Introducció.
En el meu món interior, la contradicció també té el seu espai (si és que hi ha espais en el món interior). El dubte, el neguit, la incertesa, el rebuig, la mandra, el risc… es contraposen a la seguretat, la voluntat, l’acceptació, l’activitat, la diversió, la creació… L’optimisme i el pessimisme dues cares de la mateixa moneda.
Un motor elèctric diuen que funciona gràcies al canvi magnètic que es produeix constantment en els pols negatiu i positiu, quan els electrons van cap aquí, cap allà i es converteixen en protons; de vegades sí, de vegades no, i fan que un eix rodi.
A dins meu, entre la mandra i les ganes de treballar, deu passar alguna combinació semblant, que tampoc acabo d’entendre, i fa que les coses rodin.
Conec a algú més que també li passa.
Treball
Avui m’he adonat que aquesta activitat que els humans anomenem treballar, i que també atribuïm a algunes espècies d’insectes com les formigues i les abelles, no l’atribuïm a altres animals com ocells, micos, senglars, peixos, grills, cigales o papallones, per dir-ne uns quants.
Com a activitat humana, hi ha molts tipus de treball: treball remunerat, treball no remunerat, treball físic, treball mental, treball artístic, treball voluntari, treball forçat, treball escrit, treball oral, pla de treball, divisió del treball, teoria del treball… En una anàlisi profunda, em perdria en definicions, objectius, matisos i descripcions de cada una de les etiquetes. Fins i tot podria ser interessant i entretingut, però molt llarg i no tinc ganes de treballar tant.
Com a activitat que realitzen les formigues i les abelles, ho veig molt simple: proporcionar-se aliment, casa i defensar-se dels enemics. Però els ocells, els peixos, els grills, els senglars o altres també es busquen el menjar, la casa i es defensen dels enemics i no diem que treballin. Què deuen fer, doncs?
Ja m’ho ha semblat que això del treball em portaria molta feina. Un altre dia miraré de fixar-me en el no fer res.
Mandra
Avui m’he adonat de com funciona en mi la mandra i com l’he anat vencent una mica per casualitat. L’exemple més fàcil que trobo per explicar la situació és la de quan anava a nedar a la piscina. Des del primer moment que em preparava la bossa, mentre s’anava acostant l’hora i fins i tot mentre m’estava posant el banyador, tot feia pujada. “No sé per què soc aquí.” En el moment immediatament anterior a entrar a l’aigua, ja no era mandra, ja no hi havia remei. Xof! A l’aigua i a nedar.
Tot nedant se m’anava activant el cos i un sentiment de benestar i fortalesa feia oblidar la indecisió i la paràlisi mandrosa.
La meva mandra és com la sensació que estic quiet tot i que no estic bé quiet, però si em moc estaré pitjor que quiet, però quiet no solucionaré el malestar d’estar quiet, i sé que m’haig de moure, però ara no; després. I anar passant.
Quan tornava de la piscina em sentia com nou i feliç d’haver superat la mandra.
