espai de Gallecs, al Vallès, l’èmfasi es posa en la producció ecològica, amb estrictes normatives que regulen des de l’ús de productes fitosanitaris fins a qüestions estètiques de les parcel·les. A l’àrea metropolitana de Barcelona molts municipis han posat solars públics, dividits en parcel·les, a disposició de particulars que els volguessin arrendar i treballar com a horts. En tots ells hi ha llista d’espera per aconseguir un tros. Begur mateix, aquest any ha impulsat un espai col·lectiu d’horta ecològica. A l’horta valenciana, la creixent demanda d’horts per part de població urbana ha impulsat que, des de la iniciativa privada, algunes propietats ofereixin trossos i la possibilitat d’emprar les eines d’ús compartit posades a la seva disposició.
L’any passat, Torroella va proposar, a través d’un procés participatiu de debat ciutadà, de crear horts comunitaris a la vora de l’Espai Ter. Les nostres hortes també es veurien beneficiades per l’anunci de l’ajuntament, d’ara fa uns mesos, d’adquirir i ordenar el rec del Ter Vell, que les articula. Actualment, la gran amenaça històrica per als horts de convertir-se en l’espai “buit” per on traçar la variant del poble sembla superada. Tanmateix, resta per veure com pot afectar-los la llargament estudiada reordenació de l’entrada de Torroella, sobretot a les peces compreses entre la prolongació del passeig Vicenç Bou i el camí dels Molins.
