Introducció.
Les plantes m’acompanyen sovint tan discretament, que ni m’adono que hi són.
Uns éssers capaços de transformar matèria inert en matèria viva i alhora oxigenar l’aire. El miracle de la fotosíntesi.
Dels minerals, de l’aigua i de la llum en fan vida. Neixen, creixen, es reprodueixen i moren. I, a més a més, ens alimenten i ens alegren amb els seus colors, formes, olors, gustos i potser vibracions.
Aquí comparteixo amb vosaltres un petit homenatge a aquests éssers meravellosos. Compartiu-ho vosaltres també si us ve de gust.
Glicines
Ja fa dies que em miro les glicines de casa. En silenci i quietud hivernal, han anat fent créixer a les branques despullades uns petits gotims de poncelles. Algunes ja estan obrint les seves ales de papallones liles. Mirant-les se m’eixampla el pit i respiro a fons evocant aquell perfum que vindrà d’aquí a pocs dies quan exploti massivament la florida. També vindrà la música de les abelles i els borinots.
Es para el temps un instant i veig el cel a través de les tiges nues i entortolligades. El cel em sembla immens.
La glicina blanca va més lenta, però quan arribi el seu moment de núvia blanca serà esplendorosa. Valdrà la pena esperar que del silenci i la quietud dels pals nus hi tornin a néixer les flors, i després les fulles decorades amb tants colors marrons, grocs, i verds… com ens vulguem imaginar.
És mitja tarda. Jo me les miro des de baix i el quart creixent de lluna, que ja és al cel, se les mira des de dalt.
Lli de Nova Zelanda
Avui ja he plantat totes les canyes per tutoritzar les tomaqueres i vull fer un homenatge al Lli de Nova Zelanda o Formium – Harakeke en idioma maorí- també coneguda com Phormium.
Tants anys renegant de com era de difícil mantenir a ratlla aquesta planta de fulles allargades i estretes, tipus cintes, que encalla les màquines quan les vull tallar, i ara tan content que estic amb ella…!
Vaig pensar que si era tan resistent als talls potser podria servir per lligar les canyes de les tomaqueres i, en el meu afany per fer servir productes que la natura ens ofereix, ho vaig provar i ha funcionat la mar de bé. Té totes les qualitats per a “fer lligades” i a més a més quan arriba el temps és fàcil de desmuntar i és biodegradable. Entre el “phormium”, el “margalló” i la “júncia” estic abandonant la major part de plàstic a l’hort.
La mare natura ens proveeix del que necessitem i ho fa amb obsolescència programada. Les coses de la natura son efímeres. Crec que ho fa perquè no ens avorrim.
Carxofes
Avui m’he fixat en les carxofes. La seva forma em recorda les pinyes dels pins i les xirimoies. Sembla com una copa que es conté a ella mateixa. En realitat és una poncella que ens acostumem a menjar abans que arribi a ser una flor.
Aquestes fulles que s’amunteguen tan ben encaixades les unes sobre les altres, en realitat són els sèpals que formen el calze. Les podem menjar de diverses maneres… Si les mengem crues separant els sèpals un a un, ens en mengem una part mínima. Segons com estiguin cuinades ens hem d’embrutar els dits. Menjar carxofes, sèpal a sèpal, em fa reconèixer en els moviments, que no hem perdut del tot la proximitat als micos. En canvi la dieta de la humanitat cada vegada està més allunyada del que és natural. El paladar se’ns va educant per consumir només productes manufacturats.
El color violeta que pren la carxofa quan arriba a ser flor, es difícil d’oblidar.
